A la galeria Sa Bàscula de Manacor, el silenci es trenca amb el crepitar del paper i el tall precís de les tisores. Maria Antònia Ferragut (MAF) no només retalla imatges; retalla pors, records i incerteses per recompondre una realitat que, sovint, se’ns escapa de les mans. El pròxim 2 d’abril, l’artista inaugura “Tot és molt simple”, una exposició que és, en essència, una confessió visual de qui ha decidit deixar de planificar per començar a viure.
Una simplicitat que amaga laberints
L’exposició neix d’un títol que funciona com un mantra: Tot és molt simple. Però, com bé adverteix Ferragut, la senzillesa és només la capa més superficial d’una reflexió molt més profunda sobre l’existència humana.
“Veureu pensaments que tinc jo, que supòs que té tothom, perquè al final tots passem pel mateix, tots sentim coses semblants. És una exposició que parteix d’un poema d’Idea Villariño que es diu Todo es muy simple. Dins d’aquesta simplicitat, veureu coses que en el fons no ho són tant, perquè pens que la vida hauria de ser simple, o ho és, i nosaltres la compliquem bastant. Les persones, vull dir”, reflexiona l’artista amb una sinceritat que desarma.
MAF treballa la tècnica del collage analògic, una artesania de la imatge que fuig de l’artifici digital per centrar-se en la matèria primera. “Això és tenir unes tisores, tenir papers, revistes o llibres, o qualsevol material imprès en paper, i una barra de cola. I fer. És descompondre imatges fetes i compondre’n de noves”.
“És una eina de reciclatge potentíssima perquè tot ja està fet, es desfà i es torna a fer. Jo crec que és una manera de viure. A mi em serveix per recompondre els meus pensaments o els meus sentiments”
– Maria Antònia Ferragut (MAF)
El reciclatge de la vida i el pensament
Per a Ferragut, el collage no és només una qüestió estètica, sinó un acte de reciclatge vital. És la capacitat d’agafar allò que ja existeix, triturar-ho i donar-li un nou sentit.
“És una eina de reciclatge potentíssima perquè tot ja està fet, es desfà i es torna a fer. Jo crec que és una manera de viure. A mi em serveix per recompondre els meus pensaments o els meus sentiments. De vegades tinc un embolic al cap de coses que m’inquieten o m’emocionen, o de vegades són sentiments que em fan mal o, al contrari, sentiments que són bons. Però sempre estan allà com un poc embolicats, i la manera de posar-los al paper per a mi és una manera de recol·locar tot el desordre que hi ha dins del meu cap i entendre coses que em passen”, confessa.
Aquesta necessitat d’ordenar el caos no és un exercici egoista. L’artista sosté que el seu món interior és un mirall del món exterior, una crida a la condició humana compartida. “Supòs que com tots, al final. Quan estàs fent collage, per a mi és un acte molt íntim. Estic tota sola, faig i desfaig. Però sí que em passa molt que, quan surt a la llum… de vegades el meu collage també té frases. Molta gent em diu: ‘Ostres, és que soc jo’. I jo pens: ‘No, no, soc jo!’. Però al final és que tots patim el mateix, passem per les mateixes coses, les assimilem d’una manera o d’una altra, però el món és el mateix per a tots”.
L’art com a supervivència al desastre
La mirada de MAF és crítica, de vegades desencantada, però sempre buscant un bri d’esperança. “El món supòs que està bé, els que no estem bé som nosaltres. Perquè al final les accions les fem nosaltres, tot el que passa… els humans sobretot, perquè els altres éssers vius no incideixen tant en els canvis que fa el món. Jo crec que són els éssers humans els que transformen les coses, malauradament, cap a pitjor moltes vegades. Però bé, sempre hi ha esperança”.
L’art de Ferragut no neix del buit, sinó d’una ruptura emocional i vital que la va obligar a replantejar-se la seva pròpia identitat. El collage va aparèixer com la taula de salvació en el moment més fosc.
“Jo em vaig separar, vaig tenir una època de dol que duu tota separació o tot trauma d’un dol. Quan vaig començar aquest dol, que té diferents fases, me’n vaig anar a Anglaterra perquè vaig dir: ‘Mira, ja que vull marxar d’aquí, faré alguna cosa de profit’, perquè sempre soc molt práctica. Me’n vaig anar a Anglaterra i quan vaig tornar, al cap de quinze dies ens varen tancar per la pandèmia. I aquí, en aquest temps de pandèmia que estava a casa meva tota sola —estava amb la meva filla—, necessitava fer coses. I clar, quan estàs tot sol i no tens relació amb gent, estàs una mica aïllat, el cap dona moltes voltes”.
