Palma viu avui una jornada diferent. Lluny del renou turístic i de les grans operacions comercials, el passatge que amaga l’espai TACA es converteix en un refugi de resistència. L’artista Jordi Mitjà aterra a l’illa. No ho fa com un turista accidental. Ho fa per obrir les seves entranyes creatives en una mostra que té gust de confessió i de supervivència. Arxiu Caníbal obre portes avui, 16 de gener de 2026. L’exposició, comissariada per Àngels Miralda, no és una simple col·lecció d’objectes; és un mapa de cicatrius, materials cremats i memòria recuperada. Mitjà s’asseu a parlar. Sense filtres. Sense pressa. La conversa flueix com una necessitat de buidar l’arxiu mental i físic que ha arrossegat fins a aquest racó de Palma gestionat per Julià Panadés.
Devorar la premsa per no oblidar
Mitjà mira al seu voltant. L’espai és petit, però la densitat de la història que porta a sobre és immensa. L’origen de tot plegat neix d’una pulsió gairebé malaltissa per no llançar res. L’arxiu que presenta avui a Palma és el resultat d’anys d’acumulació silenciosa. “Durant molts anys, quan llegia el diari, llençar-lo em sabia greu”, confessa l’artista. No era una qüestió informativa. Era una qüestió visual, tàctil. Mitjà revisava la premsa amb uns altres ulls. Prescindia de la notícia. Ignorava l’actualitat ferotge per centrar-se en les imatges, en els titulars descontextualitzats.
Aquest procés de digestió lenta es va convertir en una rutina. “Vaig anar configurant un arxiu d’imatges i de titulars que al final m’he acabat fent obres”, explica. El resultat són els ‘collages’. Peces que neixen de la lògica de la conservació. “Amb els anys vas acumulant coses i, al final, o fas alguna cosa o pots ofegar-te”, diu amb una lucidesa que només dona el temps. A TACA n’ha portat vuitanta. Per qüestions d’espai, n’han penjat una vintena. Són testimonis d’un temps que ja no existeix, paper de diari que, per la seva pròpia naturalesa, és fràgil i efímer.
“La mitja carrera és molt dura”, deixa anar amb contundència. “Estàs molt sol”
– Jordi Mitjà
La coincidència de la tinta i la sang
Hi ha una connexió mística entre l’obra de Mitjà i l’espai que l’acull. TACA no sempre ha estat una sala d’exposicions. Les parets que avui sostenen l’obra de l’empordanès havien estat, fa temps, una impremta. La impremta del “Majorca Daily Bulletin”. Mitjà no ho sabia abans d’arribar, però la seva obra ja hi dialogava abans de penjar-se. Entre les peces seleccionades per Miralda hi ha unes teles que tenen un origen industrial i brut. Provenen d’una impremta de Figueres amb la qual l’artista té tracte.
“Em vaig fixar que els draps i els parracs que utilitzaven per netejar les màquines els anaven guardant en bosses per llavors reciclar-los”, relata Mitjà. Eren draps tacats, bruts, impregnats de la feina diària. Ell els va demanar. Els va rescatar abans que la llei obligués al reciclatge industrial. El procés de transformació va ser domèstic i ritual: “Els vaig estar assecant al sol, rentant-los i cosint-los”. Ara, aquestes teles pengen a TACA. N’hi ha una de molt gran a la cotxera. Una altra oneja a l’exterior, al passatge, com una bandera de resistència. I algunes, per justícia poètica, s’han col·locat just a sota del cartell antic que encara es conserva de l’antiga impremta de l’espai. El cercle es tanca.
Ressignificar la cendra
L’exposició transita també pel foc. La tercera pota d’aquest Arxiu Caníbal és una compostadora. Però no una qualsevol. És un objecte que va conèixer la mort. “Vaig trobar que s’havia cremat, algú devia llençar cendres a dins i es va encendre”, recorda Mitjà. L’objecte estava al límit de la seva existència. Destrossat. Inservible per a la societat de consum. Però Mitjà té una atracció fatal pels materials que estan a punt de desaparèixer.
