Més de cent investigadors d'arreu del món —entre economistes, politòlegs, juristes, sociòlegs, filòsofs i historiadors— han fet públic el 21 de novembre de 2026 a París el Paris Manifesto, un document que adverteix que l'explosió de la riquesa extrema i l'oligarquia internacional amenacen la supervivència de les democràcies i l'habitabilitat del planeta. La crida, signada per figures acadèmiques, polítiques, sindicals i activistes de diversos continents, reclama construir una resposta democràtica global davant la concentració inèdita de poder econòmic i mediàtic en mans dels multimilionaris.
El salt històric de la concentració de riquesa
El document situa l'explosió de la riquesa extrema com el principal fet social del nostre temps i aporta xifres sobre la seva evolució en les darreres quatre dècades. Quan la revista Forbes va començar a elaborar la llista de les majors fortunes del món el 1987, el 0,0001% més ric de la població —unes 1.500 llars aleshores— acumulava l'equivalent al 3% del producte interior brut (PIB) mundial.
El 2026, aquesta mateixa fracció, que ara comprèn prop de 3.000 llars arran del creixement demogràfic global, concentra una riquesa equivalent al 17% del PIB mundial. Segons els signants, aquest canvi ha trastocat els equilibris de poder i ha fet ressorgir la tensió entre democràcia i oligarquia, una qüestió que havia quedat fora de focus en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan la desigualtat va caure a mínims històrics.
Com el poder econòmic altera les democràcies a escala planetària
Els autors del manifest subratllen que les fortunes dels multimilionaris no consisteixen principalment en lingots d'or ni en diners en efectiu, sinó en carteres d'accions que els atorguen el control sobre el rumb de les grans corporacions mundials. Aquest domini opera en tres fronts que es retroalimenten: la capacitat de dirigir multinacionals les decisions de les quals —com el desenvolupament de la intel·ligència artificial— afecten tota la humanitat; el poder de modelar la ideologia dominant mitjançant la compra de diaris, emissores de ràdio, canals de televisió i xarxes socials; i la influència sobre les polítiques públiques a través del finançament de campanyes electorals i candidats.
Aquesta dinàmica, apunten, corromp les democràcies contemporànies perquè el poder econòmic dels més rics s'utilitza per reforçar el seu poder polític, i viceversa. La novetat fonamental del moment actual és que aquesta oligarquia internacional actua per primera vegada a escala planetària.
El text il·lustra aquest abast global amb tres exemples concrets. En primer lloc, assenyala que quan Elon Musk compra la xarxa social Twitter i la posa al servei de les seves causes ideològiques, no només trontolla la república nord-americana, sinó que es transformen els termes del debat públic en nombrosos països. En segon lloc, destaca que quan Donald Trump redueix l'impost de societats als Estats Units i desmantella les normes de transparència financera, no només se'n beneficien els nord-americans més rics, sinó oligarques de tot el món que poden rendibilitzar encara més els seus negocis en territori estatunidenc. Finalment, alerta que la decisió d'un grapat de magnats tecnològics de cobrir la Terra de centres de dades que devoren energia i aigua no només compromet els recursos de Tennessee o de la Mongòlia Interior, sinó que empeny el conjunt del planeta cap a l'abisme.
Propostes per a una Internacional democràtica
Davant l'avenç de l'oligarquia internacional, el Paris Manifesto proposa construir una Internacional democràtica i concreta tres mesures clau perquè les forces democràtiques recuperin la iniciativa:
- Establir un impost mínim sobre els ultrarics, combinat amb la recuperació d'impostos impagats en el passat.
- Reforçar la independència dels mitjans de comunicació i millorar la protecció dels periodistes davant les ingerències i la censura.
- Impulsar un nou model de propietat, internacional i desprivatitzat, per a les empreses d'intel·ligència artificial.
Quatre premis Nobel, exmandataris i referents internacionals entre els signants
La llista d'adhesions al manifest reuneix quatre guardonats amb el Nobel Prize in Economics: Daron Acemoglu (MIT, 2024), Esther Duflo (2019), Paul Krugman (CUNY Graduate Center, 2008) i Joseph Stiglitz (Columbia University, 2001). També hi figuren economistes i pensadors de referència com Gabriel Zucman (École normale supérieure, University of California, Berkeley i director de l'EU Tax Observatory), Thomas Piketty (EHESS i Paris School of Economics), Mariana Mazzucato (UCL), Julia Cagé (Sciences Po), Naomi Klein (University of British Columbia), Nancy Fraser (The New School), Kate Raworth (University of Oxford), Wendy Brown (Institute for Advanced Study), David Harvey (CUNY Graduate Center), Étienne Balibar (Université Paris Nanterre), Gayatri Chakravorty Spivak (Columbia University) o l'escriptor brasiler Milton Hatoum.
El document compta igualment amb la signatura de diversos investigadors vinculats a universitats espanyoles, com Daniel Innerarity (University of the Basque Country, Ikerbasque), Monica Martinez-Bravo (CEMFI), Paolo Gerbaudo (Complutense University of Madrid), així com Ana Arriba, Olga Cantó, Mariña Fernández Salgado, Francisco García i Victor M. González Blanco, economistes de la Universidad de Alcalá.
Més enllà de l'àmbit acadèmic, s'hi han sumat exmandataris i càrrecs polítics com l'expresident de Xile Gabriel Boric, l'exministra i exprimera ministra del Senegal Aminata Touré, l'exviceprimer ministre d'Austràlia Wayne Swan, l'exministre d'Economia de l'Argentina Martín Guzmán, l'exeurodiputada Eva Joly i diversos diputats xilens de Frente Amplio. La crida també incorpora representants d'organismes internacionals, sindicats i activistes, com els relators especials de l'ONU Olivier De Schutter i Leopoldo Maldonado Gutiérrez, el director general d'Oxfam International Amitabh Behar, els líders sindicals Esther Lynch (European Trade Union Confederation), Luc Triangle (International Trade Union Confederation) i Maurizio Landini (CGIL), l'activista climàtica Camille Étienne, així com hereves i filantrops crítics amb la concentració de riquesa com Abigail Disney i Marlene Engelhorn (fundadora de Tax me Now).












