L’actriu i cantant mallorquina Aina Zanoguera es troba en un moment de gran efervescència creativa. Després d’iniciar el projecte musical Two Little Rooms l’any 2023 juntament amb Gori Matas, el duet es prepara per viure una nit molt especial al Teatre Principal el diumenge 24 de maig a les 19 hores. Allà presentaran oficialment el seu primer àlbum d’estudi, titulat A Room to Dream, un treball que neix des de la intimitat i la complicitat, i que arriba amb una proposta absolutament a contracorrent de les dinàmiques actuals de la indústria musical. Des de la seva residència temporal a Alemanya, l’artista reflexiona sobre la seva trajectòria, la importància de la creació col·lectiva i els vincles indestructibles entre la música i el teatre.
El naixement de Two Little Rooms: un joc que va començar entre Palma i Bunyola
El projecte de Two Little Rooms no va néixer d’una planificació estratègica ni d’una ambició comercial, sinó d’una pulsió purament lúdica i d’un encàrrec inesperat. La mateixa Aina Zanoguera recorda exactament com es va gestar aquesta aliança amb Gori Matas:
«Nosaltres vam començar en el 2023. Va ser, sempre ho contam, com un joc. Va ser com trobar-nos en Gori i jo per fer música. I ens va sortir l’oportunitat de posar-nos, d’ajuntar-nos perquè vam tenir un encàrrec de Rata Cultura per anar a fer un concert a Liverpool, que orbités entre la música mallorquina i els Beatles. I a partir d’allà vam a trobar aquest punt en comú i vam dir: ‘Doncs vinga, anem a ajuntar-nos per fer música, per mostrar les nostres idees i ja està.'»
L’origen del nom del duet amaga l’essència física i geogràfica d’aquells primers assajos, dividits entre la ciutat i la muntanya:
«Aleshores jo el vaig convidar a la meva petita habitació de Palma, jo vivia en aquell moment a Son Oliva, i ell em convidava també a la seva petita habitació de Bunyola, allà on ell compon la seva música i altres projectes. I a poc a poc, sense voler-ho, es va anar gestant aquest projecte i es va anar construint un món sonor d’una manera molt juganera, molt poc organitzada. I quan vam tenir un petit EP, vam dir: ‘Ostres, per què no el publicam?’ I d’aquesta manera ha estat.»
«Crec que la gent desitja molt tenir aquests espais on permetre’s escoltar música sense la sensació d’haver d’anar a tres concerts cada 45 minuts, ni d’haver de comprar cinc copes o pagar 150 euros per poder anar a veure l’artista que els agrada»
– Aina Zanoguera
Un desafiament a la indústria: el directe com a primera estació
En una època en què els llançaments musicals estan totalment sotmesos als algorismes i a les campanyes digitals prèvies a Spotify, Two Little Rooms ha decidit capgirar el procés tradicional i prioritzar l’experiència física del concert.
«Jo crec que com que és un projecte que neix des d’una part molt poc preparada, diguem-ne, en el sentit de molt poc produïda en l’àmbit de màrqueting, crec que la gent ens ha anat acompanyant des d’aquest petit moment d’estar tots dos a les nostres two little rooms component i veure una mica com aquest procés va creixent. I es va transformant ara en l’àlbum que llançarem d’aquí a poquet, després de la presentació del disc, que es diu A Room to Dream. És el nostre primer àlbum de deu cançons. Farem una presentació oficial en el Teatre Principal aquest diumenge, la gent que vingui en el teatre escoltarà aquestes cançons per primera vegada i seran testimonis únics d’aquest moment. I ja després sortirà a plataformes.»
Zanoguera és plenament conscients que aquesta decisió xoca frontalment amb les regles del mercat actual, de la mateixa manera que es feia abans:
«Avui en dia, de fet es fa una gran campanya de màrqueting abans, és a dir, primer es fan tres singles, després d’aquests singles es posen a plataformes, es fan entrevistes, i després el presenta en directe. I nosaltres ho hem volgut fer un poc al revés també, per la força que té cantar en directe. I presentar les coses com per primera vegada en directe, sabem que va molt al revés de com va la indústria, però de totes maneres no ens preocupa perquè, com ja et deia aquest projecte neix d’una manera un poc diferent, també ens agrada pensar que podem fer les coses d’una altra manera i que no passa res. Podem presentar les cançons primer a la gent i després en plataformes. I també és una aposta per la música en directe. Per aquest moment tan íntim, com es feia abans.»
