L’escriptora Dory Sontheimer desgranarà la seva investigació personal sobre l’impacte de l’Holocaust en la seva família demà 22 d’octubre a les 18.30 h al Teatre Maruja Alfaro Mar i Terra de Palma. L’autora de l’obra Las siete cajas impartirà la conferència «Cómo los orígenes nos pueden cambiar la vida» i conversarà amb Octavio Cortés sobre els vincles entre identitat, memòria històrica i coneixement de les mateixes arrels. Nascuda a Barcelona l’any 1946, Dory Sontheimer va créixer educada en la fe catòlica sota la rígida moral de la postguerra franquista. La seva percepció identitària va fer un tomb als 57 anys. Després de la mort de la seva mare, va trobar set caixes polsegoses a l’altell de casa que contenien cartes, fotografies i passaports ocults durant dècades. Els documents van desvelar un secret sostingut per la por i el silenci: els seus parents eren jueus alemanys refugiats a l’estat espanyol que fugien del nazisme.
El pes d’un secret i el silenci familiar
El pes d’aquesta revelació no va començar amb les caixes, sinó dècades abans, quan l’escriptora era jove, tot i que en aquell moment no va poder entendre la magnitud de la tragèdia. «Als 18 anys els meus pares em van dir que els orígens de la família eren jueus, em van dir que no ho digués a ningú. Jo em vaig quedar molt xocada de veure aquella reacció de por i de dir que ens podien fer molt mal. Vaig pensar que no ho entenc, però en aquell moment només vaig pensar: sort que no érem nazis. Això ho vaig tindre molt clar i no li vaig donar més importància amb aquella sensació de por que em van manifestar», confessa Sontheimer.
La veritable dimensió del trauma va aparèixer amb la troballa a l’altell familiar: «Després, quan vaig conèixer la història, ho vaig entendre molt bé, perquè van ser realment uns anys horribles d’una persecució espantosa, una cosa inimaginable en una Europa culta. Quan vaig descobrir les caixes i vaig veure tot el seu contingut, per a mi va ser un xoc emocional molt fort, en aquell moment al principi no sabia ni què fer».
Aquest silenci imposat no era una excepció, sinó un mecanisme de supervivència heretat. Sontheimer traça una línia directa entre el dolor de la seva família i el terror experimentat durant la dictadura a l’Estat espanyol: «Estic convençuda que aquesta por s’hereta genèticament. Quan la meva mare va quedar embarassada del meu germà, els seus pares estaven deportats. El cos humà, quan té aquestes emocions tan brutals de por, genera també uns canvis hormonals que fan que aquesta por s’hereti genèticament. A casa mai es parlava de política ni mai es va parlar de res, i es va mantenir un silenci per part d’ells absolut de tot el que havia passat. És la mateixa por que s’ha produït aquí amb la Guerra Civil. Suposo que la raó principal és la protecció dels seus. I també no voler recordar, intentar superar tots aquells anys tan terribles».
«A casa mai es parlava de política ni mai es va parlar de res, i es va mantenir un silenci per part d’ells absolut de tot el que havia passat. És la mateixa por que s’ha produït aquí amb la Guerra Civil»
– Dory Sontheimer
Refugiats en una Espanya a les portes de la dictadura
La decisió d’abandonar Alemanya i instal·lar-se a Barcelona va respondre a la urgència de fugir del feixisme europeu. L’escriptora detalla l’arribada dels seus pares en dos moments històrics clau: «Quan ells van vindre, era l’època de la República. El meu pare va vindre l’any 1929. El meu avi tenia una fàbrica de porcellanes a Nuremberg amb una filial a Barcelona que es deia Leman, i en veure l’antisemitisme que creixia a Alemanya va decidir enviar els seus dos fills. O sigui que ell va vindre realment en una època en què la República, que era laica, no va tindre cap problema a l’inici de manifestar que era jueu. Hi havia una colònia jueva, ja que s’estava establint aquí a Barcelona, no crec que tingués cap rebuig ni por d’estar aquí».