Aïllada i amb la necessitat d’expulsar tot el que bullia a dins, MAF va recórrer al que tenia a mà: “Què tenia a casa meva? No tenia res, tenia tisores, tenia cola i tenia revistes o coses que podia retallar. I vaig començar a fer un diari, un diari visual. Jo sempre havia escrit diaris o poesia, però vaig fer com un diari visual. Tenia un quadern molt bonic que m’havien regalat i vaig començar a posar damunt el paper el que jo estava sentint en aquell moment. I va quedar un llibre d’aquella etapa. A partir d’aquí no he deixat de fer collage. És com una teràpia per a mi”.
“Si tinc l’oportunitat d’exposar, ho faig, però no és la meva quimera exposar molt. Ho faig per mi“
– Maria Antònia Ferragut (MAF)
Reinventar-se als cinquanta: L’adeu a les planificacions
L’entrada de Maria Antònia Ferragut al món de l’art públic va ser gairebé accidental, impulsada per la necessitat de trencar amb una vida que ja estava “escrita”. “En el moment que jo vaig començar a fer collage, tenia al cap una cosa que em feia pensar molt: que jo era una dona gran ja, que tenia cinquanta i pocs anys, que pensava que tenia una vida que sempre seria… Jo ja havia escrit el meu final. On seria, tot el que passaria… ja ho tenia com muntat i pensat, i ho tenia claríssim que seria així. Quan et passa un trauma d’aquests que et canvia completament la vida, doncs dius: ‘Ostres, és que tot això que jo pensava ja no serà’. Aleshores he de començar a fer altres coses, altres coses que jo pensava que no sabria fer”.
D’aquella angoixa de veure’s sola i haver de reconstruir-se des de zero va néixer una nova veu artística. Va conèixer el col·lectiu Ou Verd, que la va convidar a exposar les seves peces, unes obres que MAF mai havia pensat a ensenyar.
“Al principi la meva intenció no era fer exposicions ni passejar com si fos una artista ni res d’això. Era un poc una cosa per a mi mateixa. I a partir d’aquí he vist que hi ha gent que totes aquestes coses de vegades la fan pensar o la fan sentir bé o la fan sentir malament, el que sigui, però remouen un poc. Si tinc l’oportunitat d’exposar, ho faig, però no és la meva quimera exposar molt. Ho faig per mi”.
El despullament emocional
Exposar, per a Ferragut, és un acte radical de transparència. És deixar enrere la protecció de la introversió per mostrar-se tal com és, sense filtres.
“Vaig fer un canvi radical. Jo era una persona molt introvertida, encara ho soc, però em volia forçar a mostrar com era. Perquè sempre m’ho guard tot, tot el que sé, tot el que pens, perquè ‘no deu interessar a ningú’. Era un poc sempre fer-se un de menys. I vaig dir: ‘Ostres, què passa? Vull mostrar com soc, seria millor o seria pitjor, però això és el que soc’. És com una manera de despullar-me davant la gent quan sempre havia estat com molt oculta”.
Avui, el seu procés creatiu és caòtic i lliure, fidel a la seva pròpia naturalesa. No hi ha pautes ni calendaris estrictes. “Soc bastant caòtica en el meu cap, sempre tinc com tot embolicat, un caos mental, i també soc caòtica en aquest sentit. No tinc una pauta de dir que em pos cada dia, m’ha de sortir. Hi ha vegades que tinc una necessitat molt grossa de fer i faig molta producció, i de vegades hi ha temps que estic com molt relaxada i passen dies o setmanes que no faig res. I de vegades surt, em pos i de sobte surt una cosa que no sabia que jo tenia dins”.
Quan li preguntem pel seu futur immediat en aquest 2026, MAF somriu amb la calma de qui ha entès que el control és una il·lusió. “La veritat és que jo he deixat de fer plans. Ara en aquest moment estic amb aquesta exposició, jo continuaré fent collage. Amb l’associació ara plantegem possibilitats d’altres exposicions, però tancat no tenim res tancat. I tampoc és una cosa que em preocupi perquè fa temps que vaig deixar de planificar la meva vida. Va sortint el que surt i benvingut sigui. Però cercar, no cerc gaire cosa. Carpe diem. Jo no visc d’això i ho faig per mi, vull dir que no tinc una necessitat imperiosa de fer exposicions i de mostrar el que faig. Si surt, súper, benvingut sigui. Però no vaig cercant ni tocant portes. Igual ho hauria de fer més, però no és la part que més m’agrada”.
