La Sala La Fornal de Manacor ha inaugurat la temporada escènica d’aquest mes de setembre amb una programació que col·loca el focus sobre la memòria col·lectiva i la identitat de Mallorca. El tret de sortida d’aquesta nova etapa és l’adaptació teatral de «Cròniques d’un mig estiu«, l’obra de l’escriptora Maria Antònia Oliver que retrata els inicis del fenomen turístic a l’illa. A través de la mirada d’un nin d’onze anys que comença a fer feina com a botones en un hotel de la costa, l’espectador assisteix al xoc irreconciliable entre el món rural tradicional i l’arribada d’una modernitat voraç. Per aprofundir en les cicatrius d’aquest relat i en la realitat de les arts escèniques balears, parlem amb Joan Gomila, actor, gerent i director artístic de La Fornal d’Espectacles des de l’any 2007. Amb una llarga trajectòria vinculada a la gestió cultural, Gomila despulla en aquesta conversa els reptes d’una professió marcada per la inestabilitat i reflexiona sobre una illa que, com el protagonista de la seva obra, amaga una ferida profunda sota el somriure d’acollida.
L’origen d’una confessió escènica
El procés per traslladar les paraules de Maria Antònia Oliver a les taules no ha estat una decisió sobtada, sinó la culminació d’una voluntat artística que s’ha anat gestant al llarg del temps. La vinculació personal de l’actor amb l’autora manacorina va ser el motor d’aquesta recerca.
«És un projecte que jo vaig començar fa uns anys fent la dramatúrgia», detalla el director artístic de La Fornal. «Jo era molt amic de la Maria Antònia Oliver, ens coneixíem d’aquí, de Manacor. I jo sempre m’havia fet ganes d’haver fet una cosa seva i no trobava què, i jo sabia d’aquesta novel·la i em vaig atrevir a interpretar un nin preadolescent».
Construir aquest personatge des de l’adultesa requeria trobar un referent sòlid que donés veracitat a la innocència. Gomila explica com una lectura casual li va obrir el camí definitiu cap a la construcció del protagonista: «Quan ho vaig veure clar que això era possible, va ser perquè havia llegit una entrevista d’en Rowan Atkinson, que havia creat el personatge de Mr. Bean davant la beneitura d’un nin. També tenia el referent d’algun gran actor que havia interpretat algun nin, i vaig dir que potser era possible». Després d’aquest descobriment, el procés va consistir en una feina constant de poliment: «Vam fer la dramatúrgia, la vaig anar mostrant, girant-la i canviant-la fins que la vam estrenar, i n’estem força contents».
«Sobretot condemna a generacions joves a haver-se’n d’anar o haver de tenir un futur amb unes previsions més lletges que les que han tingut els pares. Això és perquè aquest model no s’aguanta»
– Joan Gomila
El mirall d’un monocultiu turístic trencat
Tot i que l’obra s’ambienta en les albors del boom turístic, el text funciona com una profecia de la situació econòmica i social que travessa Mallorca en l’actualitat. L’adaptació no amaga la lectura política sobre la transformació d’un paisatge i la pèrdua progressiva d’una forma de viure.
«Ella ja intueix en els anys seixanta que aquest negoci possiblement tindrà alguns problemes. No ens imaginàvem que els problemes els hauríem acabat acaparant», exposa l’actor sobre la visió anticipada de l’escriptora. Des de l’escenari, Gomila llança una reflexió directa sobre els estralls d’aquest sistema econòmic i com ha deixat de ser un ascensor social per convertir-se en un llast per als habitants originaris. «Ningú hi va renunciar perquè òbviament és un model de vida d’accessos a moltes coses, però el que veiem ara és que això ha passat més enllà i que la riquesa que es genera no repercuteix damunt els mallorquins, que són els qui posen la terra, el paisatge, mil anys de viure aquí… i això òbviament fa mal».
La mirada de l’obra i del seu adaptador no només es dirigeix al passat o al present, sinó que es projecta amb preocupació cap al futur. «Sobretot condemna a generacions joves a haver-se’n d’anar o haver de tenir un futur amb unes previsions més lletges que les que han tingut els pares. Això és perquè aquest model no s’aguanta».
L’equilibri entre la comèdia i la ferida
Per connectar el text original amb els dilemes del 2026, la dramatúrgia firmada juntament amb Frederic Roda aposta per trencar la quarta paret i generar un diàleg imaginari amb l’autora. Aquest recurs metateatral permet introduir dades contemporànies sense trair la veu de la novel·la.
«Dins d’aquestes revisions de l’obra hem fet com si la Maria Antònia Oliver fos viva i el personatge li explica les coses a ella. I ella va traient conclusions i diu ‘què hauria d’haver escrit ella el 2026?'», assenyala l’intèrpret. «Li donem xifres i li parlem subtilment del que està passant, però és una subtilitat multiplicadora quan arriba al pati de butaques. La gent està sensible».
L’impacte de la funció neix del contrast abrupte entre la primera part, carregada d’humor, i una conclusió que colpeja l’espectador. Gomila ho descriu com un viatge emocional que imita la mateixa evolució de l’illa: «És una obra on el nin representa Mallorca. Ell va molt il·lusionat a treballar en aquest hotel i surt molt desenganyat, molt ferit, amb un accident. És una obra que puny en el final». El director artístic insisteix en aquesta dualitat per atrapar el públic: «Rius molt durant tota la funció perquè és el xoc d’un preadolescent de la ruralia amb el món cosmopolita d’aquests turistes que venen del nord. Però a poc a poc es torna més punyent… t’han donat tanta diversió i en el final te la claven».
