Després d’un mes de residència a LA BIBI Gallery, l’artista mallorquina Marta Ruiz Anguera ens rep en el seu espai de creació per desgranar una obra que habita en la frontera entre l’artifici digital i la puresa de l’oli. Aquí, entre captures de pantalla i reflexions sobre la condició humana, Ruiz Anguera ens convida a seure i observar allò que la pressa ens fa ignorar.
Un mes de retir creatiu a LA BIBI Gallery
L’aventura de Marta Ruiz Anguera (Mallorca, 1997) en aquest espai es va mostrar el passat divendres 1 de maig, quan LA BIBI Gallery va obrir les portes de la seva residència per mostrar el fruit d’un mes d’intensa recerca visual. Graduada en Belles Arts per la UPV i amb un Màster d’Educació per la UIB, l’artista ha trobat en aquest racó de Palma el silenci necessari per consolidar el seu llenguatge multidisciplinari.
“La BIBI em va oferir la possibilitat de participar en aquesta plataforma que tenen ells, que és el format de residència, on ells et deixen durant un mes sencer una casa-estudi”, explica l’artista. “Llavors tu vius i treballes en el mateix lloc. Ho treballen en aquest format per tal de conèixer-te com a artista, veure quina és la teva forma de treballar i, com a primer punt de partida de trobada, conèixer-nos per veure si la meva línia de treball funciona dins la seva línia de la galeria”.
Per a Ruiz Anguera, aquest període ha estat molt més que una simple prova professional; ha estat una necessitat vital per reconnectar amb l’essència de l’ofici. “És donar-nos un espai als artistes, per sortir de tot i que treballem a l’estudi, dins l’estudi passen moltes més coses que no són pintar. El fet de retirar-se un mes sencer a viure i pintar en el mateix lloc et dona un espai on només pots pensar a crear, en la creació artística. La veritat és que ha estat un regal, un somni, perquè l’estudi és una delícia; és un taller que realment qui l’ha dissenyat ho ha fet sabent quines són les necessitats i els somnis nostres com a artistes”.
La captura de pantalla com a mirall de la intimitat
Mentre ens envolten els seus bastidors, l’artista ens endinsa en la seva línia d’investigació més persistent: la vida que bateguen darrere les pantalles dels nostres telèfons. Ruiz Anguera no busca l’espectacularitat, sinó la veritat que s’amaga en els descarts digitals.
“He pogut continuar desenvolupant dues línies de treball, principalment una que és la que jo fa molts anys que pint: captures de pantalla”, confessa. “Són obres que requereixen molt de temps i el fet de tenir aquest mes sencer de només pintar ha estat la clau per continuar aquesta línia d’investigació i també continuar aprofundint per trobar noves capes de significat dins aquesta línia de treball”.
El seu procés creatiu és el d’una observadora minuciosa de la modernitat, una tasca que exigeix una disciplina gairebé monacal. “Soc una artista bastant disciplinada. La meva forma de crear diria que és molt pausada, molt meticulosa. Se centra en dos processos. Hi ha un procés d’investigació conceptual, que és intentar trobar aquestes captures de pantalla, que són imatges que podrien acabar essent un simple descart visual, imatges que puguin acabar a la nostra brossa, quan en realitat poden descobrir, dins aquestes imatges que puguin ser impersonals, molt de la nostra intimitat”.
Aquesta recerca la porta a analitzar la nostra manera de consumir imatges en un món saturat. “Em permet parlar de com mirem o com creem art en aquest món saturat d’imatges i de com ha canviat la nostra forma de mirar. Llavors hi ha una part d’investigació, de selecció, de documentació conceptual, de pensar, d’observar imatges dins el meu telèfon mòbil mateix, veure quins són els gestos quotidians que puguin desvelar un poc la nostra condició humana”.
“La llum que m’atreu, crec que a tots, és la de la pantalla, que és una llum molt artificial. Però el que a mi realment m’encanta és com aquesta llum artificial, quan la comences a pintar, es converteix en una cosa completament natural”
– Marta Ruiz Anguera
La fricció entre la velocitat digital i la lentitud de l’oli
Un cop seleccionat el concepte, Ruiz Anguera s’enfronta a la tela amb una tècnica que beu directament dels grans mestres del realisme amb qui s’ha format, com Antonio López o Golucho. Aquí és on es produeix el xoc temporal que defineix la seva obra.
“Una vegada ja s’ha decidit el tema, hi ha una part purament de taller, gairebé artesanal, de pintar”, detalla mentre assenyala una de les peces. “La meva forma de pintar és realista tirant a hiperrealista perquè sí que vull jugar en aquest engany visual que tinguis una pantalla davant, que tinguis la sensació que estàs mirant una captura de pantalla. Llavors és una pintura molt lenta, de molt de detall, molt pausada, que al final també em permet jugar a crear aquesta fricció entre la velocitat de les pantalles i com posar-ho dins una pintura que imposa el seu temps. Ens obliga a mirar o repensar també d’una forma diferent el que tenim a les pantalles”.
L’ús de la llum és un altre dels elements on l’artista desafia la tradició des de la modernitat. Tot i que les seves obres neixen de l’artificialitat d’una pantalla, la seva execució les torna orgàniques.
