La Sala La Fornal de Manacor es prepara per acollir aquest dissabte 9 de maig a les 19 hores una proposta escènica que fuig de les convencions. Entre les parets d’aquest espai íntim, Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) s’enfronta a l’abisme de la condició humana a través de la figura de Jean-Jacques Rousseau. Lluny dels faristols de doblatge on ha prestat la seva emblemàtica veu a estrelles de Hollywood com Russell Crowe, Daniel Craig o Dwayne Johnson, l’actor ens rep amb una serenor reflexiva. El propòsit d’aquesta trobada no és repassar una carrera farcida d’èxits, sinó endinsar-nos en els racons més foscos i lluminosos de la filosofia, l’art de la paraula i el vincle indestructible que manté amb l’illa de Mallorca. ENTRADES PER LA FORNAL.
L’exorcisme de Rousseau: Contradiccions d’un filòsof de fang
El muntatge que aterra a Manacor, titulat Rousseau i l’home a la natura, no és una simple representació teatral a l’ús. Nascut d’una col·laboració amb el Festival Clàssics i el CCCB de Barcelona, el text exigeix una nuesa interpretativa absoluta per donar vida a les inquietuds d’un dels pensadors més influents i controvertits de la història moderna. Boixaderas s’asseu, fa una pausa abans de parlar i dissecciona la gènesi d’aquest projecte amb precisió i un profund respecte cap al text d’origen.
“A veure, això és, de fet, una lectura dramatitzada. Ho va organitzar el Festival Clàssics en col·laboració amb el CCCB de Barcelona, i vam fer dues funcions, al CCCB mateix i a la Sala La Planeta. És un text que ha muntat en Joan Casas, professor emèrit de l’Institut del Teatre, dramaturg, i traductor de Rousseau, entre d’altres. L’ha muntat perquè ha agafat fragments textuals de l’obra de Rousseau i els ha confegit de manera que ell mateix parla una mica d’ell, de la seva vida, de les seves lluites, de les seves preocupacions, amb un soliloqui o amb una aparent conferència o monòleg, o presentació davant d’un públic que l’escolta”.
La figura del filòsof ginebrí, però, està lluny de ser un retrat complaent d’una ment il·lustrada. L’actor exposa les arestes d’un home travessat per les contradiccions del seu temps i les misèries de la seva pròpia biografia, elements que el fan fascinantment terrenal.
“Hi ha coses que són polèmiques. És un home polèmic, ja ho era en el seu temps i ara també ho seria molt més. És un home que, si bé hi ha coses de què va escriure en ‘El contracte social’ que encara estan vigents políticament perquè va ajudar a edificar les democràcies occidentals amb el seu pensament, té aspectes polèmics: per exemple, és un home que va escriure un tractat d’educació i, en canvi, tots els fills que va tenir els va ingressar automàticament en un asil per a nens orfes perquè deia que no tenia temps per educar-los, que tenia molta feina i que no es podia ocupar dels fills”.
La vigència d’aquestes temàtiques fundacionals és el veritable motor de la peça dramàtica. “Té algunes inquietuds que avui dia no ens sonen gens llunyanes, com això del bé i el mal inherent a la natura humana, de si l’home està més fet per viure naturalment o per viure amb la civilització, i quin és l’efecte de la civilització sobre les persones i sobre els nens que la reben directament per l’educació sortint d’una situació de pàgina en blanc”.
“Jo soc més aviat partidari que el doblatge sigui una feina, no diré secreta ni anònima, però sí discreta”
– Jordi Boixaderas
La línia jacobina i el pensament des de Ginebra
Aprofundint en l’estudi minuciós del personatge i la seva transcendència històrica, Boixaderas contextualitza el pes ideològic de Rousseau en la construcció d’Europa. En aquest punt, assenyala la paradoxa d’un pensament que s’expandeix des del centre d’una pàtria adoptiva, xocant amb els orígens del filòsof.
“No tenim un gran coneixement de què va ser l’evolució de la Revolució Francesa, però és clar, va triomfar la línia jacobina, més que la girondina. I el pensament central, el pensament majoritari ha anat circulant a Europa per aquesta línia, per la línia de la centralitat, i no per la línia que podrien representar moviments molt trencadors o que pensaven més en la base, que pensaven més en sortides de territori”.
La connexió geopolítica amb la terra natal de l’autor i com això col·lideix amb el seu immens llegat cultural és una peça clau de l’anàlisi de l’actor per entendre el personatge. “D’altra banda, hem de tenir en compte que és un filòsof que l’han adoptat els francesos perquè ell en realitat era suís i la seva pàtria era Ginebra. El que passa és que allà va tenir molts problemes i va acabar durant una època bastant llarga a París, que és on les seves idees van tenir més projecció”.