Entre la llum i la foscor: la intimitat com a refugi col·lectiu
La música de Two Little Rooms destaca per una atmosfera recollida, que defugi de les grans masses i busca la connexió interpersonal directa, un fet que l’artista vincula a una necessitat social latent:
«Jo tinc la sensació que la gent també anhela una mica aquest moment d’intimitat. Estem molt avesats ara en els macroconcerts i a les xarxes socials, que a vegades són un poc impersonals, crec que la gent desitja molt tenir aquests espais on permetre’s escoltar música sense la sensació d’haver d’anar a tres concerts cada 45 minuts, ni d’haver de comprar cinc copes o pagar 150 euros per poder anar a veure l’artista que els agrada. Crec que també a Mallorca s’està impulsant aquests festivals que són més conscients.»
Tot i que l’estil sonor pot evocar paisatges bucòlics o tranquils, la intèrpret aclareix que el contingut de les seves lletres explora racons emocionals molt més complexos, on conviuen els clarobscurs de l’ànima humana:
«També té aquesta part fosca, d’enfrontar com a sentiments una mica més durs, diguéssim. De fet, aquest disc té molta llum, però també té molta foscor i també ens agrada jugar amb aquests contrastos. En la possibilitat de xerrar de coses belles, no sé, romàntiques fins i tot et diria, però també d’encarar sense por sentiments com la soledat, o la vulnerabilitat, o la fragilitat, i encarar-les i fer que no sigui una música per entretenir, sinó que sigui una música per emocionar. Des d’allò més divertit i juganer, que també ho tenim i sobretot en directe, perquè ens encanta la improvisació i ens encanta tirar-nos a la piscina i arriscar-nos a veure què passarà avui, però també de dir: ‘Ostres, doncs mira, en aquest moment de la meva vida m’he sentit així com d’en solitud’… Aleshores a veure com podem fer música també d’això, perquè sí que li passa a tanta gent.. I se senten tan identificats o identificades que també és guapo, no? Cantar a la soledat o cantar a la tristesa o cantar… i a sobre cantar-ho amb gent. No sé.»
Els orígens: de les influències paternes al debut televisiu infantil
La passió d’Aina Zanoguera per la música no és un llegat familiar directe, sinó el resultat d’una sensibilitat cultivada a casa gràcies a l’oïda del seu pare i a una llista de reproducció poc comuna per a una nena de la seva edat:
«Jo no venc de família de músics, però a casa, mon pare sempre posava música que a mi m’encantava, era un poc estrany per la meva edat, perquè clar a mi m’encantava la música que ell escoltava, que li passa a molta gent, però clar les meves amigues no en tenien res de el que era que jo escoltés en Phil Collins, o a Sade, o a Whitney Houston, o a Nina Simone, per jo aquestes eren els meus referents. I elles deien: ‘Bé, però on està Manuel Turizo?’ I clar, era molt graciós perquè a mi aquesta música em commovia i vaig començar a cantar a casa. I ell em sentia i deia: ‘Mmm, crec que tinc algun… que per aquí hi ha qualque camí.'»
Aquesta complicitat familiar va ser el motor que la va catapultar cap als escenaris molt abans del que ella mateixa hagués imaginat:
«Mon pare, que va tenir molt mala experiència quan era petit tocant el piano i ho va deixar, però té molt bona oïda, va ser el que va començar a cercar de quina manera podia impulsar-me a fer coses que estiguessin relacionades amb això. I em va apuntar primer a un concurs de televisió, el Veo Veo en el 2009. Però no sabíem que arribaríem tan enfora, jo no pensava, jo de fet ni volia sortir. Però mon pare no era que volgués que jo fos famosa en absolut, però sí que era com la sensació de dir: ‘La posaré a un escenari per primera vegada a veure com reacciona’. I pensaven que ja no sortiria del càsting, no arribaria més. No obstant això després la cosa va seguir. I més tard em va apuntar a la coral del Teatre Principal, vaig començar a fer teatre també allà, posteriorment em va apuntar a un musical, la cosa va seguir, vaig trobar gent molt guapa que em va animar.»
