El teatre és un espai on la societat s’enfronta a les seves pròpies llums i ombres, i els actors en són el vehicle indispensable. L’intèrpret Rodo Gener tanca un 2026 marcat pel reconeixement professional, la intensitat creativa i l’estrena de nous muntatges, però també travessat per la inquietud profunda davant les recents ingerències polítiques en la cultura. En aquesta conversa extensa i directa, Gener desgrana els seus últims projectes sobre les taules, fa balanç del seu recorregut recent i llança una advertència nítida sobre la situació de l’ofici actoral i la llibertat d’expressió a les Illes Balears.
Un any rodó lluny de la zona de confort
Gener relata els èxits del seu darrer any amb entusiasme, subratllant les oportunitats que l’han portat més enllà dels circuits habituals i de la seva estricta feina d’actor teatral. Les barreres de la insularitat, sovint limitants, han cedit espai a projectes cinematogràfics i tècnics.
«La veritat és que ha estat un any fantàstic, sobretot perquè he pogut fer molta feina». «També és veritat que hi ha hagut reconeixements i premis per la feina amb el ‘Cyrano’, i que he pogut fer un parell de coses que normalment no puc fer, perquè aquí vivim bàsicament del teatre». L’actor explica com ha pogut expandir el seu camp d’acció: «Enguany he pogut fer una pel·lícula que s’ha rodat al País Basc i a Catalunya, he pogut sortir i fer feina en cinema, que aquí tenim poques oportunitats de fer-ne».
A més de la interpretació davant les càmeres, l’actor ha pogut exercir una de les seves especialitats menys conegudes: «També m’he pogut dedicar a l’altra meva branca, que a part de l’actuació, és la lluita escènica. He pogut fer de coordinador de lluita escènica en una altra pel·lícula i estar assessorant amb aquests temes. La veritat és que ha estat un any molt rodó, amb moltes feines diverses, i estic molt content».
«Quan els teatres públics cauen en mans de l’extrema dreta, moltes d’aquestes coses que hagis pogut dir o hagis pogut fer et poden passar factura»
– Rodo Gener
De la gamberrada al gran clàssic
L’actor reflexiona sobre el contrast abismal entre els grans muntatges institucionals i els projectes d’autoria pròpia que li permeten una interacció directa i lliure amb el públic. L’intèrpret pujarà a l’escenari del Teatre Sans el 6 de novembre de 2026 per representar la seva pròpia creació, La teoria dels gilipolles.
«Vaig començar l’any amb ‘El malalt imaginari‘, amb un muntatge molt gran al Teatre Principal, amb nou actors, una escenografia impressionant i tots els recursos que tens quan fas una obra d’una producció tan gran». Ràpidament, contrasta aquesta superproducció amb el seu projecte més personal «La teoria dels gilipolles«: «I per altra banda, estic amb aquest monòleg que és una gamberrada, una cosa que em vaig inventar jo. Vaig provar de fer una mica de stand-up, que era una cosa que feia estona que no feia i que m’estic divertint molt, perquè al final els monòlegs d’aquest tipus et surten de l’escenari, rius amb el públic, interactues i fas que et contestin». «Són dues coses ben diferents, però que estic gaudint moltíssim».
El procés de creació d’aquest monòleg s’ha convertit en un organisme viu que s’alimenta de l’absurd quotidià. «S’ha anat actualitzant segons l’actualitat. Va començar per la quantitat de gilipolles que et trobes al final del dia, i un dia els vaig començar a apuntar per riure, i al final vaig dir: ‘Ostres, aquí tinc material per xerrar una bona estona’. S’ha anat actualitzant perquè cada dia algú fa una barrabassada o et surt un altre guru explicant que la terra és plana, o parlen en Trump o n’Ayuso. I ja tinc material per mitja hora més. Quan el vaig estrenar durava una hora i quart, i ara ja em dura com dues hores. Cada vegada vaig afegint coses, acabaré fent tres hores de monòleg!».
A l’altre extrem emocional es troba un dels reptes més grans de la seva carrera, portat a terme amb una reducció dràstica del format original. «El ‘Cyrano‘ ha estat la guinda d’aquest any, sens dubte. És una obra que m’agrada molt i tenia moltíssimes ganes de ficar-me en aquest personatge; feia anys que anava al darrere i s’ha fet per insistència meva, no he callat ni una vegada».
Gener recorda el moment clau de la producció: «Quan penses en ‘Cyrano’, penses en un gran muntatge, vint-i-quatre actors, personatges, palaus, i un dia en Salvador Oliva va venir i em va dir: ‘Mira, ho he pensat, i crec que podem fer-ho nosaltres tres'». L’adaptació va resultar ser un èxit rotund: «Em va plantar una dramatúrgia que havia fet per poder fer ‘Cyrano’ en tres actors, i la veritat és que em vaig quedar al·lucinat, és impossible el que ha fet en Salvador, és impressionant. De fet, li han donat el premi a millor dramatúrgia enguany també, i haver pogut estrenar aquesta obra que teníem tantes ganes de fer, amb una obra feta tan artesanal, tan nostra i amb tant d’amor, és tot un privilegi i un luxe».
Els fantasmes de la guerra a ‘El covard’
Un altre dels pilars interpretatius d’enguany ha estat El covard, una obra que s’endinsa en el trauma històric i la fragilitat humana. Gener explica el recorregut que ha tingut la peça a l’illa: «Hem fet tres funcions ja a Mallorca. Vam estar aquest estiu a Alcúdia en el cicle que fan al teatre romà i hem estat a Inca també».
L’actor destaca la profunditat temàtica del text: «És una obra molt universal perquè al final parla de la guerra, de la por i de la mort, que són temes que tothom té. Està ambientada molt en un fet molt concret de Ciutadella, que és aquest fet que tots els ciutadellencs duem a dins, de l’assalt dels turcs i dels anys de la desgràcia, que quasi acaben amb el poble».
