El músic i productor Pau Vizcaíno s'ha proclamat guanyador absolut del Concurs Pop Rock 2026. L'intèrpret ha defensat el seu projecte musical acompanyat d'una sòlida banda de directe, superant els altres quatre finalistes de la nit. Lluny de l'eufòria passatgera, Vizcaíno i el seu bateria, Tomeu Bosch, s'asseuen per desgranar en aquesta entrevista el pes d'aquest triomf. És una conversa pausada on l'artista despulla el seu mètode creatiu, confessa l'emoció d'un llegat familiar que ja és història de la música a l'illa i llança una reivindicació urgent sobre la supervivència en els escenaris de Mallorca.
L'ull de l'huracà i el valor del col·lectiu
El trofeu encara és recent i l'energia de la final ressona, però el músic fuig del conformisme. El premi ha de ser una eina de construcció, no pas una línia de meta. Així ho verbalitza l'artista quan fa balanç d'allò que suposa guanyar aquest certamen històric:
"Jo espero que això ens suposi una mena de trampolí per poder continuar treballant més i millor en el nostre projecte, i que les coses comencin a donar fruits. Que no es quedi només en la nit del Pop Rock, en aquesta nit magnífica que va ser. Ja veurem, ara per ara tenim uns quants concerts ja tancats per a l'estiu que ve. A veure si podem donar canya amb les xarxes socials i mantenir el renou que hi ha per ara el màxim temps possible. Ara sí que notem que estem una miqueta com en l'ull de l'huracà, com aquell qui diu. Crec que podem aprofitar això bé i fer que la bola de neu es faci més gran."
Vizcaíno assenyala ràpidament que aquest èxit no es conjuga en singular. Ho aclareix detallant cadascuna de les peces de la formació que el sosté a l'escenari:
"Per sort no estic sol en aquesta aventura. Està amb mi Tomeu Bosch a la bateria, una peça fonamental i clau de la banda. Està el meu company i germà Òscar Puigcercós; he tocat tota la vida amb ell i si no haguéssim començat junts, segurament una altra història estaria succeint ara i no estaríem al Pop Rock. També està en Pau Muñoz al baix, una fera que té un 'groove' i un bon gust per tocar que acompanya tots els temes de forma increïble. I, finalment, la darrera incorporació és Rubén Arias als teclats, que aporta una mica de maduresa a la banda, és el més gran de tots i també té un gustàs per tocar."
"Al final, quant a gustos hem abastat molta gent, i podríem dir que és una de les facetes clau per les quals hem guanyat"
– Pau Vizcaíno

Fugir de les etiquetes per trobar una veu pròpia
L'intent de classificar la seva proposta topa amb la resistència d'uns intèrprets que beuen de massa fonts per conformar-se amb una definició tancada. És Tomeu Bosch, des de la perspectiva de la percussió, qui pren la paraula per intentar desxifrar aquesta sonoritat:
"Nosaltres també trobem una mica de dificultat a l'hora de posar etiquetes. Bàsicament, és una barreja entre els gèneres favorits de cadascun dels participants de la banda. Jo ara, per exemple, toco més soul, en Pau és més funky, l'Òscar és molt més blues, en Rubén és fins i tot rocker. Al final, entre tots els gèneres hem fet el nostre, que jo crec que es defineix com el gènere de Pau Vizcaíno. No és que tingui un gènere en concret. Es barreja tot amb la música urbana que fa ell. És frescor musical. És una cosa que no s'ha sentit mai, un gènere que a tothom agrada."
Vizcaíno recull la reflexió del bateria i reafirma aquesta amplitud de mires com el vertader secret de la seva connexió amb el jurat i el públic:
"Barregem un munt de gèneres. Barregem funky, soul, hip hop, música urbana per als més joves. Al final, quant a gustos hem abastat molta gent, i podríem dir que és una de les facetes clau per les quals hem guanyat."
L'emoció de pares, fills i el pes d'un cognom
La nit de la victòria va transcendir el fet purament artístic per endinsar-se en els vincles familiars més íntims. Bosch relata com es va traslladar l'eufòria als seus propis cercles:
"El meu pare també ha estat músic i va ser una emoció enorme, la meva mare també plorava. Em va trucar fins i tot el meu germà per felicitar-me, que això ja és estrany."
El moment de càrrega simbòlica més elevada requeia sobre els Vizcaíno. El cantant explica com el seu pare, l'històric músic mallorquí Albert Vizcaíno, va encaixar la fita d'aquella nit:
"Per part meva, el meu pare estava pletòric. Feia salts, plorava tota l'estona quan vam baixar de l'escenari després de recollir els premis. Estava gairebé més content que nosaltres. L'endemà deia: 'Hem fet història, som el primer pare i fill en guanyar el Pop Rock'. Estem supercontents, la veritat."
Lluny de sentir pressió per carregar un llegat patern reconegut en l'escena, el músic ho viu amb un agraïment absolut:
"M'ha estat molt fàcil ser el seu fill, tinc una sort increïble. El meu pare m'ha donat totes les facilitats del món, totes les que no ha tingut ell o totes les que m'ha intentat donar a mi. M'ha permès ser artista, poder enfocar-me i poder dedicar-me a això. És una persona molt curiosa i molt seva, però bé, això només ho fa més divertit encara."
