Ahir vespre el teatre municipal Xesc Forteza va ser l’escenari d’una celebració vital d’amor, ànima i connexió. Psiconautas jugaven a casa per presentar Jungla. Platea pràcticament plena. El públic no era qualsevol. Era una grandíssima reunió d’amics, familiars i fidels de fa anys, gent que no hi anava tant a descobrir com a compartir.
Les canes i les arrugues imperants en l’auditori anaven acompanyades també una energia que ja voldrien moltes nits de joventut impostada. No era un concert per demostrar res, sinó per intimar, i això, en els temps que corren, és gairebé revolucionari. L’ambient tenia aquella calidesa de retrobament, de “fa estona que no ens vèiem però tot segueix al seu lloc”.
Damunt l’escenari, Alberto Vizcaíno i els seus van navegar entre el passat i el present sense fer-ne bandera. Van caure temes antics i gairebé tot el nou disc, que sonava fresc però sense estridències, com si sempre hagués estat allà. Jungla no es va presentar, es va compartir.
Es varen notar algunes absències. Amics i còmplices del disc que no hi pogueren ser —coses de la vida i de les agendes—, però lluny de quedar en buit, el concert va saber omplir-se d’altres presències igualment emotives. Especialment significativa la participació de Pau Vizcaíno, el fill del cantant, en un d’aquells moments que fan dels escenaris veritat i que, precisament per això, funcionen. També hi va haver complicitats dalt l’escenari que reforçaven aquesta idea de família expandida que el grup sempre ha respirat.
El concert va anar creixent sense presses, fins que el final ja era inevitable: públic dret, moviments de maluc i aquella sensació que ningú volia ser el primer a aplaudir massa fort per no trencar l’encanteri i que va acabar amb dos bises demandats i entre riures.
I després, com ha de ser, la nit no es va acabar amb el darrer acord. Una bona part del personal va enfilar cap a Ca n’Alcover a celebrar la vida, que per això hi som. Altres, més terrenals, vàrem optar per una opció igualment respectable: uns tacos que ens varen saber a glòria.
Perquè al final, i això ho saben bé els Psiconautas, la música va d’això: de trobar excuses per estar junts, cantar una mica i allargar la nit i la vida.
