El museu Les Abattoirs de Tolosa presenta des del 3 d’octubre de 2026 fins al 7 de març de 2027 una mostra inèdita que explora la faceta més contestatària de Joan Miró. Sota el títol Protestation, la instal·lació reuneix prop de dues-centes obres per demostrar com l’artista va convertir la creació en un acte de resistència política i estètica.
La destrucció de la pintura tradicional
La trajectòria de Joan Miró reflecteix una pugna constant contra els codis establerts. L’exposició pren el nom d’un fulletó crític repartit per Louis Aragon i André Breton el 1926 durant el ballet Roméo et Juliette, producció de Serge de Diaghilev on el pintor va dissenyar el vestuari. A partir d’aquesta fita, el recorregut cronològic il·lustra la voluntat de l’autor d'»assassinar» el seu propi mitjà. Aquest impuls es tradueix en l’ús de materials poc convencionals, com teles sense tractar o paper de vidre, arribant fins i tot a cremar els llenços.
Durant el període marcat per la Guerra Civil i la dictadura franquista (1936-1975), l’obra adquireix un to de dissidència frontal. L’austeritat visual, la deformitat dels cossos i la brutalitat de les formes palèsen la necessitat de desmitificar l’art hegemònic i convertir el llenç en un espai de combat.
Xarxes de dissidència i col·laboració
Lluny del mite del geni aïllat, l’exposició destaca la capacitat de l’artista per teixir aliances amb noves generacions de creadors compromesos políticament. El recorregut inclou els tapissos monumentals i sobreteixims creats als anys setanta al costat de l’artista tèxtil Josep Royo a la Farinera de Tarragona.
La mostra també exposa el vestuari de la peça teatral Mori el Merma, fruit del treball conjunt amb la companyia La Claca el 1976. Aquesta obra, inspirada en la sàtira Ubu roi d’Alfred Jarry, caricaturitza la figura del dictador a través d’una estètica grotesca. Les projeccions del cineasta Pere Portabella completen aquest eix. Les pel·lícules documenten unes accions artístiques col·lectives carregades de solidaritat i oposició antiautoritària.
De l’avantguarda a l’estudi mallorquí
El desenvolupament d’aquest llenguatge disruptiu s’entén a través dels espais vitals del creador. Després d’uns inicis figuratius vinculats als paisatges de Mont-Roig del Camp i de l’impacte del cubisme i el fauvisme a París, el pintor retorna a l’Estat espanyol el 1940. A partir d’aquell moment, consolida la seva residència entre Catalunya i Mallorca.
A la capital balear, durant la dècada dels cinquanta, l’arquitecte Josep Lluís Sert va projectar el seu estudi definitiu. Aquest espai va esdevenir fonamental per a la gestació de les obres tardanes que acabarien subvertint definitivament la pintura acadèmica.