La denúncia de l'asfalt: "Ho sento com una jungla"
Des de la lucidesa del guanyador, Vizcaíno radiografia l'estat actual de la música a Mallorca. Tot i l'elogi rotund cap al talent immens dels seus companys de professió, no dubta a assenyalar el mur asfixiant que suposen les condicions de molts espais d'actuació per a l'escena local:
"L'escena pel que fa a músics està molt bé. Mallorca té un 'nivelàs' i un munt de joietes amagades de músics, que potser no surten de casa seva però que són unes autèntiques bèsties. Ara bé, si ho enfoquem més al tema de llocs on tocar, és una mica més desastre. La normativa posa més impediments, les sales deixen de veure benefici, aleshores les condicions canvien, i es torna impossible d'assumir per als músics més petits com nosaltres. Toques a una sala i ja et demanen de lloguer 300 euros. I clar, a la millor vens 30 entrades a 10 euros, la qual cosa et costa just per pagar la sala. Ho sento una mica com una jungla."
Més enllà del circuit de l'illa, els concerts a la península no formen part de l'agenda més immediata, tot i que representen una il·lusió col·lectiva:
"Tant de bo, ens agradaria moltíssim sortir de l'illa, donar un parell de 'bolos' per la península, però per ara no està previst. Ens faria molta il·lusió tocar a Sant Sebastià, seria el més adient."

"El meu pare m'ha donat totes les facilitats del món, totes les que no ha tingut ell o totes les que m'ha intentat donar a mi. M'ha permès ser artista, poder enfocar-me i poder dedicar-me a això"
– Pau Vizcaíno
El mètode de la panxada, cors partits i col·laboracions pures
Quan s'apaguen els focus, l'estudi és el lloc on Vizcaíno es buida. Les seves composicions neixen fonamentalment de la mateixa cicatriu i de l'experiència directa:
"El noranta per cent dels temes, són vivències pròpies. Coses que m'han passat a mi o pensaments meus, sentiments, als quals els posem lletra i música. Parlo generalment d'amor o desamor. Soc un nen romàntic amb el cor partit, o cantant-li a l'amor des del desamor."
Sobre com es materialitza aquesta inspiració, l'artista descriu una metodologia impulsiva que exigeix immersions absolutes:
"Depèn del dia. Hi ha dies que la cançó vol sortir sola i altres dies que la cançó triga un parell de setmanes a acabar-se només la lletra. Però sí que és veritat que, generalment, el meu 'modus operandi' de composició és fer-me la panxada el mateix dia que em comença a sortir la inspiració, i ja el primer dia acabar una demo. Fer una cosa una mica més tancada per poder sentir-ho, pair-ho i millorar-ho."
Aquest procés troba aliats vitals en els seus companys i amics, molt especialment en Roldii Ka, una participació externa que marca la diferència en l'estudi:
"A en Roldii Ka li dona un toc com més flamenquet. Ell té arrels allà a Granada, que és una cosa que li agrada molt i que ho sap portar molt bé al seu gènere i al seu terreny. És dels meus millors amics, de la meva banda de col·legues, i sempre que fem qualsevol cosa intentem ficar-lo perquè el paio és increïble. És dels millors rapers de l'illa."
L'idioma i el respecte cap a un horitzó compartit
El cantant aborda obertament el debat de la llengua. El seu domini natural del castellà conviu amb la cautela a l'hora d'explorar nous idiomes, encara que el català ja es dibuixa com una parada obligatòria en el seu procés maduratiu:
"He escrit algun tema en anglès, però òbviament expressar-te et canvia molt pel nivell de vocabulari; em costa més expressar-me en anglès. En català tinc una cançó, però no és meva, és d'uns nois de Barcelona, d'una productora d'allà. Ja m'animo a parlar-lo, ja començo a parlar-lo fluid. Ha estat una cosa que m'ha costat un temps, però ja fa deu anys que estic a l'illa i havia de parlar-lo passi el que passi. Llavors suposo que el següent pas natural seria fer la primera cançó en català. Mai he fet la prova de compondre en català, m'imagino que deu canviar molt, però algun dia tocarà."
L'entrevista conclou girant la vista cap al Pop Rock i el futur de la banda. El músic no estalvia lloances per als seus companys de cartell ni per a l'organització, deixant clar quines són les seves prioritats vitals:
"El format ens ho ha posat molt fàcil. L'organització ha estat molt bé, l'exposició també, les sales fantàstiques. La final va ser a la sala 1 d'Es Gremi amb un equipàs de so impressionant. I respecte al nivell de les bandes, hi ha hagut un nivell altíssim. Jo tenia molta por. Vèiem propostes com la d'Ulls Secs que eren molt bones, una proposta artística i musical en escena totalment increïble. Podria haver guanyat qualsevol. Al final, la música no es tracta de competir, es tracta de compartir. El nostre desig és continuar amb aquest projecte, amb tota la nostra banda de millors amics amb els quals ens duguem superbé. El desig final és poder viure d'això. Tenir un sou bé, sense luxes però tampoc sense escassetat."












