A les portes de la gala inaugural de la cinquena edició del Festival Paco de Lucía Mallorca, Gabriela Canseco reflexiona sobre la maduresa d’un certamen que ha aconseguit situar la ciutat en el mapa mundial del flamenc i complir el desig d’un artista que va triar Mallorca com a llar.
L’ambient a Palma respira una mescla d’expectació i nostàlgia. No és una edició qualsevol; el número cinc marca un punt d’inflexió simbòlic. Gabriela Canseco, vídua de Paco de Lucía, s’atura uns minuts abans de l’inici de la gala al Teatre Principal per analitzar el camí recorregut i la petjada profunda que el festival està deixant en la fisonomia cultural de l’illa. Amb una veu que transmet serenor i orgull, desgrana el que significa aquest aniversari per a la memòria del guitarrista i per a la ciutat que ell tant va estimar.
La maduresa d’un somni: Cinc anys d’arrels
La xifra dels cinc anys ressona amb una força especial en el discurs de Canseco. Per a ella, aquest aniversari suposa la transició d’una idea incipient a una institució consolidada que ja forma part de l’imaginari col·lectiu dels palmesans.
“Jo crec que cinc anys és un número molt significatiu”. “És quan un projecte cultural deixa de ser projecte; ja és una realitat”. Segons explica, aquesta consolidació es manifesta en la manera com la ciutadania ha abraçat la iniciativa: “La gent ja ho recorda, ja hi ha memòria i ja ho espera. O sigui, és una cosa que ja té arrels i ja significa alguna cosa a la ciutat de Palma”.
Aquest arrelament no és casual. Per a l’organització, l’objectiu sempre ha anat més enllà de la simple exhibició musical. “Per a nosaltres el més important, bé, és recordar l’existència d’en Paco, recordar la música d’en Paco, però també aportar alguna cosa a la ciutat que ell tant va voler i a la ciutat que ell va triar per viure”.
Palma en l’epicentre del mapa flamenc
Un dels èxits més tangibles del festival és haver aconseguit que figures de primer nivell internacional vegin Mallorca com una parada obligatòria en les seves agendes. Canseco destaca com el prestigi del certamen ha crescut fins a convertir-se en un reclam per als mateixos artistes.
“Això és el que més orgull ens fa: poder portar aquí una cosa que aporti i que la gent esperi”. “Cada any venen artistes nous; ja tots els artistes també ho tenen com a la seva agenda i tots els artistes volen venir a Palma”. Amb contundència, afirma que gràcies a aquesta feina constant, la capital balear “ja s’ha posat en el mapa del flamenc”.
La cultura com a eina d’integració: El projecte de Corea
L’ambició del festival no es queda en els escenaris convencionals. Gabriela Canseco revela un vessant més social i reivindicatiu que encara està en fase de gestació, però que neix d’una voluntat clara d’incidència directa en els barris de la ciutat.
“Això encara està en projecte”. “Personalment, a mi m’agradaria fer alguna cosa, per exemple, amb el barri de Corea. Això és una cosa que jo tinc al cap: fer algun projecte al barri de Corea i fer un projecte amb els flamencs de Palma i amb tota la gent desfavorida”. La visió de Canseco sobre l’art és profundament transformadora, entenent la disciplina que va elevar el seu marit com un pont cap a la cohesió: “Que els interessi el flamenc i entrar per aquí, perquè el flamenc és un gran instrument d’integració social”.
Una cinquena edició amb noms propis
Pel que fa a la programació d’enguany, Canseco es mostra entusiasmada amb l’equilibri entre el flamenc pur i les col·laboracions contemporànies que obren el gènere a nous públics. Destaca, especialment, la presència de María Terremoto i la seva sinergia amb Mala Rodríguez.
“El cartell d’enguany, com cada any la veritat, és que tenim un tros de cartell”. “Avui teníem a María Terremoto, que és increïble, que a més té una col·laboració molt interessant amb Mala Rodríguez”. Segons Canseco, aquesta unió és estratègica per a la supervivència i expansió de l’estil: “Això, d’altra banda, porta a gent que igual no vindria a veure només flamenc, però diuen ‘ah, Mala Rodríguez!’, i descobreixen el flamenc, que això és molt interessant”.
El somriure del mestre
En demanar-li com reaccionaria Paco de Lucía en veure la magnitud que ha agafat el festival en la seva cinquena edició, la resposta de Gabriela és commovedora. Utilitza una metàfora vital per descriure l’estat actual de l’esdeveniment.
“La cinquena edició no és un número rodó, és quan un nadó ja comença a ser persona. O sigui, ja té personalitat pròpia”. “”Als cinc anys ja saps que ets la resta de la teva vida. I així és aquest festival: ja sap qui és, ja existeix realment, ja està assentat”. el que ets la resta de la teva vida. I així és aquest festival: ja sap qui és, ja existeix realment, ja està assentat”.
Finalment, reflexiona sobre la connexió emocional entre el músic i la seva terra d’acollida: “El mestre estaria molt content. A mi és el que més m’emociona, perquè realment estimava molt a Palma i estimava molt a Mallorca”. Per a ella, el festival és el millor homenatge possible: “Per a ell seria un orgull enorme que això s’hagi instaurat aquí i que, a més, el flamenc arribi aquí, perquè Palma tradicionalment, Mallorca, no és un lloc de flamenc. Llavors que de sobte, gràcies a ell, el flamenc pugui arribar a la gent d’aquí… és una alegria immensa per a ell”.
