La banda mallorquina GIENCO ha irromput en el panorama musical amb ‘Manifiesto’, el seu primer àlbum de llarga durada. No es tracta només d’un recull de cançons, sinó d’una declaració de principis d’un grup que navega entre la formació acadèmica i la pulsió del rock més visceral. Parlem amb Joan Bris, veu i guitarrista de la formació, sobre un projecte que neix de l’amistat, es nodreix de la crítica social i s’enfronta a la complexa realitat de l’escena musical a l’illa.
De les aules del conservatori a l’asfalt del rock
La gènesi de GIENCO es remunta a fa gairebé un lustre, quan unes composicions personals de Joan Bris van començar a buscar una identitat col·lectiva. El que va començar com una trobada entre amics ha acabat esdevenint una formació sòlida integrada per l’Itai Picornell (bateria), l’Elias Henry-Picó (baix i violí), en Norat Gil (teclats) i el mateix Joan.
“Gienco és el projecte que vàrem formar l’Itai, l’Elias i jo, al qual després s’uniria en Norat. Vaig conèixer primer l’Itai, que és el bateria, i ell i l’Elias ja eren amics. Jo ja tenia cançons des de fa uns quatre o cinc anys, i en mostrar-les-hi, l’Itai em va parlar de l’Elias: ‘Tinc un amic que toca el violí, potser podríem fer alguna cosa tots tres’. Al principi anàvem fent versions d’altres grups o d’artistes que ens agradaven mentre jo els anava ensenyant el material que anava component.”
L’evolució del so de la banda ha estat marcada per una dualitat curiosa: la disciplina del conservatori i l’energia del rock. Aquesta preparació tècnica ha permès que la banda experimenti amb instruments com el violí o el piano, aportant matisos poc comuns en el gènere.
“L’Elias i l’Itai són músics de conservatori. Però, és clar, per fer un format més rock necessitàvem un bateria i un baix com a mínim, ja que jo tocava la guitarra i cantava. L’Elias es va llançar a aprendre a tocar el baix i així vàrem començar. Ell anava alternant entre el violí i el baix, i a estones fins i tot el piano. Més endavant, fa uns dos anys, va arribar en Norat Gil, el teclista, que també és amic de l’escola i del conservatori dels altres dos.”
“La situació a Mallorca és difícil per a una banda que comença amb temes propis; no et donen gaires oportunitats. “A l’hora de parlar amb sales o Ajuntaments per tocar a revetles, moltes vegades o t’ignoren o directament no et contesten”
– Joan Bris (GIENCO)
‘Manifiesto’: Una coctelera d’estils i intencions
La consolidació del quartet va permetre que les idees agafessin una forma definitiva. El camí cap a l’àlbum debut no ha estat precipitat; ha estat un procés de maduració, de maquetació constant i de recerca d’un so propi que reflectís les personalitats dispars dels seus membres.
“Vàrem començar a poc a poc perquè, al principi, les cançons no tenien una línia definida i no sabíem com introduir el teclat en els temes. El treball de maquetació ens ha ajudat a triar el nostre so i a millorar idees. Quan vàrem veure que teníem unes quinze cançons, vàrem fer una tria de les que més ens agradaven i d’aquí neix ‘Manifiesto’. El nom del disc és una declaració d’intencions; és el punt de partida des del qual volem explorar altres estils.”
Aquest eclecticisme és, precisament, la marca de la casa. En el disc hi conviuen el rock clàssic amb el jazz, la música clàssica i pinzellades d’estils més contemporanis, fruit d’uns referents molt diversos.
“Jo tinc un gust més rock clàssic, com AC/DC, Led Zeppelin, Extremoduro o Fito & Fitipaldis. En canvi, a l’Itai li agrada més la música urbana o popular, com Pablo Alborán, coses que no tenen res a veure amb el meu gust. En Norat i l’Elias s’estimen més el jazz i la música clàssica. De tots aquests gustos tan diferents n’hem fet una mescla per donar vida als temes.”