“La llum que m’atreu, crec que a tots, és la de la pantalla, que és una llum molt artificial. Però el que a mi realment m’encanta és com aquesta llum artificial, quan la comences a pintar, es converteix en una cosa completament natural”, reflexiona Ruiz Anguera. “La meva trajectòria com a artista sempre ha estat des de la tradició pictòrica realista, amb Antonio López i amb altres artistes d’aquesta escola realista, la meva forma de mirar no deixa de ser una forma molt realista, on sí que pos una atenció a com és aquesta llum natural. Inevitablement, encara que jo vulgui pintar aquesta artificialitat, aquesta part virtual de les pantalles, quan la pint és inevitable que es vegi amb una llum natural. Crec que és una de les coses que als espectadors els hi pugui generar més fricció aquesta dualitat: que veus una cosa que saps que és artificial, però quan la pintes es converteix en una cosa molt natural”.
Honrar la memòria a través d’un xat de WhatsApp
En el seu univers creatiu, les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria deixen de ser eines banals per convertir-se en relíquies emocionals. Una de les seves peces més personals neix d’una conversa de WhatsApp que l’artista es nega a deixar morir en l’oblit del núvol.
“Intent explicar coses personals perquè són, al cap i a la fi, universals dins la nostra realitat”, explica amb veu continguda. “Com per exemple pugui ser una conversa de WhatsApp; fa poc vaig fer una conversa que és la darrera conversa que vaig tenir amb el que va ser el meu primer professor de pintura, Gabriel Vilanova (Gaito), que va morir fa un parell d’anys. Jo tinc la darrera conversa de WhatsApp que es converteix en un retrat de la nostra relació, de com era ell, de les paraules que ell em dedicava, que trob que és molt més ric com a retrat del que podria ser un retrat clàssic. Si jo li hagués fet només un retrat de com era ell físicament, no parlaria tant de la relació que nosaltres teníem”.
Aquesta obra posa de manifest el conflicte entre la realitat emocional de les nostres interaccions digitals i la seva falta de presència física. “Dins el mòbil passen coses molt reals, però no hi tenim una cosa física darrere aquesta virtualitat. I m’és molt difícil esborrar aquesta conversa, tot i que sigui virtual és un record i ha tingut una vinculació emocional que m’és molt difícil convertir-la en un descart i oblidar-la. Llavors hi trob aquesta necessitat de pintar-la per tal d’afegir-hi més temps a la nostra relació i poder honrar la seva memòria, així com no perdre totes aquestes coses que passen molt aviat dins el mòbil i que no tenen, tot i que siguin molt reals i molt personals, la nostra realitat. Pintant-les les converteixen en una presència física”.
“Jo trob que és molt enriquidor no tan sols crear, sinó compartir. I si comparteixes d’una forma honesta tots els teus coneixements, l’únic que fas és retrobar-ne més, que siguin circulars i tot allò que tu dones, torna”
– Marta Ruiz Anguera
L’Acadèmia: Un espai per compartir la tradició sense secrets
Més enllà de la seva faceta com a pintora, Marta Ruiz Anguera s’ha convertit en una peça clau de l’educació artística a la seva ciutat natal. L’any 2020 va fundar dArt Academy (palmadart.com), un projecte on exerceix de directora i professora sènior, i que neix d’una profunda voluntat de servei a la comunitat.
“La meva idea era poder crear un espai aquí a Mallorca on poder compartir, viure i crear, tenir un espai d’unió on es pugui complir aquesta passió”, afirma amb convicció. “I més enllà també, tenir un espai on poder aprendre aquest espai que a mi em va faltar quan jo volia estudiar art aquí a Mallorca. Crear un espai on no es perdi aquesta tradició artística dels processos més tècnics, manuals, tradicionals; que la pintura tradicional realista no es perdi. Hi ha molts procediments tècnics que, si no vas a l’estudi d’un artista, no pots conèixer-los, i jo volia de qualque forma que aquest estudi meu es convertís també en un punt de trobada i d’acadèmia on es pugui no tan sols recuperar, sinó que pervisqui encara aquesta tradició”.
Per a ella, l’art no s’entén sense l’acte de compartir l’aprenentatge amb honestedat, seguint el rastre de qui va ser el seu referent. “Jo soc aquí gràcies als artistes que em varen obrir la porta del seu taller i em varen compartir d’una forma cent per cent honesta la seva feina i tots els seus recursos tècnics, com per exemple Antonio López. Jo trob que és molt enriquidor no tan sols crear, sinó compartir. I si comparteixes d’una forma honesta tots els teus coneixements, l’únic que fas és retrobar-ne més, que siguin circulars i tot allò que tu dones, torna. Compartir d’una forma honesta és el que m’ha portat fins aquí i trob que no s’ha d’amagar res dins el món de l’art perquè no hi ha res que ens faci menys artistes; al contrari, ens permet fer-nos millors artistes si els compartim i els vivim plegats”.
Marta Ruiz Anguera tanca la porta del seu estudi amb la satisfacció d’haver generat un espai de reflexió necessari. El seu pas per la residència no només ha deixat obres en dipòsit per a futures exposicions, sinó que ha reafirmat la seva missió: convertir el píxel efímer en una memòria eterna i tangible.
Fotografíes: Juan David Cortés Studio