A partir d’aquell moment, el seu camí artístic es va construir des d’un vessant completament autodidacte en l’àmbit musical, que posteriorment va complementar amb estudis oficials d’interpretació:
«Sempre ha estat allà. Després ja vaig començar jo mateixa a cercar com tocar els instruments. Jo sóc autodidacta, no he estudiat música ni he fet cap carrera de música, però sí que quan vaig tenir 18 anys em vaig decidir per fer la carrera d’Art Dramàtic. I una miqueta això ha estat com el camí que he anat fent, després ja vaig començar a fer feina cantant. I ara vaig estar amb Clara Peya fent la gira, i sempre ficada en projectes amb músics de Mallorca, de Barcelona…»
«Les col·laboracions entre gent, els projectes sempre amb gent, és el que a mi m’omple. Sempre estar rodejada de persones amb les quals fer un equip i fer un projecte»
– Aina Zanoguera
La importància de fer equip: la gira amb Clara Peya i el teatre com a eix
Per a Zanoguera, les col·laboracions amb altres creadors són vitals. Recorda amb especial estima la seva recent experiència al costat de Clara Peya, amb qui va publicar fa aproximadament un mes el senzill Me olvidé de mirar:
«És un agraïment profund a què gent com na Clara, com moltes altres artistes, vulguin també col·laborar amb jo i inclús fer feina plegades, perquè hem estat dos anys de gira i ha estat una gira molt intensa, de molts de llocs… Per mi és increïble. Les col·laboracions entre gent, els projectes sempre amb gent, és el que a mi m’omple. Sempre estar rodejada de persones amb les quals fer un equip i fer un projecte.»
Aquesta naturalesa col·laborativa es reflecteix també en la seva faceta teatral. Malgrat el gran pes que té la música en la seva vida actual, l’actriu manté un peu ferm als escenaris dramàtics, compaginant múltiples produccions de format divers:
«Des de 2015 vaig començar la carrera, vaig acabar el 2019. He anat fent projectes diferents amb gent del teatre, dirigida per en Joan Manel Albinyana, o fa tres anys pel Teatre Principal vam fer Tanatologia, o produccions com Les petites coses de La Mecànica continuem girant, i duim cinc anys. El meu calendari es va fent un tetris. Avui teatre, demà concert, avui tal.»
Dins aquesta trajectòria teatral destaca de manera singular la peça 39 graus a l’ombra, un encàrrec de Rata Cultura que li va permetre fusionar literatura, música i teatre en un procés creatiu lliure i compartit amb els seus amics més propers:
«39 graus a l’ombra és un encàrrec que em va fer Rata, i em varen dir ‘fes el que vulguis, però fes una cosa que t’engresqui’. I vaig pensar ‘si hem de fer alguna cosa musical performatiu, ha de ser primer amb un Dream Team’, que vaig triar doncs alguns dels meus millors amics… I després com que havia de ser una cosa relacionada amb la literatura, i jo feia molts d’anys que seguia la figura de n’Antònia Vicens i que em fascinava, i aleshores vaig començar a idear una proposta que posteriorment vaig passar-li a una de les meves millors amigues i increïble directora que és na Carme Serna i vaig dir: ‘Escolta, aquí hi ha aquesta idea, i amb tu m’agradaria donar-li forma.’ I això ha estat una mica 39 graus a l’ombra, i al final és un compendi de peces que ens agradaven perquè na Carme també és una, a part de ser molt bona directora i actriu, és escriptora.»
El present a Alemanya: una recerca de creixement i noves perspectives
Actualment, Aina Zanoguera resideix a Alemanya, una decisió vital que, tot i tenir un origen sentimental, s’ha convertit en una valuosa oportunitat per explorar nous horitzons artístics, acadèmics i institucionals:
«Em vaig mudar fa dos anys… Em vaig mudar una mica per amor i després m’he quedat per continuar investigant una mica. Jo havia estat viatjant sempre per fer feina, per fer actuacions, fora de Mallorca, però no havia donat es pas de viure en un altre lloc que no fos Mallorca. I la meva parella és d’aquí i vaig pensar: ‘Ostres, doncs potser seria una bona idea, després d’estar tres anys viatjant regularment a Alemanya. Investigar una mica a veure què passa aquí’. També culturalment teatralment i artísticament crec que és un lloc que explora molt, que és bastant pioner amb sobretot en figures teatrals i la cultura aquí a vegades sent que està una mica més acompanyada institucionalment.»
Aquesta estada a l’estranger no només amplia el seu bagatge cultural, sinó que li ofereix condicions òptimes per continuar formant-se en un entorn que valora profundament l’educació pública artística:
«A part que després tota la formació universitària i de màsters aquí és gratuïta, aleshores també és un gran al·licient. I em feia ganes explorar aquesta part de mi també fora de Mallorca i a veure què passava.
Amb la mirada posada en el concert del Teatre Principal i el posterior llançament de A Room to Dream, Aina Zanoguera encara teixeix el seu propi camí, demostrant que es pot fer art sense sotmetre’s a les pressions de les modes i mantenint intacte el compromís amb l’emoció directa i col·lectiva.
Fotos: ©Toni Wernsing
