El divendres 20 de novembre, a les 21:00 hores, l’Auditorium de Palma obre el teló per rebre un dels grans títols de la història d’Els Joglars. La històrica companyia presenta «El retablo de las maravillas», amb direcció artística d’Albert Boadella i dramatúrgia compartida amb Ramon Fontserè. Sobre l’escenari, un repartiment format per Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Javier Villena, Bruno López-Linares, Rafa Blanca i Pep Muñoz ofereix una classe magistral de sàtira social. En el marc d’aquesta cita ineludible amb la cultura, el fundador i dramaturg analitza la vigència de l’obra, repassa la història de la companyia i reflexiona sobre la societat contemporània. Una conversa profunda que esdevé una confessió a cor obert on l’artista no deixa cap tema sense sentenciar.
El miratge de la modernitat i la tecnologia de la mentida
El director situa l’origen d’aquest muntatge en el clàssic de la literatura castellana, detallant l’estructura de la peça i la seva adaptació als temps actuals. «Està basada en l’obra de Cervantes on uns pillastres fan veure a uns nobles que tenen un retaule extraordinari que es veuen unes coses meravelloses, només que els que no tenen la sang neta, diguem-ne els jueus, del que deien a l’època els marranos, no ho podran veure», relata Boadella sobre l’inici de l’espectacle. «Això és la base del que és el retaule autèntic que és un entremès de Cervantes molt curt d’una poca duració, que és el que nosaltres fem al començament de l’obra».
A partir d’aquest pròleg clàssic, la companyia desplega la seva particular visió del món actual, adaptant el mateix conflicte de les aparences al present. «Després el que fem és variacions sobre el mateix, però variacions contemporànies. És a dir, la mateixa situació, diguem-ne, el complex de no passar per burro, per inculte, per fatxa, per totes les coses que la gent té avui complexos. Llavors anem mostrant els enganys contemporanis que existeixen sobre això. Existeixen en l’art, a la política, a la cuina, a tot un conjunt de variacions sobre el tema», especifica el dramaturg.
Davant l’evolució de la peça, que va veure la llum per primera vegada fa més de dues dècades, el fundador d’Els Joglars confirma que l’estructura de l’engany actual és encara més perversa i sofisticada a causa dels nous avenços tècnics. «Cada vegada els enganys són més sofisticats», assenyala directament. «Abans l’engany doncs podia ser a través dels mateixos mitjans de comunicació que eren més escassos i que, per tant, no eren tan sofisticats com ara. Ara a través de la intel·ligència artificial et poden fer veure unes coses inexistents i te les poden fer passar com una realitat. Per tant, aquesta sofisticació ha augmentat òbviament la facilitat d’enganyar a la gent».
«Hi ha molta gent que paga fortunes en uns restaurants immenjables, o compra coses o fa coses simplement per no passar per retrògrads, per no passar per endarrerits»
– Albert Boadella
Els tabús d’Espanya i el filtre de l’humor
La reflexió del director aprofundeix en els motius profunds pels quals la societat actual accepta aquestes falsedats sense oposar gaire resistència, apuntant sense embuts cap als temors ciutadans a ser jutjats. «L’engany té a veure amb el mateix complex de la gent», indica. «La gent essencialment doncs ara de què té por? Doncs de passar per inculte… Un altre engany important és per no passar per fatxa. Això a Espanya és un tabú».
L’autor traça una línia divisòria molt clara entre el comportament social del territori espanyol i el dels països veïns. «Aquesta societat, si penses en la societat francesa, l’alemanya o l’anglesa, no té aquest tabú. Espanya té aquest tabú, el tabú d’anar amb compte que no passem per retrògrads, no passem per fatxes», afirma categòric. A conseqüència d’aquesta pressió social autoimposada, el creador il·lustra l’absurd de la modernitat i el postureig amb un exemple del dia a dia: «Hi ha molta gent que paga fortunes en uns restaurants immenjables, o compra coses o fa coses simplement per no passar per retrògrads, per no passar per endarrerits».
Per disseccionar totes aquestes realitats sobre l’escenari sense perdre el pols artístic, la companyia manté inalterable la seva eina principal per excel·lència. «Hem fet la funció satírica, crítica, que pot tenir el teatre. Ho hem fet en general amb un procediment humorístic, hem treballat molt sobre l’humor, sobre la manera d’explicar les coses amb sentit de l’humor. Que creiem que són més atractives, més agradables, i al mateix temps poden ser inclús més mortíferes. Perquè les coses de vegades amb humor adquireixen un costat més punyent», expressa el director, remarcant que el teatre que fan neix sempre de la immediatesa: «En lloc de fer teatre de coses que passen a altres llocs, hem fet teatre del que nosaltres veiem al nostre voltant. I al nostre voltant veiem coses que ens agraden, però també n’hi ha moltes que no ens agraden. I aquestes són les que nosaltres col·loquem sobre l’escena».
