L'escriptor Jacobo Bergareche presentarà la seva nova novel·la, "Tío grande", el pròxim 12 de novembre a la llibreria Rata Corner de Palma. L'acte, previst a les 19 hores, suposa la tornada a l'illa del reconegut autor d'obres com "Los días perfectos" i "Las despedidas", i comptarà amb una conversa al costat de Raimundo Alonso-Cuevillas. En aquesta entrevista, Bergareche aprofundeix en el seu últim llibre, una obra on la història de l'assassinat del seu germà a l'Àfrica s'entrellaça amb el periple d'un menor migrant, abordant el procés de dol a través de la literatura i examinant els vincles insospitats que neixen de la pèrdua humana.
L’origen casual d’una història silenciada
Cada any, Jacobo Bergareche organitza un torneig de mus en memòria del seu germà Roque, que va ser assassinat a l'Àfrica. L'escriptor relata que un horabaixa en què se celebrava aquest homenatge, mentre negociava amb l'Amadou –el jove encarregat del local– l'hora del tancament, es va animar a explicar-li la història del seu germà amb l'esperança de commoure'l i poder allargar la jornada. Davant d'això, l'Amadou li va respondre amb la seva pròpia vivència: la d'un infant de dotze anys que va fugir de casa seva a Guinea-Conakry juntament amb cinc amics per arribar a Europa, en un viatge brutal que va durar quatre anys i que només dos d'ells van aconseguir completar.
"A vegades les històries no les cerca un, sinó que les veus venir, t'arriben i dius: 'Ui, aquesta sí, aquesta la vull contar jo'", explica Bergareche sobre el naixement instintiu del llibre. Aquesta trobada va ser l'espurna que ho va encendre tot, impulsant a l'autor a viatjar amb l'Amadou per endinsar-se en les circumstàncies de tants migrants invisibles. L'autor detalla com la novel·la respon a aquesta particularitat: "És la primera vegada que m'arriba una història d'una manera casual i inadvertida a la qual m'aferro, perquè em sembla que val la pena ser contada".
El relat literari va arrencar en aquell context festiu, al bell mig del torneig de cartes. "De tots és sabut que hi ha partides de cartes que et compliquen la vida, i aquesta va ser una d'elles", reflexiona l'escriptor. I hi afegeix: "És una partida de cartes que va acabar dos anys després a Guinea". Segons Bergareche, l'única premissa per escriure aquesta història passava per un compromís absolut amb la veritat del viscut: "L'única cosa que se per escriure una història bé és que cal posar la carn a la brasa, ser increïblement honest i tractar de veure les coses amb els teus propis ulls".
"I quan veus com viuen allà, tres nens en un llit, de sobte et dius: 'Déu meu, què estem fent? On ha anat la nostra humanitat?'"
– Jacobo Bergareche
El viatge a la frontera i la denúncia política
Aquest compromís literari i vital el va portar a emprendre tres viatges decisius per reconstruir la història: al centre de menors de Melilla, a Ceuta i, finalment, a Guinea, el lloc del qual va partir l'Amadou. En aquestes travessies frontereres i de retorn el van acompanyar el mateix Amadou i el seu millor amic.
A les fronteres de l'Estat, Bergareche va topar de cara amb la cruesa extrema del sistema i les mancances estructurals. L'autor expressa amb contundència allò que hi va trobar: "Descobreixo la realitat dels menes. Nosaltres estem veient ara mateix en el debat polític, d'una manera totalment grollera, injusta i cruel, aquesta baralla pel repartiment dels menors. I quan estan parlant de repartir menors és perquè no caben en un lloc i cal repartir-los. I aquest lloc en el qual no caben és Melilla i Ceuta. I quan veus com viuen allà, tres nens en un llit, de sobte et dius: 'Déu meu, què estem fent? On ha anat la nostra humanitat?'".
