Arribam a Son Moix voltejant les cues interminables que ja des de dues hores abans del concert s’han anat creant. Cap gest és de desesperació per l’espera. Més bé, l’ànim que s’ha estès és el d’ansietat reprimida camuflada amb somriures nerviosos i mirades còmplices. I és que la cita era important. Un dels més grans s’acomiadava de la nostra terra de manera tan permanent com la vetllada que estàvem a punt de viure.
Records personals i connexió generacional
Entram a l’Estadi. Milers de cadires es disposen mirant al centre del camp i els assistents seuen al terreny de joc i a les grades del gol nord. Deman una cervesa (rere altra). El mestre no voldria altra cosa. Es va apropant el moment i comença a sonar, acompanyat d’imatges a les pantalles gegants, la cançó «un último vals» per si encara quedaven dubtes del que estàvem a punt de presenciar…Joaquin Sabina és un artista que ens ha apel·lat a moltes generacions. Es nota entre el públic. Diversitat dins la maduresa, però amb la il·lusió d’aquell infant que per primera vegada es disposa a escotar un disc que ha de canviar-li la manera en què percep el món.
En aquest sentit, l’any que jo vaig néixer el d’Úbeda ja era consagrat. Per això se’m fa molt estrany que el meu primer record sempre hagi estat el «Pongamos que hablo de Madrid» del disc de La Mandrágora. Mai l’oblidaré. Me’l va regalar la meva padrina jove. La mateixa que em va acompanyar a «Dos pájaros de un tiro» al Coliseu. Aquella fou la darrera vegada que l’havia vist…
Una veu trencada i una nit carregada de significat
Fins ara. Entra el mestre. Ens saluda amb la veu trencada dels excessos i més trencada que mai. No desentona en l’ambient. Li dona un punt de romanticisme a la nit que també s’encomana al públic. No és tristor. O no tan sols. És molt més.
I ara podem parlar de les més de 2 hores de concert. De com estava de ben acompanyat d’una banda a l’altura de les cirumstàncies. Podem parlar de les cançons que ens va regalar o de les que, per cadascú una de diferent, es va deixar. Però, tot i així, mai no podríem arribar a expressar el viu sentiment col·lectiu de connexió extraordinària entre el públic i l’artista, que va voler deixar molt clar que, el de Palma, no era un concert més. Ni per ell, pel record que li suposa la seva musa i el seu primer matrimoni mentre. Ni per nosaltres, que vàrem acabar demanant més i més amb la il·lusió que mai no s’acabàs la nit. La darrera a Mallorca d’un poeta que ha marcat moltes generacions com la que hem crescut rodejats del seva música a casa.
Fins sempre Joaquin. Com la vetllada d’anit i moltes altres, ets i seràs, inoblidable.
