No recordava com és d’impressionantment bella la veu de Zahara fins que sonà el primer acord, el primer fil de veu que començava un concert tan colpidor com el que vàrem viure ahir al Teatre Principal d’Inca. La veu de la d’Úbeda t’arrabassa i et desperta de la letargia amb una contundència gairebé obscena, com si pengessis de les dues potes del darrere de la cadira i la suau, melosa i, alhora, impactant veu serveix de mínima sempenta per caure d’esquena en què quelcom tan màgic, és real.
Així es va tancar ahir el Fona Fall Fest 2025, amb una joia: Acustiquísimo. Zahara va sortir a l’escenari sense cuirasses. Només llum càlida, guitarra, pell i paraula. I és llavors quan ho entens: les cançons dels seus discs són autobiogràfiques, sí, però en directe es transformen en una altra cosa. S’obren, respiren i s’arrenquen trossos d’ella per repartir-los entre tots els que escoltam. I a cada tema, a cada pausa, tens la sensació que l’artista no interpreta: es despulla. Es mostra amb una transparència tan valenta que gairebé fa pudor de tan sincera.
El públic, absolutament capturat, no només escoltava: mirava, sentia, acompanyava. Hi havia aquella mena de silenci col·lectiu que només es genera quan tothom viu el mateix i ningú gosa interrompre-ho. Zahara hi jugava amb una naturalitat espectacular, com si pogués tocar l’ànima de cadascun dels presents només amb la punta dels dits. I, de fet, ho feia.
El concert va ser un recorregut emocional d’aquells que no necessiten artificis. Només una artista que coneix el seu ofici fins al moll de l’os i que sap que, de vegades, el més potent és el més minimalista. I mentre avançava, mentre sonaven aquelles melodies que se’t fiquen a dins sense demanar permís, t’adonaves que ella no només explica històries: et deixa mirant-te al mirall amb ella al costat, sense defugir res.
És difícil descriure un moment així sense tenir la sensació que fas curt. “Indescriptible” no és una manera de parlar: és exactament això. Zahara remou, sacseja, colpeix i després cura. T’obre les entranyes i t’hi posa llum. I quan tot s’acaba, quan els aplaudiments s’esvaeixen i tornes al carrer d’Inca, et quedes amb aquella sensació dolça i estranya d’haver viscut alguna cosa íntima, compartida i irrepetible.
