UEP! Mallorca conversa amb l’artista mallorquí Jordi Maranges a propòsit de Los lugares de David, un EP que forma part del seu nou projecte discogràfic La balada de David y Jonatán. Es tracta d’un viatge sonor i emocional que explora els espais de resistència queer a Mallorca i que situa l’amor, la memòria i la identitat al centre del relat. L’entrevista revela un procés creatiu honest, íntim i reivindicatiu, amb una mirada que combina afecte, recerca i crítica social.
La història d’un transformista i un cuidador
El fil conductor del disc és una història inventada. David, un antic transformista format als locals de Gomila, ara viu a una residència de gent gran. Allà coneix Jonathan, un jove colombià que hi fa de cuidador. “Aquest binomi el veus cada dia pels carrers”, explica Maranges. “Em demanava quin tipus de relació es pot arribar a crear entre dues persones que a priori no tenen res a veure però conviuen en un espai íntim.”
A partir d’aquesta història, La balada de David y Jonatán esdevé un projecte narratiu amb cançons que no segueixen una línia cronològica, sinó que formen un trencaclosques emocional. Los lugares de David reuneix tres d’aquestes peces en un EP que serveix com a pròleg del disc sencer.
Una memòria queer en forma de cançó
Les cançons de Los lugares de David recuperen espais desapareguts o gairebé oblidats de la Palma queer dels anys 70, 80 i 90. “Volia fer una mena de cartografia afectiva, però també inventada. Alguns d’aquests llocs jo no els vaig viure perquè vaig sortir de l’armari molt tard. Eren territoris estranys per a mi”, admet Maranges.
El primer tema és Kalcuta Dancing Club, un homenatge a una antiga discoteca situada als baixos dels apartaments Pullman, a Cala Major. Un espai on el transformisme formava part d’espectacles per al públic de classe mitjana durant la transició. “Era una explotació absoluta de la imatge del travesti, però va donar feina a moltes artistes”, recorda. “No hi ha gaire documentació sobre el Kalcuta, gairebé res. Vaig haver de fabular el meu propi lloc, crear-lo amb la imaginació.”
“El més revolucionari no és maquillar-se o dur talons, això ja ho feien als vuitanta. El que realment és transformador són les noves propostes: relacionals, econòmiques, existencials”
– Jordi Maranges
Espais per existir
Amb noms com el Sombrero, Harmoni, Status, Yupi o la sauna Aries, Maranges enumera llocs que van ser claus per a la comunitat LGTBI mallorquina. “Eren fonamentals. Llocs per lligar, per expressar-te tal com eres, per existir quan no ho podies fer enlloc més. Han estat claus en la creació d’una comunitat.”
Tot i no haver-los viscut en primera persona, els reivindica des del desig i la manca: “Quan m’explicaven com eren, sentia una mena d’anhel. Jo en aquell moment no tenia cap eina ni referència. Aquests espais, per mi, són memòria i també reparació.”
Personatges, fragments i atmosferes
El disc, encara inèdit, inclourà cançons com Presentimiento —centrada en Jonathan, el cuidador— o Amapolas en Islandia, una defensa de l’amor no convencional. També hi ha lloc per l’humor i la tendresa amb peces com Yoga els dimecres, que retrata el dia a dia a la residència.
“És com un musical sense ordre. No hi ha una cronologia clara, sinó una successió de moments, de retrats. Més que una història lineal, és una atmosfera”, explica l’artista.
De l’epopeia íntima a la crítica social
El treball de Jordi Maranges parteix d’una mirada íntima i personal, però no es queda dins els límits de l’autoficció. Les seves cançons acostumen a travessar la frontera entre allò privat i allò col·lectiu, transformant l’experiència individual en una eina de qüestionament social. El Merder, un single publicat a principis de 2025, ja apuntava aquesta direcció: una peça directa que denunciava la problemàtica habitacional a Mallorca, la gentrificació i la massificació turística.
Amb La balada de David y Jonatán, el focus s’amplia i la crítica es desplega amb més matisos. A partir d’una història d’amor inventada entre un antic transformista i un jove cuidador d’origen colombià, Maranges reflexiona sobre la precarietat, la solitud i les formes de cuidar. “És un binomi que veus cada dia pels carrers, i que sovint passa desapercebut. Volia imaginar com pot ser aquesta relació, què s’hi mou en silenci”, explica.
