Quan s’acaba l’estiu i arriba setembre, alguns fan balanç, d’altres comencen de zero. Per Álvaro Vigara, veu i teclats de Komodo García, aquest mes funciona com un marcador emocional. “Per a nosaltres, setembre és el vertader començament de l’any”, explica a UEP! Mallorca, en aquesta entrevista centrada en el procés creatiu del seu nou treball.
La banda mallorquina —completada per Bernat Amengual (bateria), Pablo Debaecker (guitarra) i Aleix Pizà (baix)— acaba de tancar el seu segon EP, titulat precisament Septiembre, i hi ha volgut deixar impresa aquesta sensació d’inici, de canvi, de pas entre el joc i la serietat.
De l’ombra a la llum
El contrast amb el seu treball anterior és clar: si Antes de las seis explorava l’univers nocturn i introspectiu, Septiembre apunta cap a una atmosfera més oberta i vital. “Ens estàvem perdent dins les lletres massa fosques”, diu Vigara. Aquest cop, han volgut fer un viratge cap a una escriptura més costumbrista, connectada amb problemes quotidians, però des d’un to més desenfadat.
“No volíem fer un EP transcendent”, afegeix. “Volíem parlar de situacions reals, del dia a dia, amb un to adolescent, creatiu, lliure”. Les cinc cançons que formen el disc —Jim y Pam, Construyamos septiembre, Anclado en ese atardecer, i les encara inèdites Cara B i Creo, creo— busquen precisament això: capturar la transició emocional que representa el final de l’estiu.
“La paraula indie s’ha tornat tan difusa que gairebé sembla un insult”
– Komodo García
Música feta des de la docència
La connexió amb el calendari escolar no és casual. Tres dels quatre membres de Komodo García treballen com a docents, i aquesta rutina marca el seu cicle creatiu. “Vivim al marge del calendari convencional. El nostre any comença quan tornen els alumnes”, afirma Vigara. Aquesta mirada forma part del relat de Septiembre, on la tornada a la rutina després de l’estiu actua com a metàfora de creixement i canvi personal.
Per Vigara, el vincle entre la música i l’aula és constant, tot i que intenta mantenir-les separades: “Intento portar-ho en secret el màxim temps possible, però quan una història d’Instagram passa de 300 a 600 visualitzacions, saps que t’han descobert”. Els alumnes, lluny de burlar-se’n, ho celebren. “Amb Jim y Pam, molts em van escriure dient que havien vist la sèrie i que s’hi sentien identificats. Em fa gràcia, perquè ho viuen amb orgull. Veuen que el seu professor no només posa normes, sinó que també fa música i la gaudeix.”
Cançons amb doble lectura
El primer avançament del disc va ser Jim y Pam, una cançó inspirada indirectament en la relació entre dos personatges de la sèrie The Office. No és una cançó “sobre” la sèrie, però la connexió emocional entre Vigara i aquell moment de la ficció va servir d’espurna per a una lletra sobre amors mal resolts i límits entre amistat i desig.
El segon senzill, Construyamos septiembre, reprèn aquesta idea des d’un altre angle. “És com dir: deixem-nos de tonteries, construïm aquest setembre junts d’una vegada”, resumeix. La cançó parla de la necessitat d’ordenar emocions, de voler tenir les coses clares quan l’entorn encara és incert.
Amb Anclado en ese atardecer, el grup proposa un relat sobre el “parar”, sobre la contemplació enmig d’un món accelerat. “Vivim dins un frenetisme constant. I si no generes contingut tot el temps, les plataformes et deixen de banda”, explica Vigara. Però no és una crítica directa, sinó més aviat una reflexió: “És més una autocrítica. Deixar el mòbil de banda, observar el que tens al voltant”.
Els pròxims temes
Les dues cançons que completen l’EP es titulen Cara B i Creo, creo. La primera juga amb la idea de la “cara oculta” d’una persona: “És molt curta i directa. No desenvolupa gaire, però et passa per davant amb força”. La segona, Creo, creo, torna als orígens del grup i incorpora el seu vessant més funk i ballable. “Parla de cagar-la, una vegada i una altra, malgrat saber que ja ho has fet abans”.
“Hi ha poca gent disposada a descobrir música nova. I si fas massa concerts seguits, s’esgota el públic. Però si no toques, ningú et coneix”
– Komodo García
Un nom per despistar
Komodo García és un nom que ha sobreviscut als malentesos de pronúncia (“Pomodoro García”, “Cómodo García”…). Però rere aquesta tria també hi ha una decisió estètica i identitària: cantar en castellà i entrar dins l’escena de l’“indie espanyol”, un concepte que, reconeix Vigara, cada cop els ressona menys. “La paraula indie s’ha tornat tan difusa que gairebé sembla un insult”.
Entre l’aula i l’escenari
Entre concerts a Mallorca i sortides puntuals a la península, Komodo García ha començat a consolidar una presència que volen fer créixer. Recentment han actuat a la sala Wurlitzer de Madrid i al cicle Stereolikes, i tenen previst seguir girant durant els pròxims mesos. Encara que reconeixen que tocar en directe és cada vegada més difícil, per falta de sales i per la dificultat d’arrossegar públic, tenen clar que el camí passa per ampliar horitzons fora de l’illa.
Reptes i resistències
La banda afronta les limitacions de l’escena local amb pragmatisme. “Hi ha poca gent disposada a descobrir música nova. I si fas massa concerts seguits, s’esgota el públic. Però si no toques, ningú et coneix”. És per això que treballen per consolidar-se dins i fora de Mallorca. “Estam en un punt germinal, encara. Però hi posam molta energia”.
L’EP Septiembre es presentarà en directe a Palma el mes d’octubre. A partir d’aquí, Komodo García preveu allargar-ne la vida fins a finals d’any, mentre preparen nous materials per al 2026.
