L’escriptor portuguès Gonçalo M. Tavares guardonat amb el Premio Formentor de las Letras 2026 ha protagonitzat avui una roda de premsa a Formentor prèvia a l’entrega oficial del guardó. El jurat, que reconeix la seva trajectòria per la capacitat de desvetllar les implicacions inesperades d’una humanitat espantada de si mateixa i per construir una narrativa allunyada de les obvietats, ha obert un acte on l’autor ha llançat una advertència contundent. Durant la seva intervenció, Tavares ha emmarcat la pobresa del llenguatge i la manca d’imaginació com l’origen directe de noves formes de feixisme contemporani.
La defensa de la paraula en democràcia
Tavares ha exposat que el feixisme s’exerceix sempre sobre les persones fràgils i es nodreix directament de la precarietat lingüística. L’autor assenyala que, si bé en les dictadures la violència s’imposa de forma física i evident, en les democràcies actuals la paraula és l’escut indispensable i el mecanisme irrenunciable de defensa personal.
Una ciutadania incapaç de dominar el llenguatge queda reduïda a un estat d’infantilització. En aquesta condició, adverteix l’escriptor, l’individu perd la capacitat d’articular arguments complexos i es limita a respostes binàries de simple aprovació o rebuig. Aquest escenari deixa el terreny adobat per a l’assimilació de discursos autoritaris que prometen solucions fàcils a problemes extremadament complexos. La literatura es reivindica, així, com l’únic espai que conserva intacta tota la potència, l’ambigüitat i la ironia del llenguatge humà.
«Tetraplègics intel·lectuals»
La crítica a l’automatització del pensament ha marcat un dels moments més incòmodes i directes de la seva compareixença. Tavares ha rebutjat l’ús de la intel·ligència artificial per a la generació de textos, considerant-ho una renúncia directa i voluntària al pensament crític.
El procés d’escriure i raonar exigeix un entrenament constant, absolutament comparable a l’esforç muscular. Delegar aquesta activitat en les màquines accelera la creació del que l’autor defineix com a «tetraplègics intel·lectuals». Aquesta perillosa inèrcia consolida una cultura del confort mental —fomentada prèviament per l’ús compulsiu dels telèfons mòbils i el consum ràpid a les xarxes socials— que penalitza la lectura profunda i afavoreix la superficialitat.
La bellesa i els verbs del mal
En l’apartat ètic, l’escriptor rebutja frontalment la categorització del mal en identitats o col·lectius socials específics. Subratlla de manera categòrica que el mal resideix en l’acció, en els verbs (com ara torturar), i no pas en els grups de persones. Identificar l’altre com l’encarnació del mal absolut és, precisament, el mecanisme que permet justificar actes de violència extrema des d’una perillosa superioritat moral.
Pel que fa a la creació literària, defuig l’estètica del lletgisme, però alhora rebutja la bellesa explícita i l’explotació mediàtica del sentimentalisme. Per a ell, el veritable treball de l’artista exigeix retirar la pols de la bellesa genuïna, un procés que demana un lector actiu, disposat a invertir temps i energia per arribar a desxifrar-la.
‘O Fin’, la fractura social com a epidèmia
Durant la roda de premsa també s’ha radiografiat la seva darrera novel·la inèdita, O Fin: Estados Unidos de América. L’obra funciona com una sàtira distòpica centrada en l’aparició d’una terrible epidèmia on la responsabilitat de la plaga recau sistemàticament sobre les classes vulnerables.
El llibre exposa l’esquerda insalvable entre la riquesa obscena i la pobresa extrema. L’autor qualifica d’absurditat inacceptable que el país més ric del món mantingui quaranta milions de ciutadans en la indigència. Tavares qüestiona un sistema econòmic que mesura la prosperitat de les nacions de manera deshumanitzada a través del producte interior brut, marginant completament la dignitat i la viabilitat material de les persones.