La implicació personal en aquest projecte és doble per a l’actor. «És una obra que m’agrada molt fer-la, és un monòleg dramàtic, una història molt dura, i m’agrada molt fer-la per diverses raons. Primer, perquè l’ha escrita el meu germà, Antoni Gener, és la seva primera obra llarga; i també perquè la faig amb en Llure Marquès, que és un cantautor de Ciutadella de qui soc molt fan. Li van demanar un tema per l’obra i va acabar creant vuit cançons, fent un disc pràcticament».
«Els actors som uns obrers. Jo soc un actor de picar pedra, no em puc asseure a esperar que m’arribin les coses»
– Rodo Gener
El pes de la censura i la por a represàlies
En relació amb les polèmiques per l’anul·lació de programacions culturals i els vetos a certes obres a les Illes Balears i a la resta de l’Estat, l’intèrpret es mostra especialment contundent i assenyala directament l’acció de les administracions conservadores com a Valladolid.
«Això és un eufemisme que posen ells per no dir censura, però en realitat és el que estan fent: censurar les obres que ells no troben bé». Gener dissecciona l’aliança política que permet aquestes situacions: «Governs de dretes i d’extrema dreta, que ja de fet són el mateix, perquè acaben de fer un pacte (PP–VOX) per concórrer junts a les eleccions al Senat… Quan a tot el món la dreta està fent un cordó sanitari perquè l’extrema dreta no entri, aquí a Espanya, de facto, votar PP es votar a Vox. I Vox són aquests que fiquen aquests eufemismes per dir que no donaran subvencions a obres que siguin adoctrinadores. El que estan fent és ficar la seva ideologia. Anar en contra de tot el que no siguin ells».
La reflexió es torna més aspra quan avalua el retrocés democràtic que suposa aquest intervencionisme. «És molt perillós el que està passant. És indignant que al segle XXI, després del que ha passat en aquest país, hi hagi gent que encara estigui pensant a reactivar la censura i castigar d’alguna manera les obres que ells troben que no són adequades. Aquí el que va passar a inicis d’any (Norats a IB3) ja va ser greu, però al final la pressió popular i la indignació que va aixecar van fer que ho matisessin. Però la intenció era no emetre-la».
Gener descriu sense embuts la por real que paralitza gran part del sector cultural, un temor fonamentat en la dependència econòmica de l’erari públic. «Jo crec que hi ha por. El món de la cultura vivim sempre en aquesta corda fluixa, perquè en realitat depenem de les institucions. Nosaltres podem crear una obra i podem fer-la, i podem anar a un teatre, però depenem de les institucions perquè els teatres públics són els que programen les obres que nosaltres fem».
Aquesta vulnerabilitat es multiplica davant dels canvis de color polític. «Quan els teatres públics cauen en mans de l’extrema dreta, moltes d’aquestes coses que hagis pogut dir o hagis pogut fer et poden passar factura. Jo mateix, simplement per ser el president de l’associació d’actors, estic corrent aquest risc, ja m’ho han dit… no tornaràs a fer feina enlloc mentre jo hi sigui». L’actor conclou aquest bloc amb una de les frases més colpidores de l’entrevista: «Correm aquest risc, per això hi ha por, perquè t’estàs jugant el plat de menjar a taula. Vivim un moment perillós precisament per això, perquè els que venen imposen una censura i un règim, i ells ho veuen normal».
Blai Bonet i l’ofici de picar pedra
Mirant cap a l’horitzó immediat, l’actor té fixat el 7 de novembre de 2026 per estrenar Nou el llum nou al Teatre Principal de Santanyí. Gener relata l’essència d’aquesta nova producció, fortament arrelada a la literatura mallorquina contemporània.
«‘Llum nou, el llum nou’ és una frase d’una obra de teatre de Blai Bonet, d’una peça teatral que es diu ‘Oficis del carrer’, que hem agafat com a motiu perquè ens inspirava bastant. És una obra basada en sis fragments de Blai Bonet, cada un representatiu d’una emoció bàsica». El muntatge busca una connexió visceral amb l’espectador. «És un gènere sobre el qual el director i autor, Jeroni Obrador, ha estat treballant en els darrers anys: el teatre ànima, aquest teatre emocional de transitar per les diferents emocions. L’obra, cada text, és dirigida cap a una emoció bàsica: la por, la ira, l’alegria, la sorpresa… Com que Blai Bonet és tan bo i té textos tan bons, hem pogut triar un text representatiu de cadascuna».
Sobre què li ofereix el 2027, Gener manté la pragmàtica humilitat de qui coneix els mecanismes del sector i sap que la inestabilitat és la norma no escrita de la professió. «L’any que ve és incert, com sempre en el nostre ofici. Tinc la sort d’estar a diverses obres a la vegada, i això em dona un coixí d’aquests de ‘si no en surt una, en surt una altra’. Intentaré ficar més el meu propi monòleg, anar a llocs on no he anat… Però de moment he fet un càsting per la pròxima producció del Principal (CAMINO REAL), tots els actors de Mallorca hi estàvem. Són dos mesos de feina, i la dirigeix un director de fora, en Marc Rosich. He pogut ser-hi, ara esperar».
Sense abandonar l’esperit combatiu i resilient, defineix la seva condició vital: «Els actors som uns obrers. Jo soc un actor de picar pedra, no em puc asseure a esperar que m’arribin les coses. Tinc la sort que estic treballant i, quan no tinc res a la vista, m’invento jo alguna cosa per no estar aturat».
Fotos Llum nou llum : Joan Vidal «Xoxa»
