L’escriptor nascut a Palma, Eduardo Jordá, publica Número cero, un perfil literari que indaga en la identitat i l’obra del músic Bob Dylan. L’autor mallorquí fuig del format biogràfic tradicional per intentar desxifrar qui s’amaga darrere les múltiples màscares de l’artista nord-americà i com ha aconseguit transformar la història de la música del segle XX. El títol del llibre sorgeix d’una anècdota recollida pel periodista David Remnick l’any 2016. A principis dels anys setanta, Bob Dylan i Leonard Cohen viatjaven en cotxe per Los Angeles quan va sonar a la ràdio la cançó Just Like a Woman. Després d’un subtil intercanvi d’elogis, el creador del tema va afirmar que Cohen era el número u de la música, però que ell mateix representava el número zero.
L’enigma d’un creador inabastable
Afrontar la figura històrica de Bob Dylan requereix assumir la immensitat del seu llegat. Eduardo Jordá reconeix que el projecte literari va néixer com un repte majúscul a partir d’un article publicat prèviament. «Sorgeix perquè jo vaig escriure un article que va llegir el director editorial de Libros del Asteroide i va veure en aquest article el germen d’un petit tractat, d’un assaig sobre Dylan, i m’ho va encarregar», assenyala l’escriptor. Tot això sent plenament conscient de la dificultat d’abastar un mite. «Sabent que era un repte molt complicat perquè Dylan és inabastable. Porta seixanta-un anys a la carretera, ha compost em sembla que són set-centes cançons comptabilitzades… S’han escrit vint-i-tres biografies i mil nou-cents llibres». Davant d’aquesta allau documental, l’autor mallorquí reflexiona sobre la temeritat del propòsit. «Pretendre afegir alguna cosa més a aquest cabal ingent és una mica suïcida, no? Però bé, al final em vaig animar i ho vaig fer intentant aportar alguna cosa personal i original sobre aquesta figura que en realitat és inabastable».
Aquest procés d’immersió ha provocat un gir en les pròpies preferències musicals de l’autor. «Et diria que quan vaig començar a escriure aquest llibre m’agradava més Leonard Cohen, però ara m’agrada més Bob Dylan», confessa. «Al principi jo era un admirador cautelós de Bob Dylan. Ara, després d’haver-li dedicat gairebé un any i mig, m’he tornat un admirador incondicional, sense reserves». El títol de l’obra encapsula precisament aquesta condició esmunyedissa de l’artista. Recordant el diàleg entre Cohen i Dylan, Jordá aprofundeix en el simbolisme d’aquell intercanvi d’elogis. «Dylan, que és molt astut i molt intel·ligent, i és capaç de fer un elogi que és un elogi enverinat, li va dir: ‘No, no, Leonard, el número u ets tu. Jo soc el número zero'». Una afirmació que defineix la seva identitat artística. «Clar, el número zero és un número misteriosíssim, és un enigma. Els matemàtics no saben si és realment un número perquè no té substància, el zero és zero. Però clar, no podem entendre les matemàtiques ni la física sense el número zero».
«Si tu agafes a tots els premis Nobel de literatura dels últims trenta anys, a tots, d’una manera o altra, Bob Dylan els ha influït»
– Eduardo Jordá
Les connexions musicals: De Mozart a Van Morrison
L’anàlisi de Jordá transcendeix la simple biografia per capbussar-se en el mètode creatiu del músic nord-americà, traçant paral·lelismes inesperats amb figures cabdals de la història de la música. «Dylan té una capacitat sorprenent, totalment capaç de retenir qualsevol melodia, qualsevol nota, qualsevol lletra, i després reconvertir-ho en una creació pròpia», detalla l’escriptor. Aquesta permeabilitat artística l’ha portat a comparar-lo, salvant les distàncies, amb Wolfgang Amadeus Mozart. «Evidentment Mozart és una altra cosa. Es mou en una altra dimensió. Mozart només va viure trenta-nou anys i Dylan en té vuitanta-cinc», matisa. «Però tenen aquesta capacitat misteriosa de retenir qualsevol so previ, una cançó, una missa, una ària, interioritzar-ho, deixar que vagi creixent per si mateix i al cap d’un temps convertir-ho en una creació pròpia». Aquest talent es manifesta en l’habilitat d’absorbir qualsevol element i transformar-lo. «Aquesta capacitat d’adaptar qualsevol so previ, interioritzar-ho, deixar que vagi creixent per si mateix i al cap d’un temps convertir-ho en una creació pròpia. Jo crec que és una cosa que comparteixen Dylan i Mozart, salvant totes les distàncies».
En aquest viatge per les afinitats musicals, Jordá també recorda una trobada fugaç amb un altre gegant de la música, Van Morrison, amb qui Dylan comparteix certes actituds davant la vida pública. «A Van Morrison el vaig veure a Palma i vaig poder parlar tres minuts amb ell a l’Auditorium», rememora. «És un personatge que s’assembla molt a Bob Dylan en el caràcter esquiu, sorrut, malhumorat, poc inclinat a tota exposició pública».
El Nobel i la renúncia a ser profeta
La concessió del Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan va obrir un debat històric sobre els límits de la poesia, un guardó que Jordá defensa amb contundència. «Jo crec que sí, sense cap dubte, el mereixia», afirma. Tot i comprendre les reticències, l’autor subratlla el valor inqüestionable de la seva obra literària. «Encara que hi ha gent molt purista que creu que és un poeta caòtic, incomprensible, que és veritat, en algun moment escrivia cançons molt críptiques a l’època psicodèlica… El que sí que hi ha és una potència, una força, una passió en tot el que escriu, sigui l’època que sigui». Aquesta intensitat és el motor de tota la seva trajectòria. «Hi ha aquesta passió, aquesta recerca d’una expressió totalment torrencial, simbòlica, mítica, i això ho ha aconseguit». De fet, Jordá subratlla que el músic nord-americà ha aconseguit allò que molts altres no han pogut. «Si tu agafes a tots els premis Nobel de literatura dels últims trenta anys, a tots, d’una manera o altra, Bob Dylan els ha influït. L’han escoltat, han sentit la passió i la força de les seves cançons i d’alguna manera els han transformat».
