LA GLOSA DEL CENTENARI DE SES SALINES: UNA HISTÒRIA ÉPICA DE LLUITA CONTRA EL CACIQUISME.
El 1925 el llogaret de Ses Salines (la “floreciente aldea” que deia la premsa de l’época 1) va segregar-se, el que deim ara independitzar-se, del municipi de Santanyí, del qual havia format part des de feia segles. Però aquesta no va ser una circumstància improvisada, sobrevinguda o fruit d’un fet puntual, i molt menys de la bona entesa entre el grup promotor de Ses Salines i l’ajuntament de Santanyí, sinó que va ser la conseqüència final de dues conjuntures: per una banda el progrés que vivia el municipi, especialment des de l’arribada del tren al poble, i per altra banda, de l’opressiu sistema caciquista que imperava a Santanyí 2 i que durant les dècades inicials del segle XX va viure en constant enfrontament amb els elements més dinàmics del poble que prosperava.
L’historiador Jaume Lladó i Ferragut, que escriu la única història global de Ses Salines el 19593, i que conegué d’aprop els protagonistes dels fets de 1925, ho resumia prou bé: ”Como consecuencia del progreso realizado en el pueblo de Las Salinas en el primer cuarto de siglo surgieron deseos de independencia y a raíz de la inauguración de la línea férrea, se formó un grupo de personas dirigidas por el infatigable adalid de este pueblo, Antonio Vidal Oliver…4” Antoni Vidal serà una figura cabdal en l’impuls de la independència, però també en la creació del Sindicat Agrícola Catòlic, com a corresponsal ja havia escrit a les pàgines La Almudaina el 1917, la visió que tenien els saliners del seu poble en aquell moment amb motiu de l’arribada del tren al poble: ”De todos los pueblos que figuran en la línea es sin duda alguna Las Salinas (sic) el que experimenta mayor mejora. (…) Los habitantes de Las Salinas son de carácter recto y trabajador y amantes de toda mejora, por lo que la inauguración del ferrocarril augura para este pueblo un risuaño porvenir.” I aquest és el sentit de les primeres estrofes del que hem anomenat “La Glosa del Centenari”:
Un temps de progrés era:
gran notíci duu es diari,
un fet extraordinari
que tot es migjorn espera.
Es tren al sud ha arribat,
el volen al llogaret
que creix com un ramellet,
Ses Salines nomenat.
Una vila que prospera
amo extern no vol tenir
Ses Salines voldrà dir
com ser poble de primera.
Aquest optimisme que veim que existia al poble duia a que es prenguéssin tota una sèrie d’iniciatives que tenen a veure amb el progrés material del poble, com va ser l’impuls de Sa Farinera, que era molí fariner i central elèctrica a la vegada, la creació d’un Sindicat Agrícola, una mena de cooperativa, amb l’objectiu de crear una entitat que contribuís a la prosperitat, el progrés i la millora social. El maig de 1919 queda constituït el Sindicat i entre els seus directius trobarem ja alguns dels impulsors pocs anys després de la independència municipal 5.
El Sindicat impulsarà mesures no només de desenvolupament agrícola sinó que esdevé un focus de dinamització local i d’impuls de la cultura, així a més de conferències sobre temàtica agrària (l’enginyer Arnesto Mestre, director de l’estació enològica de Felanitx entre ells), trobarem iniciatives com la creació d’una Secció Instructiva i Recreativa, de la que sorgiria una Banda de Música, l’organització de vetllades de glosat o la representació d’obres de teatre. Igualment el Sindicat està darrera l’impuls de la fàbrica farinera i la central elèctrica.
Per Sbert entre els saliners aviat “hi ha consciència que per mitjà del Sindicat el poble mateix és capaç d’organitzar-se i de suplir l’abandonament per part de l’ajuntament” 6. De fet per l’historiador santanyiner es pot considerar que la fundació del Sindicat és una data important en la lluita contra el caciquisme 7. Així es comprovarà quan al llarg dels següents anys l’ajuntament de Santanyí, quan està en mans dels conservadors, prengui mesures per impedir les iniciatives del Sindicat saliner, així ho veurem en l’oposició a que Ses Salines tengués central elèctrica pròpia, intentant que l’electricitat arribàs de Santanyí, o bé amb distints intents d’impossibilitar les actuacions de la Banda de Música del Sindicat.
