Hi ha històries que no es poden explicar només amb dates i xifres fredes; necessiten pell, necessiten veu i, a vegades, necessiten ser dibuixades per fer-se comprensibles. Formentera, l’illa que avui associam a la llum i la calma, va ser entre 1940 i 1943 l’escenari d’una tragèdia humana de proporcions devastadores. Més de 1.500 homes amuntegats, 58 morts per inanició i una burocràcia implacable.
Aquesta història, rescatada de l’oblit per un equip compromès, pren forma ara a ‘I un dia. Formentera, 1940’ (La Oveja Roja), una novel·la gràfica que transcendeix el paper per convertir-se en un acte de justícia. Hem parlat amb Antoni Ferrer Abárzuza, historiador i coautor de l’obra, qui ens submergeix en una conversa íntima i apassionada sobre com es va gestar aquest projecte i què suposa posar llum a la foscor d’aquells anys.
La conjunció dels astres i la bogeria del Verkami
Per entendre el naixement d’aquesta obra, cal escoltar a Ferrer descriure el moment precís en què tot va canviar. No va ser un encàrrec editorial convencional, sinó una convergència de voluntats. “S’alinearen els astres”, arrenca Ferrer, amb la passió de qui recorda un moment decisiu. “S’alinearen els astres en un moment determinat i coincideixen una sèrie de coses i… i va donar fruit”.
Ferrer ens relata com, des de feia anys, el fòrum per la memòria feia feina sobre el penal, amb homenatges cada 14 d’abril. Però el punt d’inflexió va ser legislatiu i social: s’estava aprovant la llei de fosses, la llei de memòria històrica, i la necessitat d’exhumar deixava de ser un tabú per ser una urgència. “S’estava començant a parlar de fer s’exhumació, de buscar les víctimes mortals… les víctimes no mortals van ser moltes, però les mortals van ser unes quantes”, matisa.
Va ser cap a l’any 2020 o 2021 quan la química personal va entrar en joc. Antoni Ferrer, aleshores tècnic de patrimoni al Consell Insular, va coincidir amb tres figures clau que acabarien formant l’equip d’autors d’aquesta gesta col·lectiva. “Vaig coincidir amb els tres que ja ens coneixíem: amb en Vicent Ferrer, en Carles Torres i jo”. A ells s’hi sumaria el dibuixant Víctor Escandell, un conegut de Vicent Ferrer. “Així, d’una manera una mica espontània, va sortir sa idea de fer un còmic”, recorda.
La motivació no era acadèmica, era social: “Més que res per donar a conèixer aquesta colònia, per guanyar públics”. Sabien que s’havien publicat estudis científics i historiogràfics, però volien transcendir. I per fer-ho, van recórrer al micromecenatge, una aposta arriscada que va resultar commovedora. “Vàrem crear un micromecenatge, un Verkami, per poder-ho fer, per crear i un dia”, explica Ferrer, encara sorprès per la resposta. “Hi havia gent més valenta que jo… jo això del Verkami ho desconeixia totalment”. El resultat va ser un èxit rotund. “Un èxit rotund que s’ha d’agrair molt a tothom que ha apostat per donar uns sous, uns diners a una cosa que encara no existeix”. La comunitat va respondre abans fins i tot que el llibre fos una realitat física.
El lema del director general de presons de l’època, Máximo Cuervo, ressonava amb una ironia macabra: “La disciplina de un cuartel, la seriedad de un banco, la caridad de un convento”
– Antoni Ferrer
Manel Suárez i la base científica
Durant la conversa, Antoni Ferrer fa una aturada necessària i rigorosa per reconèixer els fonaments intel·lectuals sobre els quals s’aixeca aquesta història. No vol que el mèrit del còmic eclipsi la investigació de base. Aquí apareix la figura de Manel Suárez, una peça clau en la historiografia del penal.
“En Manel Suárez, que va guanyar una beca d’investigació sobre aquesta colònia, i estam pendents que acabi de revisar per publicar, el que serà un llibre extraordinari”, assegura Ferrer amb admiració. Suárez ja havia fet l’estudi definitiu sobre la presó de Can Mir, i la seva recerca sobre Formentera promet ser igual de transcendental. “Manel Suárez Salvà va aclarir termes”, diu Ferrer, referint-se a la definició exacta del lloc i el seu context. Tot i que l’equip del còmic va fer la seva pròpia recerca i va ampliar informació des del Consell, Ferrer insisteix que gran part de l’esquelet històric beu d’aquestes investigacions prèvies i paral·leles que han permès saber exactament què va passar.