Resistència de territori i la identitat de La Fornal
La tria de «Cròniques d’un mig estiu» no és un cas aïllat, sinó que respon a una línia editorial clara que La Fornal ha defensat durant dècades. En un panorama teatral sovint abocat a obres genèriques, la sala manacorina ha optat per arrelar-se als clàssics i autors locals.
«Som una companyia de territori, fem unes funcions i uns productes determinats i enfocats», reivindica l’extècnic de cultura. «Hem fet Maria Antònia Oliver, l’any passat vam fer Llompart, hem fet Joan Alcover… fem textos amb origen mallorquí que de vegades poden fer una certa por, però a nosaltres ens van bé, podem fer bastants funcions i són acceptades».
L’espai físic de La Fornal també és fruit d’una decisió ferma per mantenir la proximitat amb el públic popular, allunyant-se de l’elitisme escènic. Gomila recorda un moment d’inflexió que va marcar el rumb de l’equipament: «Vàrem rebutjar un acord fa deu anys amb el Teatre Principal de Palma que ens impulsava cap a un tipus d’actes que ens condemnava a ser una sala minoritzada, no una sala petita. Jo vull ser una sala petita plena. No una sala petita on vingui poca gent. Moltes vegades són processos de creació inintel·ligibles per un determinat públic, i a nosaltres ens interessa renovar el públic».
Aquest espai manté a més un compromís actiu amb els nous creadors mitjançant un sistema de residències. Les pròximes apostes de la sala, que donen continuïtat a obres de fort contingut social i formal, cerquen establir ponts amb els espectadors emergents. «Estic molt orgullós d’aquesta enorme connexió amb gent jove. Renovar el públic és interessant, però tenir el creador, l’actor i el director al costat del públic també ens interessa molt».
«Hauríem de ser més ambiciosos per aspirar que algun teatre pogués fer temporades teatrals d’un mes i no imaginar espectacles de dos o tres dies. Aquest és el dèficit que tenim»
– Joan Gomila
La llavor obrera de Manacor i els límits del teatre balear
Si Manacor manté una cartellera estable i companyies pròpies, és gràcies a una tradició que es remunta molt més enllà del turisme. L’actor emmarca l’actual efervescència cultural de la capital del Llevant dins del seu passat industrial.
«A finals del segle dinou arriben a la gran capital per fer indústries de la fusta, de les perles, càrnies… i això va crear moviments obrers, ateneus, corals i teatre», relata de forma apassionada. «Durant molts d’anys hi havia tres teatres, i n’hi ha hagut set en tot el segle vint. Aquesta és una llavor que ve de molt enrere i que s’ha cuidat molt bé. Fa que a Manacor hi hagi molta afició, molt de públic i professionals fent bons projectes».
Tanmateix, la salut teatral de Mallorca continua topant contra una frontera estructural. Joan Gomila assenyala directament l’arrel de la precarietat del sector balear, apuntant cap a la falta d’hàbits i estructures d’exhibició perllongada. «No estem davant un problema institucional, que les institucions no donen suport. Podrien recolzar-ne més, però el problema és la manera de fer-ho», diagnostica. «No tenim capacitat per crear temporada de teatre. Sense poder estar un mes a un teatre de dimarts a diumenge com passa a Madrid, Barcelona o València, on els espectacles esdevenen importants… fa molt mal créixer en professió». L’actor reclama un canvi de paradigma en el funcionament dels grans espais: «Hauríem de ser més ambiciosos per aspirar que algun teatre pogués fer temporades teatrals d’un mes i no imaginar espectacles de dos o tres dies. Aquest és el dèficit que tenim».
Teatre familiar i el retorn als orígens
A banda de les produccions pròpies per a adults, La Fornal ha consolidat al llarg de cinc edicions un festival de teatre familiar entre octubre i desembre, programant obres cada setmana. L’objectiu, segons Gomila, és sembrar per al futur. «Aquest teatre infantil va dirigit a un públic no fet, un públic per créixer. Oferir teatre familiar cada setmana durant dos mesos i mig tenia possibilitats d’èxit». Les entrades assequibles i els abonaments permeten a les famílies integrar les arts escèniques en el seu oci habitual.
Al final d’aquesta extensa travessia entre la gestió, la direcció i l’actuació, Joan Gomila té molt clar on se sent més lliure actualment. Després d’una dècada treballant frec a frec amb Frederic Roda en la direcció, ha triat fer un pas al costat. «En aquests moments m’agrada més actuar perquè és on tinc menys responsabilitat», confessa obertament. «Dirigir és una enorme responsabilitat, n’has de saber molt i has de tenir un cap molt obert». Un posicionament honest des del qual continua donant veu a les històries incòmodes de l’illa.
L’espectacle «Cròniques d’un mig estiu» seguirà la seva trajectòria amb funcions tancades fins al pròxim mes de gener, estenent la seva denúncia i, amb vista a l’any 2027, fent el salt cap als escenaris de Barcelona i València.