Tanmateix, el context europeu es va endurir de pressa. «La meva mare ja va ser diferent, perquè la meva mare ja va vindre l’any 1933, va ser quan Hitler va pujar al poder», relata Sontheimer. «Ella treballava a la cancelleria de Friburg amb un jutge que era jueu, i el primer que va fer Hitler és que a tota la part de l’advocacia i dels jutges els va treure fora de les seves feines per col·locar els seus. Ella va ser acomiadada i va ser quan va decidir vindre aquí». Les dificultats es van aguditzar amb l’inici del règim franquista. «Fins al 1936 no hi va haver persecució frontal als jueus. Després, amb el règim franquista, va canviar tot», assenyala l’escriptora.
Tres objectius per fer memòria
L’enfrontament amb la documentació familiar no va ser immediat. L’escriptora va trigar anys a processar la troballa. «Al principi, vaig tancar les caixes, vaig veure per sobre el que hi havia i vaig pensar que allò emocionalment em podia pertorbar, i que jo estava en plena feina professional. Això va ser el 2002. Em vaig prejubilar el 2006 i a l’1 de gener del 2007 vaig ficar-me dintre d’aquelles caixes per conèixer la veritat, per fer un organigrama de la família, per saber qui era qui».
El suport del seu marit va ser el detonant que la va impulsar a reconstruir el trencaclosques: «Em va dir: ‘Si el teu pare ha guardat tot això, amb uns anys tan perillosos com era el franquisme, tu pots fer el que vulguis, però ja sabràs el que tens que fer’. Aquestes paraules van ser un recolzament i em van ajudar a pensar que havia de tirar cap endavant. Em vaig marcar tres objectius: primer de tot, saber tota la veritat, intentar saber tot el que havia passat per dur que fos; segon, intentar trobar la família; i tercer, fer memòria històrica a través d’un homenatge en el llibre, a través de xerrades. He de dir que he complert els tres objectius i estic satisfeta perquè penso que és el millor homenatge que podia fer a totes les víctimes».
Actualment, els documents originals ja no es troben a la casa familiar. Van ser traslladats al Museu de l’Holocaust de Washington. «Durant anys pensava què faré jo amb tota aquesta documentació. Em vaig assessorar molt bé a través d’historiadors i gent que treballa a l’arxiu. Part de la família de Praga, que havien estat al camp de Theresienstadt, havien deixat ja tota la documentació al Museu de l’Holocaust de Washington. Sempre em van dir que la història d’una família és millor que estigui tota al mateix lloc dipositat. Com a llocs importants hi havia el de Washington o el de Jerusalem. Per motius obvis, el de Jerusalem em feia molta més por, per un tema de seguretat, per les guerres que tenen allà. I el de Washington té museu i arxiu, i es dedica a l’ensenyament de l’Holocaust».
«La història és com una ona que puja i baixa, i quan han passat ja tres o quatre generacions, tornen a passar coses que havien passat abans. Desgraciadament, és així»
– Dory Sontheimer
L’onada històrica i l’educació davant l’extremisme
La difusió de Las siete cajas i el seu segon llibre, La vuitena caixa, han dut Dory Sontheimer a oferir centenars de conferències a escoles i instituts, una tasca que ella considera fonamental davant el panorama polític i social del present.
«És un fet real que hi ha una societat que no està satisfeta de com viu, de tots els temes que els preocupen, des de l’habitatge fins a assumptes econòmics, i una joventut que no coneix la història. Per a mi això és molt greu, perquè penso que tenim uns joves que no tenen cap coneixement o molt poc coneixement dels esdeveniments que van passar durant el segle XX, i que es deixen una altra vegada arrossegar per populismes, de gent que diu que ho arreglarà tot, que busca culpabilitzacions amb determinats sectors o persones. Deixar-se arrossegar, ja ho hem vist sempre, és molt fàcil. Veiem el que està passant a França, i veus amb horror que Europa està en un moment molt perillós».
Davant aquesta manca de memòria col·lectiva, l’autora reivindica l’escola com a espai de resistència: «Fem una labor de conscienciació, sobretot perquè els nanos tinguin ben clar quins són els valors morals de les persones. No tant parlar de religió, ni parlar d’identitats, com parlar realment de valors morals. És molt important. La història és com una ona que puja i baixa, i quan han passat ja tres o quatre generacions, tornen a passar coses que havien passat abans. Desgraciadament, és així». La seva experiència confirma l’impacte de descobrir les mateixes arrels. «És importantíssim conèixer els nostres orígens i saber qui ets, d’on vens. Aquesta ets tu. Conèixer tota la meva història m’ha ajudat molt a poder-me desenvolupar mentalment i tindre una ment molt més oberta».