El Sindicat Agrícola saliner i els seus membres són molt conscients des de l’inici de la forta oposició que han topat dels elements que controlen el poder a Santanyí, així ho escriuen a la memòria del Sindicat que es presenta el 17 de gener de 1920: “Les gràcies també havem de donar i ben cumplides an es nostres inimics. Ja que ells més que qualsevol altre han fet progressar es Sindicat.” I qui eren aquests “inimics”? Sbert ens ho apunta: ”La tasca constant i erosiva del Sindicat aconsegueix fer perdre la sang freda al cacic.” I serà la central elèctrica l’element detonant.
I qui era aquest cacic? A la memòria popular s’ha conservat amb un dels malnoms que li posaren: Sa Geneta.
Joan Verger Tomàs, cacic conservador de Santanyí, ens diu Sbert:”entre 1894 i 1923, amb la sola interrupció de cinquanta dies per càstig del consistori, va romandre a l’Ajuntament.8” I ens explica, a més: “Mai abans els batles havien gaudit de la força amb que el sistema caciquista els investia, i que ell va saber utilitzar a consciència durant tres dècades.”
Les relacions entre els elements més dinàmics del poble de Ses Salines i el grup que controlava l’ajuntament de Santanyí foren de confrontació aquells anys, pel que ens explica Lladó i Ferragut, el que recull Sbert, però també per com contaven els membres del Sindicat Agrícola saliner el que succeïa en el seu temps, en tenim exemples a la publicació “La Voz Campesina 9”, quinzenari del Sindicat Agrícola de Campos i que tenia una secció dedicada a Ses Salines, que reflexa bé l’enfrontament quan relata com el governador civil de Balears, Sanmartín, corregí les decisions de l’ajuntament de Santanyí que prohibien actuar a la Banda del Sindicat: “A cada cerdo le llega su San Martín, dice el refrán castellano, y ese refrán hemos visto cumplido con el porquérrimo y funesto caciquismo, que durante más de 30 años ha campado por sus respectos en Santanyí, siendo la ignonimia de este pueblo por tantos conceptos dignos de mejor causa.” I segueix: “La llegada del Sr. Sanmartín dió al traste con la nefasta labor de aquellos que, acostumbrados a imponer su voluntad con razón o sin ella, no vacilaron en dar ante Mallorca, la sensación de que Las Salinas estaba a punto de presenciar sangrientos sucesos, sólo por la pequeñez de impedir que la banda de música de la Instructiva y Recreativa del Sindicato saliese por las calles.”
Es referien a un fet greu, expressió clara de la tensió entre el cacic santanyiner i el Sindicat saliner a la que es refereix Sbert10, el cacic denegà la possibilitat a la banda de música del Sindicat de desfilar a la processó del Corpus de l’any 1922, no només això, citant El Día, Sbert ens reprodueix fins a quin punt havia arribat la intenció de Sa Geneta d’imposar la seva voluntat:”para impedir la asistencia de una música a la procesión del Corpus, hacen acto de presencia siete miembros de la Guardia Civil montados y varios a pie como si fuera una cábala indómita digna de ser visitada por la fuerza de la Guardia civil montada.” El batle de Santanyí simplement es va justificar dient que la seva decisió s’ajustava a la legalitat, i que si trobaven que s’havia excedit acudissin a una autoritat superior, així ho feren els saliners, acudint al governador Sanmartín, liberal i de la corda de Joan March, que els donaria la raó. March i Verger també s’enfrontarien, però aquesta és una altra història.
L’episodi de la Banda del Sindicat és un dels més significatius, se suma a l’abandonament del poble de Ses Salines per part de l’ajuntament santanyiner, amb un cementiri insalubre o la manca de metges11.
Per tot això, la part central de la Glosa del Centenari, ha volgut reflectir la lluita del poble i l’obstinada oposició del poderós cacic:
Un sindicat vol crear
tot bon pagès saliner
pels conreus modernitzar
però no agrada a en Verger.
De música vol tenir
Ses Salines una banda
i es batle de Santanyí
no la vol ni de parranda.
Tu vols frenar tot un poble,
Geneta santanyinera,
ho vols tot cacic innoble
només vius de comandera.
