El cineasta mallorquí Carles Bover, guanyador d’un Goya l’any 2019 per ‘Gaza’, torna a posar el focus sobre Palestina amb el seu darrer treball, ‘El ressò de la mirada’. Nominat a la categoria de millor curtmetratge documental en la desena edició dels Premios Fugaz, l’obra sorgeix com un assaig íntim i personal on el director es qüestiona la utilitat i la legitimitat d’enregistrar la tragèdia humana. Deu anys després de documentar els estralls dels bombardejos sobre la Franja, Bover revisa el material descartat per enfrontar-se als seus propis dilemes ètics.
El reconeixement de la indústria i l’impuls dels Fugaz
El curtmetratge ‘El ressò de la mirada’ ha estat oficialment nominat a la categoria de millor curtmetratge documental en la desena edició dels prestigiosos Premios Fugaz. Segons relata el mateix creador, la cinta va començar el seu recorregut per diferents certàmens «a mitjan o finals de l’any passat» i, des d’aleshores, ha aconseguit un destacat suport. Bover detalla que l’obra ha assolit un «bon grapat de seleccions», sumant «més d’una vintena» i fregant la trentena de participacions en programacions de tota mena de festivals.
El director valora profundament aquesta trajectòria perquè «fa com a més il·lusió perquè rebent centenars i centenars d’obres i que seleccionin la teva és un bon punt de visibilitat, sobretot perquè la història arribi a molta més gent». La nominació als Fugaz suposa una fita que rep amb gratitud, ja que «no deixen de ser només cinc obres nominades a millor curt documental», dins d’una categoria de prestigi on són «els professionals del sector» qui escull els treballs finalistes. El creador recorda que ja té experiència prèvia en aquests guardons amb el seu company Julio Pérez, amb qui va ser premiat per ‘Hijos de África’, assegurant que «que fa molta il·lusió repetir».
«Ha fet que molta gent obri els ulls sobre una cosa que per nosaltres no necessitàvem que s’haguessin d’assassinar més de 60.000 persones com per saber que s’estava cometent un genocidi o un apartheid»
– Carles Bover
Retorn a Gaza: un assaig íntim deu anys després
Aquesta nova peça dona continuïtat a la línia documental que va atorgar a Bover el premi de l’Acadèmia l’any 2019 pel curtmetratge ‘Gaza’. Tot i l’èxit d’aquell projecte, l’autor presenta ara «un assaig personal i íntim que faig en primera persona com a cineasta». L’objectiu de la cinta és «plasmar els dubtes, reflexions, dilemes, que em varen sorgir durant la gravació del curtmetratge de Gaza» fa més d’una dècada, quan es van desplaçar per «documentar les conseqüències dels terribles bombardejos que varen patir a Palestina l’estiu del 2014».
Segons exposa el realitzador, durant aquell rodatge original ja tenia «tota una sèrie de dubtes que em feia ganes plasmar d’una forma un poc més personal», però en aquell moment es va prioritzar la denúncia directa del conflicte. Ara, colpit per «tot aquest genocidi retransmès en directe que vivim des del 2023», Bover hi ha trobat «una oportunitat de poder obrir-me i també de certa manera exposar aquests dilemes». Per a ell, qualsevol documentalista o fotògraf «que tracti realitats alienes i que tingui aquest punt de mostrar segons quines històries o realitats de la forma més ètica i horitzontal possible podria coincidir segurament amb moltes de les reflexions que faig jo en aquest curt».
La barbàrie retransmesa i la passivitat global
El relat s’erigeix sobre una dura «revisió d’imatges» que l’equip va enregistrar en el seu moment, obligant Bover a qüestionar-se el paper de la seva pròpia obra documental. El director vol esbrinar «quina utilitat tenen avui en dia aquestes imatges en tant de bombardeig mediàtic i informatiu que tenim amb relació a molts conflictes que succeeixen en el món». Davant d’això, expressa una sensació profunda d'»impotència» generada per «aquesta realitat bàrbara que vivim amb aquest genocidi».
Bover es mostra rotund i crític amb la reacció de la comunitat internacional: «Ha fet que molta gent obri els ulls sobre una cosa que per nosaltres no necessitàvem que s’haguessin d’assassinar més de 60.000 persones com per saber que s’estava cometent un genocidi o un apartheid». La frustració creix en veure que, tot i la gravetat incontestable dels fets, l’impacte polític és nul: «La gent ho ha evidenciat i als governs cada vegada els costa més mirar cap a una altra banda, però que encara i tot jo crec que només s’han endut un parell de paraules i no d’accions». El cineasta mallorquí exigeix mesures contundents: «Falta de fer alguna cosa per canviar-ho i és el que no estan fent els governs, que és trencar relacions comercials i tot el que faci falta amb Israel perquè es vegi realment intimidat o obligat a canviar la seva política d’agressió».
