A partir del 9 d’abril, l’Espai Zero de la Fundació Pilar i Joan Miró acull una instal·lació de Biel Llinàs. L’artista, nascut a Felanitx fa 31 anys, presenta un projecte site-specific que parteix d’una residència a la Casa de Velázquez de Madrid i gira entorn de la memòria, l’arquitectura i l’habitatge. “És una espècie d’escena, un palau mental que ara s’ha convertit en un espai físic”, explica.
La instal·lació, que du per títol Palaus de la Memòria, pren el nom d’una tècnica mnemotècnica de l’antiguitat que servia per recordar discursos mitjançant la visualització d’espais domèstics. Llinàs parteix d’aquesta imatge per explorar com es construeix la memòria històrica i quin paper hi juga l’arquitectura.
D’una casa bombardejada a una instal·lació expandida
Tot arranca a Madrid, quan arriba a la Casa de Velázquez amb una beca Pilar Juncosa i Sotheby’s. Allà comença a revisar arxius fotogràfics i topa amb una sèrie d’imatges que li criden l’atenció: el palau greument afectat pels bombardejos del front madrileny durant la Guerra Civil. “Veia cada dia una escultura de Velázquez des de la meva finestra, i a les fotos sortia destrossada, només quedava un tros en equilibri precari.”
Aquest contrast entre la presència actual i la memòria visual d’un passat destruït el porta a una recerca més profunda: “Em vaig adonar que hi havia històries explicades als llibres que no acabaven de quadrar amb els fets. Segons de quin bàndol era el mitjà, la crònica canviava.” A partir d’aquí, s’interroga sobre la naturalesa ideològica de la memòria i com els espais poden convertir-se en relats.
A l’Espai Zero, l’espectador trobarà una combinació de pintura acrílica, fotografies d’arxiu, vídeo i dibuixos. Tot plegat muntat dins bastidors de fusta. “Quan entres dins, estàs dins una escenografia que recrea un palau de memòria, però amb materials i llenguatges contemporanis.”
Quan vols entendre els problemes d’una ciutat, mirar com han canviat els seus edificis i barris és clau.
– Biel Llinàs
Una mirada crítica des de l’arquitectura
L’arquitectura no és només escenari, sinó eix central de la seva recerca. “És una de les meves obsessions. Quan vols entendre els problemes d’una ciutat, mirar com han canviat els seus edificis i barris és clau.” Per això molts dels seus projectes parteixen de diagnòstics urbans, com Self-Storage, una col·laboració amb l’artista Ada Fuentes realitzada a Barcelona.
En aquest projecte, analitzaven com les empreses privades responen a la crisi habitacional oferint solucions com trasters o microhabitatges. “Hi ha empreses que lloguen espais de dos metres quadrats, on amb prou feines hi cap un llit. I tot això es ven com una solució moderna i funcional, quan en realitat és una resposta precaritzadora.” També es fixa en les campanyes comercials de grans marques com IKEA, que transformen la necessitat de mudar-se en una experiència atractiva. “Hi ha una perversió de base: ens venen una mancança com si fos una elecció.”
Llinàs assegura que tot aquest context, tot i partir de Barcelona, també és aplicable a Mallorca. “Ja està passant. A Felanitx, per exemple, molts amics meus no poden viure-hi. És un municipi de l’interior, però els preus han pujat moltíssim.”
Fer obra des de la precarietat
Amb un perfil multidisciplinari, Biel Llinàs treballa en pintura, instal·lació, acció, vídeo i també en l’escriptura. Explica que adapta el format segons l’encàrrec, l’espai i els recursos. “A vegades faig projectes més efímers, d’altres més duradors. També depèn molt dels materials: m’agrada emprar elements vinculats a la construcció o a l’arquitectura.”
Un exemple d’aquest enfocament és Work (In) Work (Out), el llibre que va presentar a Es Baluard. Una publicació híbrida entre assaig, diari i arxiu, que recull la seva experiència laboral com a informador a la Pedrera, un dels edificis més visitats de Barcelona. “Feia jornades de 30 hores setmanals i em vaig adonar de les irregularitats laborals. Vam organitzar-nos amb companys, fer assemblees i fins i tot vagues.”
El llibre parteix d’aquell moment per reflexionar sobre com els artistes conviuen amb feines alimentàries que consumeixen temps i energia. Inclou textos propis, dibuixos fets durant les hores de feina i aportacions d’altres treballadors. “Volia fer visible com l’artista es veu obligat a treballar en paral·lel per poder sostenir la seva pràctica.”
“Fa il·lusió que pensin en tu, i encara més si és a ca teva.”
– Biel Llinàs
Exposar a casa
Llinàs reconeix que aquesta exposició a la Fundació Miró té un significat especial. “És la meva primera mostra individual institucional a Mallorca. Havia participat en col·lectives, però això és diferent.” Parla amb naturalitat, sense grandiloqüència, però amb una emoció clara: “Fa il·lusió que pensin en tu, i encara més si és a ca teva.”
Tot i les dificultats per viure exclusivament de l’art, assegura que va tirant gràcies a encàrrecs, guiatges, feines de mediació i projectes puntuals. “Sobrevisc. Però viure dignament només de l’art encara no ho he aconseguit.”
Activitats paral·leles i reflexió col·lectiva
Durant les setmanes de l’exposició, la Fundació Pilar i Joan Miró ha programat activitats relacionades amb el projecte. Hi haurà una visita comentada amb la comissària Beatriz Escudero, una conversa pública amb el curador Jordi Pallarès i una sessió guiada amb la investigadora Clàudia Desile, centrada en la construcció de la memòria urbana a través dels monuments. “M’interessa molt obrir aquests espais de diàleg. Crec que el projecte té moltes capes i em ve de gust compartir-les.”
Per a Biel Llinàs, aquest Palaus de la Memòria no és només una exposició. És un espai per pensar, per recórrer físicament i mentalment, i per deixar una empremta. “No cal entendre-ho tot. Només vull que qui hi entri, se’n dugui alguna cosa.”
Fotografíes per Ada Fuentes (Fabra i Coats, 2025)
