Aquest divendres, el Teatre Principal d’Inca acollirà l’estrena del nou projecte de Marcel Cranc, ÉS, en el marc del festival SonsDeNit 2025. La proposta combina un conjunt instrumental, l’energia vocal del Cor de Dones de la UIB i la direcció artística del músic mallorquí. Segons ell mateix explica en aquesta entrevista amb UEP! Mallorca, l’actuació comptarà amb més de 35 persones sobre l’escenari i s’articula com una reafirmació sonora i vital.
El retorn a un llenguatge més íntim
“ÉS és una reafirmació. Un pas més després de 1989, aquell disc que va significar una ruptura amb l’estètica pop”. Amb aquestes paraules defineix Miquel Vicensatre, conegut com a Marcel Cranc, l’evolució del seu recorregut musical. Explica que a partir d’aquell treball va començar a fer cançons tot sol, amb piano i electrònica, recuperant una manera de fer més pròxima als inicis: “Volia tornar a un llenguatge que m’interessava de veritat”.
El nou disc consolida aquesta línia, però amb una expansió cap a terrenys sinfònics i vocals. “No hi ha res com les veus humanes en conjunt. Són una castanya directa al cor”, diu, recordant els seus orígens dins la música contemporània i la formació com a compositor.
“Estic flotant, perquè tot està encaixant molt bé”
– Marcel Cranc
Un projecte de gran format
El concert de divendres serà també una posada en escena excepcional. A banda de l’electrònica i el piano habituals en el seu directe, l’acompanyaran una secció instrumental (amb trompa, bateria i contrabaix) i el Cor de Dones de la Universitat de les Illes Balears, dirigit per Lídia Fernández.
Vicensatre destaca que “sonarà amb molta potència si tot funciona com als assajos”, i afegeix: “Estic flotant, perquè tot està encaixant molt bé”. L’actuació inclourà temes del disc nou i cançons de treballs anteriors, oferint un recorregut que oscil·la entre la intimitat i la solemnitat sonora.
El pes dels espais en la seva proposta
Sobre l’elecció del Teatre Principal d’Inca com a espai per a l’estrena, l’artista reconeix que el projecte podria encaixar millor “en una capella o en una catedral”, seguint el model d’alguns concerts europeus d’electrònica en edificis religiosos. Malgrat tot, destaca la qualitat acústica de l’espai escènic inquer: “És còmode, té bona sonoritat i m’ha semblat ideal per fer-hi aquesta primera presentació”.
També està previst un segon concert el mes d’agost a Llucmajor, tot i que Vicensatre demana posar el focus en la cita d’Inca: “Voldria que vingués el màxim de gent divendres. Crec que pot ser una estrena molt potent”.
Un directe poc freqüent
Els concerts de Marcel Cranc no són habituals. Ell mateix ho atribueix a raons personals i artístiques: “No m’agrada combinar formats. Quan em concentro en una proposta com aquesta, no m’agrada fer concerts en solitari en paral·lel”. D’altra banda, afirma que només actua en espais que considera adequats per al tipus de música que fa.
També recorda la seva etapa amb bandes de música, una experiència que li ha servit per consolidar un llenguatge sonor més proper a la música de cambra, al cinema o fins i tot a la litúrgia. “Hi ha una part sinfònica, de banda sonora, que es mou amb imatges, i això demana un espai i un públic concrets”, explica.
Una connexió natural amb el cor de dones
La col·laboració amb el Cor de Dones de la UIB no és fruit de la casualitat. Segons Vicensatre, “feia molt de temps que volia fer una cosa així”. Quan va proposar a Joan Carles —coordinador de SonsDeNit— de fer la presentació amb un cor femení, la resposta va ser immediata: “Tot d’una em va dir que sí”. El procés amb la directora del cor, Lídia Fernández, també va ser fluït: “Va veure la partitura, li va agradar i tot va encaixar”.
Per a l’artista, aquesta suma de veus és essencial dins el discurs del disc: “És una forma de fer créixer la proposta. Si funciona, pot ser un camí nou per explorar”.
“Aquest projecte no respon a cap necessitat d’ego. És una satisfacció íntima”
– Marcel Cranc
Crear des de fora de si mateix
Un dels moments més reveladors de la conversa amb Marcel Cranc és quan parla del procés creatiu de ÉS. Assegura que, per primera vegada, ha aconseguit fer un disc sense pensar en el públic, però també sense prendre’s tan seriosament a si mateix. “És com si encomanassis el disc a una altra persona, i aquesta persona ets tu. Hi ha una llibertat que mai havia sentit”.
Amb un to reflexiu i personal, afegeix: “Fer música és absurd i necessari a la vegada. És una forma de ser al món, de dialogar amb el temps que et toca viure”.
Un treball fet des del recolliment
Durant els darrers quatre anys, Miquel Vicensatre ha treballat gairebé en solitari al seu estudi. A hores i hores de dedicació —“has de robar temps a la família”, diu—, s’hi suma la voluntat de donar forma a una obra coherent, amb una estètica pròpia i sense concessions comercials. “No m’interessa tocar a festivals per tocar. Ara mateix, prefereixo espais petits on sé que el públic ha vingut expressament”.
Sobre la possibilitat de mostrar el disc fora de l’illa, afirma que no li cal: “Aquest projecte no respon a cap necessitat d’ego. És una satisfacció íntima”.