“I un dia”: L’eternitat d’una sentència
El títol de l’obra, ‘I un dia’, ressona amb una càrrega simbòlica devastadora. Ferrer ens revela l’origen d’aquesta expressió, que prové directament del llenguatge jurídic de la repressió. “Això és per ses sentències de presó”, aclareix. Els tribunals militars —o millor dit, “òrgans de repressió” com puntualitza l’historiador— dictaven condemnes de “30 anys… i un dia”.
Aquell “i un dia” no era una anècdota; era un mecanisme pervers per assegurar-se que la condemna es complia íntegrament, evitant qualsevol reducció de pena que pogués aplicar-se als 30 anys exactes. “D’aquí ve això d’un dia”, sentència Ferrer, recordant com aquestes paraules pesaven com una llosa sobre els “pobres homes” que, després de ser jutjats, es trobaven atrapats en un sistema dissenyat per aniquilar la seva esperança.
De l’Edat Mitjana a l’arqueologia de la repressió
Per a Antoni Ferrer, aquest projecte va suposar un canvi radical de registre. Ell, medievalista de formació amb una tesi sobre l’esclavitud a l’Edat Mitjana, es va veure immers en una investigació contemporània. “Jo som medievalista… i això m’agafava com a molt lluny”, admet amb humilitat. Tanmateix, la seva experiència prèvia amb captius històrics li va permetre aproximar-se als presos franquistes, als quals ell anomena “captius, però més moderns”.
L’encàrrec era clar: trobar les víctimes. “A mi em varen encarregar s’habilitat de trobar ses víctimes mortals, quantes eren i on podien estar”. La recerca el va portar a una combinació de fonts documentals d’arxiu i, crucialment, a la història oral. Els “informants orals”, els pocs que quedaven, van ser clau. “Vaig aconseguir un informe que crec que va estar molt bé”, diu, un informe que les exhumacions posteriors van confirmar punt per punt. La precisió va ser total: les víctimes mortals estaven, efectivament, al cementiri nou de Sant Francesc. “Eren 58, no més ni menys”.
El penal: La burocràcia de la fam
Què era exactament allò? Un camp de concentració? Una presó? Ferrer ens endinsa en la terminologia i la realitat d’Es Camp. “Va començar com a colònia penitenciària”, explica, i això plantejava dubtes. Molts acadèmics del món penitenciari franquista van ajudar a aclarir els conceptes. Tècnicament, els camps de concentració eren llocs on es concentraven detinguts sense judici, a l’espera de ser classificats o, sovint, “passejats” (assassinats extrajudicialment).
Però a Formentera la situació era diferent, i potser més cruel per la seva fredor administrativa. “Quan ja entram en sa lògica penitenciària des moment, sí que podem parlar de camp de concentració perquè els concentraven allà, però tècnicament… és una presó”. Ferrer destaca un nom que feia feredat: “Colònia Penitenciària Militaritzada”.
Aquí rau la paradoxa: normalment, aquestes colònies anaven lligades a treballs forçats massius (el famós Redención de Penas por el Trabajo). Però a Formentera? “En el nostre cas de Formentera ni era militaritzada, perquè no hi havia militars, eren tot funcionaris de presons… i tampoc hem aconseguit aclarir que fessin feina”, revela l’historiador. Es parlava de fer un camp d’aviació, però no hi ha papers. Es parlava d’una base d’hidroavions a l’Estany Pudent, però depenia de Pollença.
“No s’ha trobat que els fessin treballar en res concret”, insisteix Ferrer. A diferència del Valle de los Caídos o del Canal del Bajo Guadalquivir, a Formentera els presos no construïen grans infraestructures. “Sí que feien feina, al convent de monges hi varen fer feina, fent algun pou, podant arbres, fent coses d’espart, alguns feien alguna cosa individual… però no una gran obra”, com el port de la Savina.
Llavors, quina era la condemna real? La resposta d’Antoni Ferrer gela la sang: la inanició. “Varen morir de gana”. Aquesta és la sentència que l’historiador repeteix. No hi va haver afusellaments massius dins el penal. La gent moria de misèria. La població reclusa, que oscil·lava entre les 1.500 i les 3.000 persones, va arribar a duplicar la població local de Formentera (unes 3.000 persones en aquell moment). “Cap a l’any 41, 42… no hi havia menjar ni per als locals”.
Els presos hi arribaven i es trobaven amb el no-res. “Els concentraven allà”, tancats a l’espera de morir lentament. El lema del director general de presons de l’època, Máximo Cuervo, ressonava amb una ironia macabra: “La disciplina de un cuartel, la seriedad de un banco, la caridad de un convento”. Dins aquelles “colònies penitenciàries militaritzades”, però, no hi havia ni caritat ni seriositat, només un règim de treballs forçats o, en el cas de Formentera, una inacció letal.