Seixanta-cinc anys de trinxera, política i llibertat
Coincidint amb la representació d’aquest retaule a l’Auditorium de Palma, Els Joglars commemoren una xifra inusual i gairebé impossible de repetir en el panorama de les arts escèniques: el seu seixanta-cinquè aniversari. El dramaturg repassa aquesta trajectòria vital i professional subratllant les tensions que han marcat inevitablement el seu camí cap a la llibertat d’expressió. «És un tros, és un fragment de la història d’Espanya artística i també cívica. Perquè ha estat una companyia que s’ha enfrontat molt sovint amb moltes coses, s’ha enfrontat primer òbviament a totes les qüestions que tenien a veure amb la transició i posteriorment inclús l’enfrontament que hi ha hagut amb la societat catalana. El nostre desacord total amb tot el que ha estat els aspectes del separatisme a Catalunya. Per tant, hem passat moltes coses. És un cas bastant insòlit a la història d’una companyia», afirma amb perspectiva.
Recordant l’impacte d’aquells primers anys d’activitat i els xocs amb la censura, Boadella contextualitza l’època de la Transició on el grup va forjar la seva llegenda. «Hi havia molta sensibilitat cívica i política per part de la ciutadania. Per tant, s’estava molt atent a les qüestions de llibertat o de repressió de les llibertats. Òbviament, es venia d’una dictadura», rememora.
Preguntat pel teatre fet durant tota aquesta extensa vida de la formació, el director selecciona amb precisió dos títols concrets que considera cabdals per entendre qui són. «Jo en posaria dues des del punt de vista teatral. Una de sàtira potentíssima amb una gran transcendència inclús social i política que és ‘Ubu President’, l’obra sobre Jordi Pujol. I una altra artísticament profunda i amb un gran desplegament diguem-ne de mitjans expressius, de ‘Daaalí’, l’obra sobre Dalí que va ser una obra molt celebrada. Jo crec que aquestes dues obres marquen unes fites molt importants dels Joglars», detalla el creador. Tot plegat actuant en un dia, el 20 de novembre a Palma, sobre el qual Boadella bromeja traient pes a les coincidències: «Jo sempre dic que l’atzar és sagrat. No existeix l’atzar… potser sí que és un atzar màgic».
«Crec que essencialment hi ha hagut unes generacions, una o dues generacions educades en la societat del benestar. Han estat més que educades, consentides. Han estat generacions que han estat consentides pels seus pares i a l’escola, a tot arreu»
– Albert Boadella
El fracàs d’una generació consentida
Més enllà de la pura creació escènica, l’entrevistat llança un diagnòstic precís i contundent sobre el deteriorament de la societat civil actual i la debilitat estructural que percep en els joves. «Crec que essencialment hi ha hagut unes generacions, una o dues generacions educades en la societat del benestar. Han estat més que educades, consentides. Han estat generacions que han estat consentides pels seus pares i a l’escola, a tot arreu», exposa severament. «Són dues generacions que en la formació inicial de la seva vida no hi ha hagut prou duresa per esculpir una personalitat».
El director assenyala la supressió dels límits i les normes històriques com una de les causes fonamentals d’aquest escenari de confusió contemporani. «La cultura cristiana, que ens agradi o no, deixava unes regles, tenia unes línies vermelles. Si les passaves, feies alguna cosa contra la normativa. Ara no existeix això. Cada u es fa la seva moral i això ha comportat el que ha comportat. Ens hem desvinculat molt de les qüestions religioses, però això ha portat unes conseqüències», constata, posant d’exemple algunes reaccions virulentes que s’han vist contra els polítics o en les mobilitzacions socials recents de França i d’arreu d’Europa. Segons l’artista, aquestes respostes són hereves d’una societat educada «sense cap duresa».
La rebel·lió de la vellesa davant la retirada
Tot i arrossegar dècades de creació, èxits, polèmiques i combats públics a l’esquena, Albert Boadella descarta categòricament qualsevol opció d’abandonar el seu ofici de manera voluntària. «Em retirarà la naturalesa. Això és lògic. No simplement perquè m’enviï a l’altre barri, sinó perquè en un moment donat o físicament o mentalment no sigui capaç d’acceptar els reptes que significa un treball artístic», dictamina, rebutjant d’arrel la idea formal de retirar-se a descansar.
Lluny de frenar la màquina, el dramaturg ja està de ple preparant el seu pròxim desafiament sota els focus, demostrant que la capacitat de treball continua intacta. «Ara per exemple estic memoritzant una obra que tinc per estrenar a Madrid, als Teatres del Canal, el mes de març», desvetlla sobre el seu immediat futur professional. «És una obra de dos personatges sobre un conflicte generacional amb un jove actor, i estic memoritzant noranta-cinc pàgines de text. Això amb una persona de vuitanta-tres anys ja es pot imaginar la dificultat».
Per al pare d’Els Joglars, l’activitat intel·lectual i creativa no és només una vocació, sinó la veritable fórmula de supervivència. «Les jubilacions maten a la meitat de les persones», conclou fermament com a tancament a les seves reflexions. «Físicament i mentalment és mortal. S’ha de fer alguna cosa».
Fotos: Silvia Belloc
