A la cantonada on el carrer dels Oms s’estreny per abraçar la memòria, l’escultora Georgina Gamundí ha aconseguit el que semblava impossible: fer que Josep Maria Llompart torni a casa. No ho fa des d’un pedestal, sinó des d’un banc, amb la naturalitat de qui mai no se n’ha anat del tot. Ens asseiem amb l’artista per desgranar nou mesos d’obsessió, fang i una connexió gairebé mística amb el personatge.
L’encàrrec: “Sabíem que era una cosa difícil”
La gènesi d’aquesta peça no va ser un camí recte. Georgina Gamundí ja tenia un recorregut traçat a l’illa, però enfrontar-se a la figura de Llompart a ple cor de Palma era un repte d’una altra magnitud.
“Supòs que em coneixien ja de que havia fet un calendari, havia fet un parell de feinetes per l’Obra (OCB), i supòs que varen veure que feia figuració i m’ho varen comentar així”, recorda l’artista sobre els primers contactes. Tot i l’entusiasme inicial, la responsabilitat pesava: “Va venir tot molt a l’aire, en plan ‘seria viable això?’. Jo i tots sabíem que era una cosa difícil. Ara bé, una escultura grossa per posar al carrer i més a Palma… jo crec que per un escultor figuratiu és un gran pas fer això”.
Gamundí ja havia tastat l’espai públic amb bustos i una còpia en bronze del Sant Joan de Déu a Inca, però aquesta vegada l’obra era totalment seva, des del primer bri de fang fins a la darrera pàtina. “Era creació pròpia. Amb un munt d’il·lusió, una responsabilitat i un poc de por, o molta por. Seré capaç, no seré capaç? Se s’assemblarà, no se s’assemblarà?”.
“Ahir mateix hi vaig passar… vaig fer un poc d’espia per allà i la gent s’aturava, n’hi havia que li feien jutipiris, gent que li feia fotos, miraven qui era… ja està, està perfectament integrat, i això m’ha emocionat molt”
– Georgina Gamundí
El procés: De la plastilina als 300 quilos de fang
L’estudi de Gamundí a sa Pobla es va convertir en un santuari dedicat a l’activista i escriptor. Abans de tocar el material definitiu, l’artista va necessitar entendre qui era realment l’home darrere del mite.
“Jo no he partit tant d’una lectura profunda, sinó una mica més de la seva figura com a presència”, explica. “Del gest, de la mirada, d’un pas, d’un tarannà… Mirar moltes, moltes, moltes fotos de com se col·locava, com se movia, com gesticulava, i també a través de vídeos”. L’objectiu era capturar-lo en una edat concreta, entre els 60 i els 65 anys, el Llompart que molts palmesans encara guarden a la retina.
El procés físic va ser una escalada de formats: “Vaig empaperar tot el local de fotos seves. Feia moltes maquetetes amb plastilina, petites, de com el podia col·locar. Després vaig fer una maqueta un poc més grossa, escala 1/3, ben treballada, que em permetés després, quan passés a la grossa, si m’equivocava de mides, que la petita m’ajudés”.
La peça final va néixer de la terra: “L’original són 300 quilos de fang dalt d’un banc de metall”. D’aquí, el viatge cap a Granada, on un motlle de silicona i escaiola de 38 peces va servir per transformar el fang en el bronze definitiu. Un trasllat ple d’angoixa pel temporal: “Quan varen venir pel motlle hi havia mala mar, jo tremolava de que el motlle no arribés… i quan va tornar a venir, dos dies previs a la inauguració, també hi havia molt mala mar. Mare meva, no arribarà!”.
Una presència viva al carrer dels Oms
L’escultura, que pesa uns 170-180 quilos (més els 150 del banc), ja forma part de l’ecosistema urbà. Per a Gamundí, la satisfacció més gran és veure com la ciutadania l’adopta.
“Ahir mateix hi vaig passar… vaig fer un poc d’espia per allà i la gent s’aturava, n’hi havia que li feien jutipiris, gent que li feia fotos, miraven qui era… ja està, està perfectament integrat, i això m’ha emocionat molt”, confessa amb la veu trencada. “Hi ha gent que s’hi seu, com si parlessin amb ell. És l’únic banc que hi ha al carrer dels Oms”.
L’artista fuig de l’escultura de pedestal, freda i distant. “Jo passava molta pena de que no s’assemblés, de no agafar-li l’energia, perquè hi ha molta gent que l’ha conegut. Necessit que aquesta gent el reconegui… i sobretot que transmeti aquesta energia que ell tenia”.
“Em vaig girar i hi havia en Llompart envoltat d’orquídies. Va ser una imatge preciosa i vaig dir: ‘val, ja està, m’he d’aturar’. Era un senyal de que ell estava content”
– Georgina Gamundí
L’ofici de crear: “Encara no puc viure de la creativitat”
Malgrat l’èxit de les seves obres públiques, Gamundí parla amb franquesa de la realitat del sector artístic a les Illes. Compagina la seva passió amb la docència a secundària i classes particulars de dibuix.
“Se pot viure de la creativitat? Jo crec que se pot, el que passa que jo encara no puc”, diu amb sinceritat. Especialitzada en figuració i realisme, reconeix que és un llenguatge que a vegades costa d’encaixar en les galeries comercials: “Els particulars compren, però son els estrangers els que compren. Als particulars d’aquí a Mallorca els costa un poc… l’art no sé si no estem educats o no interessa, no ho sé”.
A més, apunta a la precarietat de l’estil de vida actual: “Costa pagar-se un lloguer com per a sobre pagar una peça que, a lo millor si cada x temps canvies de lloc de residència, com has de comprar una peça per tenir-la fixa a una paret de menjador?”.
El moment màgic: Les orquídies de sa Pobla
Un dels moments més colpidors de l’entrevista és quan Georgina narra com va saber que l’obra estava acabada. Va ser un dimecres al seu estudi, just abans de portar la peça a la fosa.
“Vaig treure la peça a fora, a la part de la galeria, per mirar-la a llum solar des del carrer. Just davant del taller hi ha una dona que ven fruites i flors. I em diu: ‘Georgina, et sap greu que et dugui una orquídia que ha vingut?’. Em va dur una orquídia supergrossa… i després un parell més”. El resultat va ser una estampa gairebé mística: “Em vaig girar i hi havia en Llompart envoltat d’orquídies. Va ser una imatge preciosa i vaig dir: ‘val, ja està, m’he d’aturar’. Era un senyal de que ell estava content”.
Aquest vincle es va tancar el dia de la inauguració, marcada per una pluja intensa, igual que el dia que l’escriptor va morir. “Són senyals que sempre se poden interpretar”, conclou l’artista. Després de nou mesos de convivència amb el fang i el personatge —”quasi com un infant”—, Georgina Gamundí ha deixat en Llompart descansant al seu carrer, esperant que algú s’hi assegui al costat per compartir un silenci o una paraula.
