A les portes de la participació en el PHOF – Mallorca PhotoFest 2026, xerram amb Àlex Sepúlveda, tresorer de l’Associació de Fotoperiodistes de les Illes Balears. Entre la nostàlgia per un ofici que es difumina i la cruesa de vint-i-cinc anys de successos a l’esquena, Sepúlveda es confessa sobre el pes d’una càmera que, massa vegades, ha capturat allò que ningú voldria haver vist mai.
El ressorgir d’un ofici sota sospita
Àlex Sepúlveda no parla des de l’arrogància de qui té la veritat, sinó des de la inquietud de qui veu com el seu món s’esfondra. L’Associació de Fotoperiodistes de les Illes Balears (AFB) és, en certa manera, la seva trinxera. “L’associació neix d’una inquietud que teníem; volíem difondre la nostra feina i mostrar aquest treball que veiem que, en certa manera, s’està perdent”, explica amb una veu pausada, mesurant cada paraula.
Tot i que el projecte va començar a caminar l’any 2022, no ha estat fins fa ben poc que l’estructura ha agafat cos. “Ens vam acabar de construir i de sumar els associats a final de l’any passat. Actualment som vint professionals”. Aquesta unió no és només administrativa; és una resposta a una crisi d’identitat profunda en l’era del clic fàcil. “Què és un fotoperiodista? Bàsicament, qui a través de les seves imatges té alguna cosa a explicar que pugui ser considerada periodística”, afirma taxatiu.
Sepúlveda marca una línia vermella clara davant la democratització banal de la imatge: “Hi ha molta gent a Instagram que publica les seves fotos, però no sé si tenen una tasca informativa o si cerquen aportar alguna cosa a la informació. Hi ha molta fotografia de coses que passen a Palma o a Mallorca, però no cerquen aquesta cosa que ha de tenir el periodisme. Seria un debat força llarg, perquè tot el que ha canviat el periodisme. És complicat definir-lo ara mateix, però en realitat és qui exerceix la professió i qui entén la fotografia com una eina d’informació”.
“Els mitjans de comunicació van començar a acceptar imatges de persones que els enviaven gràcies al fet que tothom porta un telèfon a la mà. D’aquesta manera es van desfer d’aquell segell de veritat que donàvem els fotoperiodistes”
– Àlex Sepúlveda
Foto d’Isaac Buj: L’entrada al poblado de Son Banya durant la pandèmia
La imatge com a testimoni davant la intel·ligència artificial
En un món on la intel·ligència artificial comença a colonitzar el passat, la figura del fotoperiodista emergeix com l’últim garant de la veritat física. Sepúlveda recorda un documental sobre uns arxius a Londres que el va fer reflexionar profundament sobre el seu paper en la història. “L’arxivera explicava la història d’un vaixell que va arribar a Anglaterra a principis del segle XX i tenia documentades totes les persones que hi anaven. Però, de cop, han començat a aparèixer imatges creades amb IA d’aquell mateix viatge”, relata amb una ombra de preocupació.
Aquesta amenaça canvia la naturalesa de la seva feina: “Això em va fer pensar que el nostre treball, al cap i a la fi, és com una mena de notaria de la realitat. Una manera de dir: ‘això va passar’. Ho dic jo i ho diu la meva feina, l’ofici al qual m’he dedicat. No sé si d’aquí a uns anys serem capaços de discernir què és el que ha passat i què és el que s’ha creat artificialment. Crec que el nostre arxiu, el passat i el futur, està en això: a deixar constància d’un temps”.
Aquesta funció de “notari” és la que Àlex Sepúlveda troba a faltar en els mitjans actuals, que sovint prioritzen la immediatesa del ciutadà sobre l’ètica del professional. “Els mitjans de comunicació van començar a acceptar imatges de persones que els enviaven gràcies al fet que tothom porta un telèfon a la mà. D’aquesta manera es van desfer d’aquell segell de veritat que donàvem els fotoperiodistes. Jo estic allà i, pel meu compromís tant amb el mitjà com amb la professió, testific que aquesta imatge és bona”.
