La societat mallorquina acomiada avui Antoni Tarabini, mort als 86 anys. Sacerdot als seus inicis, polític, sociòleg i un dels millors analistes de l’illa, Tarabini va deixar un llegat inesborrable en la construcció de la democràcia des de la base. Fa un any, la Fundació Gabriel Alomar va recollir el seu testimoni en una entrevista de Tino Martínez que avui cobra el valor d’un testament polític i vital. A través de les seves pròpies paraules, repassem el viatge íntim d’un home que va transformar les seves conviccions teològiques en acció clandestina, organitzant els treballadors més vulnerables i enfrontant-se a un règim que, per a la seva pròpia frustració, va acabar morint de vell.
De Monti-Sion a la clandestinitat de Bandera Roja
El despertar polític d’Antoni Tarabini no va sorgir d’una ruptura abrupta, sinó que es va gestar paradoxalment en el si de la seva rigorosa educació religiosa. La seva trajectòria acadèmica va traçar un mapa que el va portar de l’illa al cor d’Europa, modelant una mirada sociològica que aviat xocaria amb la realitat de la dictadura.
«Jo vaig ser jesuïta», recordava amb claredat. «Vaig estudiar a la comunitat jesuïta en el Monti-Sion el batxiller. I després vaig fer filosofia a Barcelona, teologia a Roma i sociologia també». Lluny de ser una estructura inamovible i conservadora, Tarabini va trobar a la Companyia de Jesús els primers ecos de dissidència. «No és de creure que els jesuïtes t’ho imposaven, sinó que molts jesuïtes tenien pistes en aquest tema».
El veritable punt d’inflexió va arribar de la mà d’un referent fonamental a la seva vida, el professor García Nieto, figura clau en la creació d’ESADE. Va ser ell qui el va arrancar de les aules per confrontar-lo amb la duresa del treball físic. «Em va convidar a anar amb ells un estiu a fer unes feines en un riu que comunica Espanya amb Portugal», relatava. Aquella experiència li va permetre «entendre realment el que significava ser treballador» i observar de primera mà «quina feinada feien homes i dones».
Aquesta presa de consciència el va empènyer irreversiblement cap als incipients moviments opositors a l’illa. «Jo vaig començar a tenir presència política precisament a través de gent que eren jesuïtes o estaven a l’entorn de Bandera Roja», explicava Tarabini. «Bandera Roja va ser un dels primers moviments antifranquistes que es varen muntar aquí a Mallorca concretament. Era gent que procedia del PSUC, de comunistes catalans, que eren soldats que tenien carrera i que els enviaven aquí».
Dormint als soterranis del miracle turístic
La dècada dels seixanta va portar a Mallorca el boom turístic, un fenomen que va enriquir a molts però que es va construir sobre l’esquena d’una mà d’obra sotmesa a condicions extremes. Tarabini no va teoritzar sobre la pobresa; va baixar a organitzar-la.
«Això va ser als anys seixanta i pico… quan va venir massivament cap aquí gent de la península», situava històricament. Enfront del relat oficial de prosperitat, ell recordava la cara oculta del miracle econòmic: «Els primers anys venien i dormien als soterranis dels hotels».
La necessitat d’articular una defensa per a aquests treballadors va donar peu a formes d’organització inèdites i clandestines. «Aquí teníem l’ajuda d’una persona que va ser fonamental, que va ser en Paco Obrador», rememorava, destacant la creació d’un «sindicat atípic per fer feina per molts treballadors d’hostaleria». Aquest moviment, forjat en la precarietat dels qui pernoctaven sota els grans complexos turístics, acabaria sent el germen de les futures estructures sindicals de classe. «Evidentment aquest procés va continuar i es va convertir pràcticament en la UGT».
La força de les barriades: el Parc de la Mar i els 400 habitatges
El compromís de Tarabini va transcendir l’àmbit laboral per endinsar-se en la defensa del territori i el dret a la ciutat. La seva tasca a les associacions de veïns de Palma va ser determinant per frenar atrocitats urbanístiques que avui ens semblarien impensables, però que llavors comptaven amb el beneplàcit institucional.
Un dels episodis més emblemàtics d’aquella resistència ciutadana va ser la batalla per la façana marítima de Palma. «Hi havia un projecte que volia fer un pàrquing enorme a tot el Parc de la Mar», relatava. La mobilització veïnal va aconseguir l’impossible: «Es va aconseguir aturar a partir de les associacions de veïns. La campanya era: Parc si, pàrquing no».
Però el seu activisme no només va ser defensiu; també va demostrar una sorprenent capacitat constructiva. En un moment de crisi habitacional aguda, l’organització popular va suplir les mancances de l’Estat. Amb una barreja d’indignació i orgull, Tarabini relatava com van aconseguir aixecar un bloc immens de pisos socials plantant cara a la burocràcia. Davant les traves dels ministeris, la seva resposta va ser contundent: «No ho entenc, perquè si aquests són els que estan aquí perquè la llei es compleixi… no la compliré». El resultat d’aquella desobediència civil impulsada per la necessitat va ser incontestable: «I vam aconseguir fer 400 habitatges de preu modest, que gairebé no existien».
La mort al llit i la construcció del PSI
El 20 de novembre de 1975, la notícia que l’oposició feia dècades que esperava va arribar de la forma més anticlimàtica possible. Lluny d’una revolució als carrers o una caiguda estrepitosa, el règim va expirar en una habitació d’hospital. Tarabini no amagava la profunda decepció generacional que això va suposar.
«Jo m’assabento que s’ha mort en Franco al llit. I a més, la veritat és que no m’ho vaig creure», confessava amb amargor. «Hi havia una petita pena, que no ho vam tombar nosaltres. L’únic va ser que va caure l’Estat d’aquella manera. Va ser la mort política de la dictadura».
El buit de poder va deixar al descobert la fragilitat de l’oposició balear. «No hi havia comportaments lineals, perquè en aquells moments a Mallorca no era tan fàcil crear un partit». Després de passar per la clandestinitat comunista, Tarabini va ser fonamental en l’articulació de l’espai socialista, assumint que les velles sigles no servien per a la nova etapa. «Varen crear un partit nou que era el PSI, el Partit Socialista de les Illes».
L’esforç per democratitzar les institucions des de zero va ser titànic. «Els partits no estaven completament organitzats, no hi havia ningú que hagués inventat res. Però teníem capacitat i voluntat d’ajuntar-nos per fer qualsevol cosa». Fruit d’aquell consens imperfecte va néixer un nou marc de convivència. «Es va aconseguir organitzar i es va aconseguir una Constitució», reflexionava amb la perspectiva del temps, conscient de les llums i ombres del procés. «A la vista, està fallida en el que tots entenem, però en aquell moment consolidava la gent que estava jugant seriosament a aquesta democràcia».
Antoni Tarabini se n’ha anat, però la seva veu ens deixa un recordatori incisiu: els drets no s’hereten, es conquereixen als soterranis, a les barriades i en la voluntat infrangible d’aquells que es neguen a acceptar el que és injust com a inevitable.