La influència de Dylan ha anat sempre acompanyada d’una ferma resistència a convertir-se en un líder de masses o en una figura política, una postura que manté intacta davant de conflictes actuals com el de Gaza. «Ell no dirà res. Ell no dirà res perquè ell en aquella època es va convertir en un profeta, era la veu de la generació de la lluita pels drets civils, però després va renegar completament d’aquesta època», explica l’escriptor. La seva renúncia no responia a un canvi ideològic, sinó a una incomoditat existencial. «No perquè no estigués d’acord amb el que va dir, sinó perquè li molestava convertir-se en un profeta. Ell no volia ser el profeta de ningú. Ell simplement volia escriure cançons, compondre i fer gires». «Quan va veure que milions de persones ho prenien com un guia espiritual, com un guia polític, com un profeta, ell va decidir abandonar aquesta senda».
En relació amb el silenci estratègic de l’artista sobre l’actualitat a l’Orient Mitjà o Trump, Jordá analitza la complexitat de la seva posició. «I més en el tema de Gaza, perquè ell és jueu i ell, estic segur que està en contra dels bombardejos i de tot, però al mateix temps està absolutament a favor del dret d’Israel a existir com a estat». «I com que és una qüestió tan delicada que cal explicar amb tants matisos, ell, evidentment, no vol que això es converteixi en un motiu de ‘està Dylan a favor de Gaza o Dylan a favor d’Israel?’. No, perquè no vol aquestes limitacions ni aquests estereotips».
«Venen rics i venen pobres. Hi ha milions de turistes que són de classe obrera i venen a Mallorca, i s’emborratxen a Magaluf o a l’Arenal. Però què els prohibirem que vinguin?»
– Eduardo Jordá
El col·lapse de Mallorca i el fals mite del passat
L’arrelament d’Eduardo Jordá a la seva terra natal conviu amb una mirada summament crítica cap als relats idíl·lics sobre la Mallorca d’abans i la present crisi turística. «Jo soc molt mallorquí, porto vivint a Sevilla trenta-cinc anys, però continuo sent molt mallorquí i m’agrada molt Mallorca«, manifesta l’autor. Amb franquesa, desmunta la nostàlgia d’una illa paradisíaca universal. «Jo vaig tenir la immensa fortuna de viure en una Mallorca que encara era habitable, però compte, habitable per a la classe alta», aclareix de forma rotunda. «Jo per sort pertanyia a la classe alta i vaig viure molt bé. Vivíem davant del mar, a Portopí, els meus avis tenien una casa d’estiueig a la Ciudad Jardín, després a Cala Rajada… Però perquè jo pertanyia a una classe privilegiada». «Compte amb la mitificació d’aquesta Mallorca del passat, perquè era un paradís, sí, però només per a una minoria». I insisteix en la realitat social d’aquella època: «La gent normal vivia malament… Que no es cregui la gent que tothom tenia un xalet davant de la platja. No. I a més d’una platja verge, per a res».
Pel que fa a la massificació actual, l’escriptor ho atribueix a un canvi profund en l’accés global als viatges. «Què passa? Que viatjava molt poca gent. Era un privilegi viatjar. Va arribar un moment en què això va canviar, es va democratitzar, van entrar les línies de baix cost, Ryanair, els xàrters, i llavors molta gent que fins a aquest moment no havia pogut viatjar va començar a viatjar». El resultat és un escenari insostenible. «Tothom viatja, tothom es mou, les línies aèries estan col·lapsades, les illes com Mallorca estan col·lapsades, hi ha una fallada multiorgànica dels recursos hídrics, econòmics, habitacionals… per què? Perquè milions de persones poden fer el que fins ara no havien pogut fer».
Davant de les mobilitzacions, Jordá es mostra escèptic sobre les solucions fàcils. «Tu protestes, molt bé, queda molt xulo protestar, però la massificació és la conseqüència que milions i milions de persones venen perquè volen venir», argumenta. «Venen rics i venen pobres. Hi ha milions de turistes que són de classe obrera i venen a Mallorca, i s’emborratxen a Magaluf o a l’Arenal. Però què els prohibirem que vinguin?». Tot i el seu desig íntim de posar fre a la situació, topa amb els principis democràtics. «Jo estaria encantat de prohibir-ho, però això és una dictadura». «Jo no tinc la solució, però crec que és a allò que inevitablement ens hem d’acostumar. El món ja no és el món ideal que crèiem que va existir alguna vegada».
Aquest exercici de reflexió creuada entre la música, la societat i la literatura cristal·litza en un llibre que barreja disciplines per captar l’essència d’un creador inclassificable. «En realitat el que m’agrada és barrejar-ho tot. Barrejar assaig, autobiografia, ficció… En aquest llibre hi ha alguna cosa de ficció. M’agrada molt improvisar un gènere híbrid», confessa sobre Número cero, títol que espera presentar a Palma tan aviat com li ho permeti la seva agenda. Pel que fa als futurs projectes, l’autor manté un hermetisme gairebé poètic. «Tinc una novel·la entre mans, però no en parlaré perquè després si parles hi ha un malefici que et roba la inspiració i mai l’acabes, o sigui que no diré res».