L'escriptor es mostra conscient de la magnitud institucional de la situació, però exigeix prioritzar els drets fonamentals immediats per sobre del tacticisme polític. "Caldrà aconseguir que aquests nens puguin quedar-se als seus països amb els seus pares o el que sigui, però abans de res, en el present, la urgència del problema que cal resoldre és com fer que un nen pugui dormir en un llit i no tres en un llit", afirma amb rotunditat.
Per a Bergareche, la literatura té el deure de rescatar la dignitat intrínseca d'aquestes vides, allunyant-les dels titulars polaritzats. "Hi ha un munt d'històries de superació, de xavals que tenen una dignitat, que tenen una cosa per aportar-nos a Espanya com a país", relata. L'autor subratlla que la seva nova obra és un vehicle per dignificar-los i donar forma literària a "històries humanes increïbles de superació, de dignitat, de lluita per la vida, de sacrifici, de valentia", i conclou de manera reivindicativa: "Aquestes són les històries que explica el meu llibre. Són grans històries de la literatura que són així, i per això les explico, no les explico perquè tingui un interès polític".
El pes del retorn i l’enveja des de la tomba
"Tío grande" explora una dimensió profunda de la migració, un aspecte sovint ignorat: què passa quan els que van marxar miren de tornar als seus orígens. "El llibre no explica el viatge com també la tornada d'aquesta gent a les seves cases, quan ja veus que no poden tornar perquè no s'ajusten", assenyala l'autor. Aquestes persones pateixen una desubicació vital crònica: "Han canviat, ja no són del tot africans, tampoc són del tot espanyols". El text mostra la fragilitat d'aquest procés i relata "la difícil volta i la convivència en la distància amb aquesta família que està esperant una remesa".
L'Amadou tenia un objectiu clar en obrir-se a l'escriptor per compartir el seu passat. Bergareche relata que l'Amadou confia que aquest exercici memorialístic "sigui una cosa que redundi en benefici dels menors, sobretot dels menors subsaharians com ell". Segons l'autor, aquesta entrega neix "amb molta voluntat de conscienciació, ja que la seva història és una història silenciada com la de molts d'aquests nois, i ell vol tenir veu, o vol donar veu". Tot i la magnitud de les seves revelacions, l'Amadou "és molt poc protagonista, però crec que ha quedat content".
La gènesi primigènia d'aquesta història està completament lligada al dolor personal de l'autor i a l'impacte de la mort del seu germà Roque. El llibre esdevé un mapa sobre el poder de les històries per ajudar-nos a travessar el dol, on els records es converteixen en un mirall inesperat d'absències i esperança. Quan es demana a l'escriptor com rebria el seu germà aquest homenatge anual en forma de torneig i literatura, Bergareche respon des de la tendresa: "El meu germà jo crec que es mor d'enveja a la tomba. Li agradaria ser el primer que estigués aquí jugant. És el que més li agradava, estar amb els amics jugant a cartes i passant-ho bé".
"Jo crec que el trumpisme a Espanya és el de Pedro Sánchez. El que més s'ha semblat al que tenim a Trump és Pedro Sánchez d'una manera totalment diferent i, no obstant això, molt semblant"
– Jacobo Bergareche
L'escriptura polièdrica i el vincle amb Mallorca
Jacobo Bergareche (Londres, 1976) ha construït una trajectòria on compagina la literatura amb la seva feina com a productor audiovisual i col·laborador regular en diversos mitjans. La seva bibliografia trenca amb els formats únics i abasta un gran ventall creatiu: va debutar amb el poemari "Playas" (2004), va fer el salt a la dramatúrgia amb "Coma" (2015), va publicar novel·les com "Estaciones de regreso" (2019), "Los días perfectos" (2021) i "Las despedidas" (2023), i recentment ha publicat l'assaig "Amistad" (2025), coescrit amb Mariano Sigman.