Vint-i-cinc anys mirant el dolor als ulls
Quan se li pregunta per la seva trajectòria, la mirada de Àlex Sepúlveda s’enfosqueix. No hi ha romanticisme en la tragèdia. “He estat vint-i-cinc anys fent successos. Ara ja no en faig. Gairebé totes les fotos que he fet preferiria no haver-les fet”, confessa amb una sinceritat desarmant. “Preferiria que el món hagués estat d’una altra manera, no haver vist tant de sofriment ni tants de desastres. No tinc aquesta fascinació pel drama, pel marginal o pel que és ‘lumpen’. No em fascina gens”.
Tot i això, reconeix la pulsió inevitable de l’observador: “Això no impedeix que, quan ho veig, no ho fotografiï. No ho puc evitar perquè sempre em crida l’atenció; és més fàcil fotografiar tot allò que no és el teu món, el que no consideres habitual”. Aquesta exposició constant a la cara més amarga de la societat deixa cicatrius que poques vegades surten a la llum. “De salut mental se’n parla cada vegada més. El filtre el posem nosaltres, i possiblement moltes vegades aquestes imatges resultarien més dures si no les haguéssim fet nosaltres. Però davant la realitat que presenciem, t’has de cuidar tu sol”.
“Vivia un estrès posttraumàtic, així, com els soldats que van a la guerra. El que passa és que nosaltres hem après a crear els nostres propis mecanismes per estar, en certa manera, sans”
– Àlex Sepúlveda
Foto de Bartolomé Ramon: Manifestació contra la massificació turística
El fantasma de Sant Llorenç i l’estrès posttraumàtic
Hi ha un moment en l’entrevista on el passat es fa present amb una força aclaparadora. És quan Sepúlveda recorda la riuada de Sant Llorenç. “Hi vaig entrar el primer dia, el dia que passa la riuada, a les fosques, sense saber res, sense veure res. Vaig fotografiar allò que em vaig trobar”. L’endemà, la magnitud de la tragèdia el va colpejar a través de la ràdio. “Vaig sentir a dir que hi havia cent desapareguts. Em va agafar una baixada de l’hòstia. Jo hi havia estat, havia vist una part del que havia passat, però no n’era conscient”.
Sepúlveda va ser el primer a arribar i l’últim a anar-se’n. “Vaig fer la foto de l’últim cos que van trobar, que era del nin que va morir a la sortida del torrent. Vaig estar un temps que en vaig parlar amb la gent, també amb un psicòleg… Vivia un estrès posttraumàtic, així, com els soldats que van a la guerra. El que passa és que nosaltres hem après a crear els nostres propis mecanismes per estar, en certa manera, sans”.
PhotoStreet Press: La realitat als carrers de Palma
Aquesta experiència acumulada és la que nodreix la nova activitat de l’AFB dins el Mallorca PhotoFest 2026. Del 15 de maig al 15 de juny, disset fotoperiodistes exposaran disset mirades en els opis de Palma. “L’activitat es diu PhotoStreet Press i el que pretenem és mostrar la nostra feina en general. Si ajuntéssim tot el treball, es veuria una mica de tot el que apareix a la premsa: des del succés fins a la fotografia social, els conflictes d’habitatge o la memòria històrica”.
La fotografia que Àlex Sepúlveda ha escollit per a aquesta mostra és el resum perfecte de la seva carrera: un contrast brutal entre la llei i la innocència. “És durant una operació antidroga a Manacor. Es veu la detenció d’un home des de fora de la casa, una porta antiga. Es veu l’home del coll cap avall, amb les mans al darrere lligades amb unes brides, i un nin petit que l’abraça… li abraça la cama a l’home que serà detingut”. És una imatge que no necessita explicació, una d’aquelles fotos que Sepúlveda, potser, preferiria no haver hagut de fer, però que ara serveix com a testimoni immutable d’una realitat que molts prefereixen no mirar.