L’art de la invisibilitat: El doblatge com a ofici discret
És inevitable parlar de la veu. Boixaderas ha prestat el seu timbre a gegants com Russell Crowe o Daniel Craig, però la seva visió de l’ofici fuig de l’espectacle de la fama. Per a ell, el doblatge és una qüestió d’empremta, però també de desaparició.
“Jo soc més aviat partidari que el doblatge sigui una feina, no diré secreta ni anònima, però sí discreta”, confessa amb una serenitat que desarma. Malgrat la popularitat creixent del doblatge, especialment pel fenomen del manga o l’animació, Boixaderas defensa el valor de la veu com a entitat pròpia: “Les veus, sembla mentida, però marquen moltíssim. Una veu és una cosa que diu bastant, que parla bastant i que té una empremta. Si l’associes amb una cara, es queda molt limitada aquella persona. Si no l’associes amb una cara, la pots associar amb diferents personatges sense ni adonar-te’n”.
Aquesta “invisibilitat” és, per a ell, la clau de l’èxit cinematogràfic. “En el moment en què et té retratat, et coneix i s’imagina la teva cara quan sent parlar l’actor original, aleshores la cosa ja agafa un protagonisme que a mi em sembla que no afavoreix el producte final que interessa, que és realment la pel·lícula”. Així i tot, reconeix la potència del medi: “Depèn de l’oïda de la gent, però hi ha taxistes que només amb la salutació i dir on vas, ja es queden així com pensatius i al cap d’una estona et diuen: ‘Escolti, vostè no és…?’. Sí, clar, no?”.
Sobre si la veu s’educa o neix, Boixaderas és clar: “Tu pots néixer amb unes certes qualitats que et predisposin, i aleshores la teva feina per aproximar-t’hi serà més eficaç i segurament menys dificultosa. O pots néixer sense cap facilitat especial per això, amb la qual cosa no vol dir que no hi puguis arribar, però evidentment t’hauràs d’esforçar molt més”.
“Era un català prenormatiu encara, però molt ric en vocabulari i en expressions, i record que la gent l’entenia millor a Mallorca que a Catalunya. Entenien millor tant el sentit de l’humor com el vocabulari concret o el lèxic”
– Jordi Boixaderas
Mallorca: Un idil·li amb la paraula i el públic
Boixaderas no és un desconegut a les Illes. El seu vincle amb Mallorca és profund, teixit a través d’anys de funcions al Teatre Principal, a Manacor o a Palma. Recorda amb especial estima un recital d’homenatge a Guillem d’Efack, un moment on la música i la poesia es van fondre.
“Afortunadament, entre una cosa i una altra, no passa gairebé mai un any sense que vingui per aquí, a Mallorca, a Manacor, a Palma o a altres llocs. Et trobes coses curiosíssimes amb la llengua, que té una recepció aquí, segons com, molt millor que la que té al Principat”, afirma amb rotunditat. L’actor recorda una experiència amb Lluís Soler interpretant textos d’Apel·les Mestres: “Era un català prenormatiu encara, però molt ric en vocabulari i en expressions, i record que la gent l’entenia millor a Mallorca que a Catalunya. Entenien millor tant el sentit de l’humor com el vocabulari concret o el lèxic”.
Per a Boixaderas, el públic mallorquí és un dels millors que es poden trobar. “Hi ha un gran substrat de gent que es dedica al teatre, a la poesia, a la literatura… Mallorca és una punta de llança en la creació en català. I en el teatre també, hi ha un panorama teatral de gent que es posa a fer teatre amb els seus propis mitjans que em sembla una cosa realment encoratjadora”.
Cap al futur: ‘La Truita’ i el retorn al Grec
Més enllà de Rousseau, l’agenda de Boixaderas no s’atura. Ens revela que ja està immers en els assajos de la seva pròxima gran producció: La Truita. “L’estrenarem durant el Festival Grec al Teatre Poliorama. La fem amb una companyia de vuit actors més, dirigida pel Ferran Utzet, amb Emma Vilarasau, Sara Espígul, Miranda Gas, Júlia Bonjoch, Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati”.
Boixaderas desgrana la complexa dualitat estructural d’aquest nou projecte coral, que navega incansablement entre la façana social i l’aïllament del pensament intern. “Té dos vessants: té el vessant còmic de quan ens veiem tots junts en un dinar de família, i té el vessant més interior de quan cada un s’explica en un soliloqui. Parla una mica de la nostra societat, de l’enfrontament o confrontació entre les diferents generacions que existeixen avui dia. Cada generació té molt clar a quina generació pertany i com es relaciona amb les altres”. I avança. “Segurament aquesta tardor proposarem venir a Mallorca amb aquesta obra”.
En acomiadar-nos, Boixaderas ens deixa amb una reflexió sobre la vigència dels clàssics i la necessitat de continuar escoltant el passat per entendre el present. Amb la mateixa veu que ha fet vibrar milers d’espectadors, ens recorda que el teatre és, abans de res, una eina per despertar interrogants.