Aquesta flexibilitat estilística no és casualitat, sinó una declaració d'intencions artístiques. "A mi m'agrada tot. Crec que un escriptor ha de poder escriure de tot", defensa fermament l'autor. Per a ell, la vocació narrativa ha de ser expansiva: "Si ets escriptor has de poder escriure teatre, guió, poesia, crònica, alguna columna i de tot. Això que jo només puc escriure novel·la no té gaire sentit, o que jo només puc escriure guions". Segons la seva visió, la matèria primera mana: "Si t'agrada escriure t'agrada explorar els diferents gèneres i abordar-los. Alguns et poden sortir millor i altres pitjor, però diferents històries requereixen diferents gèneres".
Aquest viatge el portarà a Palma, on presentarà la novel·la conversant amb Raimundo Alonso-Cuevillas. Sobre ell, l'escriptor confessa que els uneix un lligam forjat molt més enllà de les lletres. "És amic, germà més que amic, company de moments alegres i moments durs", detalla amb emoció. Aquesta proximitat es va consolidar a l'estranger: "Amb ell me'n vaig anar a viure a Austin a aixecar una empresa, que després es va tòrcer una mica, i vam viure anys junts". El mallorquí Alonso-Cuevillas és el destinatari de la dedicatòria de la cèlebre novel·la "Los días perfectos". Sobre qui l'acompanyarà a l'acte a l'illa, Bergareche conclou: "És un enginyer que no ve del món de la literatura, però em coneix molt bé i sap d'on ha sortit tot això".
El paral·lelisme polític i l’obra de dues dècades
El temps viscut a Austin –quatre anys en total– l'ha dotat d'una perspectiva analítica sobre la societat i la política estatunidenques. Avaluant el context internacional i el funcionament de l'opinió pública, extrau una reflexió esperançadora. "La lliçó que ens ve dels Estats Units és que, ni tan sols Elon Musk ficant 200 milions de dòlars que li ha donat al govern de Trump en la campanya, pot tòrcer la voluntat de la gent", exposa. L'autor creu en l'estabilitat del descontentament popular: "Ni tan sols aquests tipus amb les seves xarxes socials poden distorsionar quan la gent realment n'està farta i té una convicció. Aquesta marea no hi ha qui l'aturi ni qui la desviï". A més, envia un missatge de normalització democràtica: "Tant de bo que els Estats Units torni a la centralitat i deixi ja els extrems".
Pel que fa a l'escenari polític espanyol, les seves declaracions són directes i punyents, tot establint una analogia amb l'altra banda de l'Atlàntic. "Jo crec que el trumpisme a Espanya és el de Pedro Sánchez. El que més s'ha semblat al que tenim a Trump és Pedro Sánchez d'una manera totalment diferent i, no obstant això, molt semblant", afirma. L'escriptor denuncia allò que considera un atac a les estructures democràtiques: "És un govern corrupte, que no respon a les institucions, les colonitza. Té un menyspreu total pels contrapoders i pels límits. El que ha caracteritzat la política de Trump: la polarització, el menyspreu al límit, el menyspreu al contrapoder i l'erosió de les institucions. Això ho veiem aquí també a Espanya".
L'entrevista conclou mirant cap al futur i cap a un calaix que fa anys que és obert. Bergareche avança detalls d'una gran obra mestra personal en la qual treballa des de fa temps. "Ve una novel·la, una novel·la familiar en to de comèdia, però de comèdia amarga. És una espècie de viatge de diverses generacions de la família per acudir a una festa en un altre país", revela il·lusionat. Un llibre de gran alè: "Fa 20 anys que treballo en aquesta novel·la. Hi vaig, com sempre, interrompent i ficant-ne d'altres pel davant, però crec que ja ha arribat el moment de treure-la".
Per arribar-hi, però, ha de batallar contra la seva pròpia naturalesa de creador. "Soc molt desordenat. Escric molt, però de manera molt desordenada", reconeix. Aquesta manca de linealitat topa a vegades amb els seus grans projectes: "M'agrada molt escriure articles. I després ja les coses més llargues, costa concentració i disciplina per fer esforços sostinguts. Així i tot quan tinc una història molt, molt bona, com la de 'Tío grande', aconsegueixo aquesta disciplina".