El mur de vidre de les sales i la gestió independent
Malgrat la qualitat del treball presentat, GIENCO s’ha topat amb la realitat d’una escena local que, sovint, sembla girar l’esquena als grups emergents que aposten per temes propis. Joan Bris parla amb sinceritat sobre les dificultats de programar concerts a l’illa i el sentiment d’ignorància que pateixen molts artistes.
“No som un grup de tocar gaire, també perquè l’Elias fa un any que viu a Madrid per estudis i això ho dificulta. Però a part d’això, la situació a Mallorca és difícil per a una banda que comença amb temes propis; no et donen gaires oportunitats. A l’hora de parlar amb sales o Ajuntaments per tocar a revetles, moltes vegades o t’ignoren o directament no et contesten. Si no t’agafen ho entens, perquè hi ha competència, però que ni et contestin és el que fa mal. Tot el que hem organitzat fins ara ho hem hagut de moure nosaltres.”
Aquesta manca de suport en l’àmbit privat contrasta, segons el músic, amb el potencial d’una escena mallorquina que batega amb força però que troba a faltar qui s’hi jugui els diners.
“Crec que hauria d’haver-hi algú que apostés pel que tenim aquí. A Mallorca s’està movent una escena musical bastant guai, amb molts artistes nous i estils xulos, però no reben el suport que crec que mereixen, encara que s’ha de dir que cada vegada n’hi ha una mica més. En els nostres inicis, vàrem assajar durant tres anys als locals de l’Ajuntament de Palma, en els Espais Joves. Això sí que és una bona iniciativa; et cedeixen un espai amb material i fins i tot t’introdueixen en esdeveniments de barri per tocar davant la gent.”
“És inevitable sonar als grups que t’han influenciat. Jo he mamat molt d’Extremoduro i entenc que se’ls pugui recordar en escoltar-nos”
– Joan Bris (GIENCO)
Lletres: Entre l’amor propi i la crítica mordaç
‘Manifiesto’ és també una finestra a les inquietuds vitals de Joan Bris. Les lletres naveguen per aigües introspectives, però també per la denúncia social, mantenint sempre l’herència del rock estatal amb el qual ha crescut.
“Procur donar a entendre una finestra cap al món des del meu punt de vista. Hi ha cançons d’amor propi, com ‘No dejes de brillar’, que parla de la necessitat d’estimar-se a un mateix. D’altres, com ‘Te quiero’, neixen d’aquella dificultat per dir ‘t’estim’ i la necessitat de cantar-ho si no t’atreveixes a dir-ho. Però també hi ha temes com ‘Menudo porvenir’, ‘No soy de esos’ o ‘No tengo lugar’ que són bastant crítics amb una societat on no ens veiem identificats.”
L’ombra de referents com Extremoduro és present, però Bris ho veu com un homenatge inevitable a una escola musical que l’ha format.
“És inevitable sonar als grups que t’han influenciat. Jo he mamat molt d’Extremoduro i entenc que se’ls pugui recordar en escoltar-nos. Per a mi és un elogi, perquè són dels grups més grans d’Espanya. Jo faig la música com em surt, però haver escoltat un estil durant vint anys deixa detalls i empremtes que surten de manera natural. M’agrada que la lletra no sigui només música, sinó que digui un missatge i et faci reflexionar.”
L’etimologia d’un canvi sense retorn
Fins i tot el nom de la banda, GIENCO, amaga una càrrega filosòfica que defineix el moment vital dels seus components: un punt d’inflexió des d’on només es pot mirar cap endavant.
“La paraula Gienco en realitat no té significat per si sola. Ve de ‘Henko’, un proverbi japonès que significa un canvi tan gran que ja no et permet tornar enrere. Ens va agradar el significat, però vàrem veure que ‘Enko’ ja estava agafat per una empresa de sanitaris. Com que ens agrada molt el grup Måneskin, que són italians, vàrem decidir ‘italianitzar’ la paraula i d’aquí va sortir Gienco.”
Amb l’àlbum ja al carrer i després d’haver-lo presentat a Madrid el passat mes de maig, el grup se centra ara a trobar espais per defensar el seu material a casa seva, malgrat els obstacles del sector. La voluntat de GIENCO és clara: continuar picant pedra fins que el seu ‘Manifiesto’ se senti a cada racó.