Tot i que “a ses famílies curiosament no els hi comunicaven res”, el rastre de paper existia. Els presos havien de fer “paperassa” fins i tot per morir.
– Antoni Ferrer
“30 anys… i un dia”
El títol del còmic no és poètic, és jurídic i terrorífic. Ferrer ho explica amb claredat pedagògica. “Això és per ses sentències de presó, de com es dictaven ses sentències de presó”. Els tribunals militars, o “òrgans de repressió” com prefereix anomenar-los, condemnaven a penes de “30 anys… i un dia”.
Aquest dia extra no era una propina del jutge; era un mecanisme de control absolut. “Era per assegurar-se que complies els 30 anys”, diu Ferrer. Si la condemna era de 30 anys exactes, es podia acollir a certs beneficis o reduccions. Afegint-hi “i un dia”, el sistema s’assegurava que el reu es podrís a la presó. “D’aquí ve això d’un dia”, recorda, assenyalant com aquesta frase marcava la vida de milers d’homes tancats a l’espera d’una llibertat impossible.
Trobar els morts: L’encàrrec de la veritat
Antoni Ferrer va rebre un encàrrec molt específic dins aquest projecte global de recuperació de la memòria: trobar els cossos. “A mi em varen encarregar s’habilitat de trobar ses víctimes mortals, quantes eren i on podien estar”.
La seva metodologia va combinar l’arxiu amb la memòria oral. El resultat va ser d’una precisió quirúrgica. “Eren 58, no més ni menys”. I aquí, de nou, la burocràcia franquista va jugar, paradoxalment, a favor de la veritat històrica. “Com que era gent que ja estava jutjada… quan ja havia entrat sa burocràcia judicial i sa penitenciària, clar, quan moria un pres havien de fer un certificat de defunció, comunicar-ho en es jutjat militar…”.
Tot i que “a ses famílies curiosament no els hi comunicaven res”, el rastre de paper existia. Els presos havien de fer “paperassa” fins i tot per morir. Això, sumat als “informants orals, els pocs que quedaven”, va permetre a Ferrer redactar un informe que les exhumacions posteriors van validar completament. Les víctimes estaven al cementiri nou de Sant Francesc, exactament on deien els vells i els papers.
L’art d’explicar l’horror sense fer-ne espectacle
Durant l’entrevista, sorgeix el debat sobre com representar gràficament tant de dolor. Ferrer explica que van tenir moltes discussions sobre fins a quin punt mostrar la cruesa. “Les històries són esgarrifoses”, admet, citant testimonis recollits en documentals com Nosaltres els vençuts d’Antoni Maria Thomàs.
Però van decidir no fer un llibre d’història il·lustrat, sinó un còmic amb ànima pròpia. “Els guionistes i es dibuixant havien de tenir sa seva llibertat creativa”, defensa. Van acordar un compromís: “S’història en general, s’estructura general és verídica… els fons de s’història és verídic”, però els diàlegs i alguns personatges són ficció construïda sobre realitats.
El resultat fuig del morbo. No buscaven fer un catàleg d’atrocitats, sinó transmetre l’atmosfera asfixiant, la calor, la pols i la desesperació. “Hem fugit d’una gran presentació” amb “copa de vi i snacks”, diu Ferrer, conscient que estan presentant un drama. L’objectiu és que l’obra arribi a les llibreries i es llegeixi en la intimitat, que la gent entengui que aquell paisatge que avui trepitgen els turistes va ser un camp de mort.
La memòria incòmoda de les Illes
La conversa amb Antoni Ferrer acaba tocant una fibra sensible: la percepció de la dictadura a les Balears. L’historiador desmunta el mite que “amb Franco es vivia millor”. “Clar, tenies 40 anys menys”, ironitza citant al seu pare. Però la realitat era una duresa extrema. “Un primer franquisme dels anys 40 que és terrible per pràcticament tothom”, recorda. No hi havia llibertats, hi havia pena de mort, i la misèria era generalitzada.
Ferrer lamenta la falta de comunicació històrica entre les illes. “No tenim comunicació entre nosaltres”, diu, assenyalant com sovint desconeixem què va passar a l’illa veïna. Per això, obres com ‘I un dia’ són essencials. Perquè el turista que avui desembarca al port de la Savina sàpiga que, en passar cap a l’interior, travessa un espai que va ser un infern. Perquè els propis habitants sàpiguen que aquell terreny vora l’Estany Pudent guarda la memòria de milers d’homes que van perdre la llibertat i, molts d’ells, la vida, esperant aquell “i un dia” que per a alguns no va arribar mai.