La va recollir. La va restaurar. No amb cola, sinó amb ferro i soldadura. Va anar solidificant els fragments d’un cos plàstic que havia quedat destruït. Finalment, la va tornar a pintar. “Amb el verd aquest característic del plàstic de reciclatge”, detalla. Ara, la peça descansa a terra a TACA. Funciona. Ha estat ressignificada. És la metàfora perfecta de la seva manera de treballar: agafar allò que el món rebutja i donar-li una nova dignitat.
La soledat de l’artista de mitja carrera
La conversa es torna íntima. Mitjà s’atura a reflexionar sobre la seva posició en el món de l’art. Agraeix profundament la invitació de Julià Panadés. TACA sol ser un espai associat a la gent jove, a l’emergència. Que convidin un artista de la seva trajectòria és una anomalia que ell celebra. “La mitja carrera és molt dura”, deixa anar amb contundència. “Estàs molt sol”.
Hi ha una sensació d’abandonament quan ja no ets la novetat, però encara no ets un clàssic intocable. “Sembla com si ja t’haguessis fet el teu camí”, diu. Per això, espais com aquest són vitals. Són oxigen. L’artista destaca la capacitat de Panadés per fer “ciutat”. No es tracta només de penjar quadres. Es tracta d’explicar Palma, de portar-lo a menjar, de crear vincles. “Això és molt bonic”, reconeix, tot i ser conscient de la precarietat que envolta aquestes iniciatives. “El Julià inverteix hores en aquest projecte i evidentment no en viu d’això”. Mitjà llança un dard a les institucions: haurien de prendre consciència del que suposa que un artista local generi aquest context. És cultura de base. És la cultura real.
“L’artista destaca la capacitat de Panadés per fer “ciutat”. No es tracta només de penjar quadres. Es tracta d’explicar Palma”
– Jordi Mitjà
Contra les galeries “souvenir” de Palma
Jordi Mitjà ha passejat per Palma. I el que ha vist l’ha deixat perplex. “He quedat parat”, admet. La ciutat està plena de galeries, sí. Però moltes són galeries “souvenir”. Espais pensats exclusivament per al turista o el resident estranger amb alt poder adquisitiu. “Ocupen molts espais i deuen pagar uns lloguers inimaginables”, reflexiona.
El contingut d’aquests espais no l’impressiona. “Sincerament, moltes de les coses que he vist, ni fu ni fa”, etziba. És un mercat que li resulta aliè, gairebé ofensiu en comparació amb la realitat dels creadors. “Aquest tipus de galeries em fa una mica de… jo això no ho havia vist mai”, assegura. Ho compara tímidament amb Cadaqués, potser l’únic lloc on ha vist una dinàmica similar de preus i públic, però l’escala de Palma és diferent. És un decorat de luxe. Per això defensa TACA. Perquè és real.
Cicatrius al cor i escultures perdudes
La veu de Mitjà es trenca lleugerament quan parla del present. No han estat anys fàcils. “He estat uns anys una mica parat”, confessa. La vida ha colpejat fort. La malaltia i mort del seu pare. Una operació a cor obert fa tot just set o vuit mesos. “Ara funciono bé”, diu, com qui es convenç a si mateix. Però la màquina creativa no s’ha aturat mai del tot.
Ara prepara una individual per a la galeria Bombon Projects a Barcelona. I escriu. Escriu sobre una pèrdua. “Estic escrivint un text sobre la desaparició d’una escultura meva a Portbou”, revela. És una història trista, una raresa. Tot apunta que l’han llançat a la ferralla. “És una trista història”, repeteix. Però ell continua. Amb ganes de fer coses, amb la il·lusió de qui sap que, després de l’operació, segueix aquí.
Mitjà ha portat a Palma també els seus llibres. Ha muntat una petita llibreria a l’entrada de TACA perquè qui vulgui sàpiga qui és. No vol vendre per vendre —”jo soc un artista que venc molt poc”, riu amb ironia—, però vol que se l’entengui. Arxiu Caníbal és això: un artista que es menja el passat per poder continuar vivint el present. Una visita obligada per a qui vulgui veure art honest en un món de souvenirs.