El pes del Goya i la desconstrucció del cineasta
A l’hora de donar forma al metratge, Bover ha decidit incloure imatges poderoses i d’arxiu propi per fomentar l’autocrítica, trencant la barrera entre l’observador i l’observat. La pel·lícula arrenca interrogant-se sobre «quina funció tenen aquestes imatges enregistrades i si valia la pena o no compartir-ho amb el món». El director qüestiona obertament la seva legitimitat: «Jo com a persona que faig allà enregistrant aquesta realitat?, si tinc dret en estar allà i aportar la meva mirada?».
Com a mostra d’aquesta desconstrucció total, el curtmetratge tanca el cercle posant en pantalla el moment precís de l’entrega del premi Goya al millor curtmetratge documental. El cineasta ho justifica no pas per lloar els seus mèrits, sinó com a prova de la immobilitat del món: «Fins i tot vaig arribar a posar aquesta imatge d’allò del Goya, perquè tampoc és que és una cosa que em faci il·lusió ni que puguis com d’una manera com a por de treure pit de res, només és una careta». El premi xoca brutalment amb la realitat: «En aquest cas concret va arribar com en el màxim que es pot aspirar en l’obra audiovisual en l’àmbit nacional, que és el Premi Goya, encara que no fa que canviï el món».
L’autor admet haver sentit «una mica de vergonya o de dubtes» a l’hora de publicar aquest material. Patia perquè qualsevol espectador que «coneixia el curtmetratge de Gaza potser es trobava decebut» amb una aproximació on la visió d’ell mateix pren protagonisme. Inicialment, l’aturava el fet de «posar-me a mi per damunt d’aquestes persones protagonistes que varen donar veu a través de testimonis en el curtmetratge de Gaza», però finalment va comprendre que ensenyar els seus «matisos» aporta «una cara meva com a més humana». Com a resultat, confessa que l’assaig ofereix «més preguntes que respostes».
«Perquè quedi tancat a algun calaix intentarem posar-ho a qualsevol plataforma gratuïta que sigui obert i que tothom hi pugui accedir»
– Carles Bover
El trauma a la sala de muntatge: pair l’horror
La revisitació del material de ‘El ressò de la mirada’ va suposar un desgast ineludible. Tot i que Bover assegura que s’autoprotegeix «molt de tot el positiu i negatiu que això pugui tenir a nivell de somatitzar segons què», tornar a la taula d’edició per escoltar el descartat va exercir de revulsiu. «El fet de reviure totes aquestes històries a la sala de muntatge sí que va ser com un xoc tant per en Julio com per a mi», relata el cineasta.
Mentre enregistraven sota la pressió a Palestina fa una dècada, explica, «no vàrem tenir temps de pair-ho», ja que el ritme els obligava a «continuar gravant i no abaixar el cap». Però al recuperar l’arxiu ara i enfrontar-se a l’edició analitzant «paraula per paraula», la consciència va emergir amb tota la seva duresa: «A l’hora d’editar-ho i decidir què posar i què no posar i com mostrar-ho, et dona una mica de magnitud i de la barbàrie que suposa tot el que viu la població palestina».
El futur de l’obra i l’horitzó creatiu
Bover manté com a prioritat absoluta l’accessibilitat de la seva obra. La cinta continuarà un recorregut habitual on «els curtmetratges tenen un mínim d’un any de distribució per festivals», però la voluntat de l’autor és alliberar-la un cop acabi el circuit i exhibir-la a Ib3 i Filmin. Adverteix que el seu treball no desapareixerà en la foscor administrativa: «Perquè quedi tancat a algun calaix intentarem posar-ho a qualsevol plataforma gratuïta que sigui oberta i que tothom hi pugui accedir».
Paral·lelament a aquest títol, l’activitat creativa de Carles Bover no s’atura pas. Actualment, es troba distribuint ‘Homo plàstic’, una obra codirigida novament amb Julio Pérez que analitza «els efectes dels microplàstics en el medi ambient». A títol individual, prepara nous treballs: «Estic realitzant un sobre la meva àvia més personalment i un altre sobre Federico García Lorca». Independentment de la temàtica, el fil conductor que estructura les seves futures pel·lícules beu de les urgències del present: «Tots dos i tots els projectes que ara em travessen tenen com a nexe una mica de la meva preocupació pel ressorgiment de l’extrema dreta», demostrant així un compromís inesgotable amb la memòria i la dignitat humana.