El 5 d’abril de 1925 (1 d’abril segons Lladó i Ferragut) una comissió representativa del poble de Ses Salines adreçava la sol·licitud de segregació del nucli, iniciant-se el procés amb un ajuntament santanyiner de tarannà liberal, no controlat pel cacic. Formaven aquella comissió: Bartomeu Vidal Oliver, Jeroni Bonet Bonet, Francesc Rigo Vidal, Jacint Mascaró Ballester, Blai Bonet Garcies, Bartomeu Garcies Garcies, Andreu Bonet Suñer i Antoni Noguera Verdera.
El batle de Santanyí procedí a nomenar el primer consistori: Bartomeu Vidal Oliver, Bartomeu Garcies Garcies, Jacint Mascaró Ballester, Andreu Bonet Suñer, Bartomeu Garcias Bonet, Antoni Bonet Garcias, Salvador Vidal Bonet i Miquel Caldés Burguera. Seria elegit Bartomeu Garcies Garcies “Moliner” com a batle.
Lladó i Ferragut resumeix amb una frase el moment: ”Imagínese el júbilo de los habitantes de Ses Salines al ver realizadas sus aspiraciones.” 12 El consistori es constituïria el dia 1 de juny de 1925, fet que podem considerar el final de la breu història que hem contat a través d’una glosa.
Un poble que destaca per la seva prosperitat, però que veu aturades les millores que pretén (central elèctrica, nou cementiri, servei de metge…) per l’ajuntament del qual depèn i que duu 30 anys controlat per un cacic que s’obstina en mantenir el seu ferri control, aquesta intenció es reflexa quan un bon nombre de saliners s’organitzen en una societat cooperativa, un Sindicat Agrícola, que no només es dedica a la seva activitat de desenvolupament agrari i ramader, sinó també a una intensa activitat social i cultural, això el cacic no ho pot consentir i intenta impedir-ho fent ús del seu poder.
El poble de Ses Salines s’hi enfronta i aconsegueix el suport del governador, d’ideologia liberal, de Balears. Dos anys després es promou la independència municipal de Ses Salines, essent molts dels membres de la comissió impulsora i del primer ajuntament saliner, membres d’aquell Sindicat que va fer front a Sa Geneta. I aquesta és la història, a la que no falta épica, d’un poble que vol prosperar però per fer-ho ha de poder decidir per si mateix. La culminació d’aquesta crònica és l’assoliment de la independència municipal amb que acaba la Glosa del Centenari, a la que amb motiu d’aquesta senyalada data i per iniciativa de la Banda de Música de Ses Salines, ha posat música el compositor Víctor Ferragut:
S’hora ara ha sonat
de dir basta an es cacic
tot es poble ja va alçat
per guanyar a s’enemic.
De juny es dia primer
sempre serà senyalat
perque independent va ser
Ses Salines proclamat.
Una vila que prospera
amo extern no vol tenir
Ses Salines ja pot dir
com ser poble de primera.
- Cristòfol-Miquel Sbert cita el diari El Día de 30 de desembre de 1922, ja referint-se a la situació que descriurem més tard:”Los salinenses proyectaban una pequeña fábrica harinera y central eléctrica adaptada a las necesidades de la floreciente aldea pero los de la nueva central de Santañí (sic) se obstinaron en traer un cable para conservar prestigios peligrosament amenazados. Sbert, Cristòfol-Miquel. “El caciquisme i el seu temps. Santanyí (1868-1936). El contraban.” Ed. Documenta Balear, 2007. Palma. Pàgina 247 ↩︎
- Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, el caciquisme es defineix com: “Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d’enllaç entre l’oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats.
A l’Estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931).” Consulta web 7 de maig de 2025. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/caciquisme ↩︎ - Lladó i Ferragut, Jaume.”Noticias históricas de Ses Salines y de su comarca.” Ed. Impremta dels Sagrats Cors, 1959. Palma ↩︎
- Llladó, obra citada, pàgina 61. ↩︎
- Lladó, obra citada, pàgina 57. ↩︎
- Sbert, obra citada, pàgina 228. ↩︎
- Sbert, obra citada, pàgina 226 ↩︎
- Sbert, obra citada, pàgina 120. ↩︎
- La Voz Campesina. 1921-1923 (Edició Facsímil). Ed. Mancomunitat Migjorn de Mallorca. Campos, 2000. ↩︎
- Sbert, obra citada, pàgina 229. ↩︎
- Sbert, obra citada, pàgines 225 i 226. ↩︎
- LLadó i Ferragut, obra citada, pàgina 62. ↩︎