A través de personatges com Jonathan —un jove confús, acabat d’arribar, que no troba el seu lloc— o del retrat de la vida quotidiana dins una residència de gent gran, les cançons parlen també de desplaçaments, de feina invisible, de desig i d’esperança. Maranges no s’hi acosta des del pamflet, sinó des de la sensibilitat i l’atenció als detalls. Però no per això el discurs és menys clar: “No n’hi ha prou amb fer visible allò queer. Si no va acompanyat d’un discurs social, esdevé pinkwashing.”
Aquesta visió s’ha anat consolidant amb el pas del temps. “Jo no sempre he estat militant. En realitat, a mesura que m’he fet gran, he sentit més la necessitat de parlar no només de mi, sinó de tot el que m’envolta. Crec que arriba un punt on el focus ha de sortir de l’individu”, diu. “Al final, totes les cançons parlen de tu, però pots parlar d’altres a través de la teva mirada.”
Per a Maranges, la militància no consisteix només a fer bandera d’una identitat, sinó a qüestionar els fonaments del sistema: el model familiar, la jerarquia dels rols, el sistema econòmic i les formes de relació. “El més revolucionari no és maquillar-se o dur talons, això ja ho feien als vuitanta. El que realment és transformador són les noves propostes: relacionals, econòmiques, existencials.”
“Encara hi ha gent que es demana per què cal celebrar l’Orgull. Encara hi ha molt desconeixement, molta por, molt de prejudici. I contra això, fer-se visible no és una opció: és una eina de resistència”
– Jordi Maranges
Visibilitat, límits i contradiccions
La visibilitat de les identitats dissidents ha guanyat terreny en l’àmbit cultural. Figures com Samantha Hudson o Fades han obert escletxes de representació per a noves generacions. “És positiu que hi hagi més espais, més referents, més possibilitats”, reconeix Maranges. “Però també és un moment delicat. Hi ha el risc que lo queer es converteixi en una tendència estètica desactivada.”
Segons l’artista, el perill és perdre l’arrel subversiva. “La naturalesa de lo queer és estar als marges. Quan s’institucionalitza, quan es normalitza, corre el risc de deixar de ser queer. I això és una contradicció que hem d’afrontar.” Per a ell, la visibilitat no pot ser només una qüestió d’imatge o moda. “Si no hi ha contingut, si no hi ha proposta, si només és estètica, deixa de tenir capacitat transformadora.”
Aquesta crítica no es queda en el terreny de la teoria. Maranges apunta també a les contradiccions internes del col·lectiu: “Hi ha persones gais que són profundament de dretes. Que la teva identitat sexual sigui dissident no vol dir que siguis progressista. Per això cal anar més enllà.”
Insisteix que la lluita pels drets LGTBI no pot desvincular-se d’altres eixos de transformació: el feminisme, la justícia econòmica, el dret a l’habitatge, la diversitat cultural. “La lluita ha de ser social, no només simbòlica. Si no, queda buida.”
En aquest context, l’artista celebra accions com la d’Eduardo Casanova, que va fer pública la seva condició de persona amb VIH: “És fonamental. El privat és polític, especialment quan tens una veu pública. No es tracta d’obligar ningú, però si tens una plataforma, pots ajudar a trencar estigmes.”
Maranges ho resumeix amb claredat: “Encara hi ha gent que es demana per què cal celebrar l’Orgull. Encara hi ha molt desconeixement, molta por, molt de prejudici. I contra això, fer-se visible no és una opció: és una eina de resistència.”
Producció, col·laboracions i suport institucional
El disc ha estat produït per Aaron Rux, músic i productor que ha treballat amb artistes com Joe Crepúsculo. “No ens coneixíem, però va ser una connexió molt guai”, comenta. El treball ha comptat amb el suport d’una beca de creació i d’una ajuda a la projecció exterior de l’Institut d’Estudis Baleàrics.
Aquest suport ha estat clau per fer realitat un disc que Maranges defineix com a “ambiciós, però honest”. El repertori combina sintetitzadors i bases electròniques amb formats més acústics, que permeten portar-lo a escenaris diversos, des de festivals fins a petits teatres o clubs amb piano.
Una veu pròpia i un projecte viu
Ara per ara, l’artista prepara les primeres presentacions en directe. A finals de febrer farà un acústic al Galàctic. “Aquestes cançons també funcionen despullades, només amb piano”, assegura.
Encara no hi ha dates tancades per a la gira, però Maranges es mostra satisfet amb el camí fet: “Crec que m’ha sortit un disc bastant bé. Això era el més important.”
