La història oficial sovint es tanca en jardins amb noms de doctors il·lustres i façanes de moral impecable. Però darrere les reixes de ferro forjat de la Girona franquista, s’hi amaga el silenci d’una nena, la Nora Pichler Herz, que va venir de la fam de Viena per trobar una llar que li va segar l’ànima. Avui parlam amb la seva filla, Nora Ferran Pichler, qui posa veu a les cicatrius de la seva mare, la protagonista de la darrera obra de Benet Salellas, Els jardins de la Nora.
Una maleta de cartó i un destí marcat per la grip
“Això comença l’any 1949”, recorda la Nora Ferran amb la mirada fixa en un passat que no ha viscut, però que l’habita. “La meva mare, Nora Pichler, era una d’aquestes nenes que viatgen des d’Àustria, des de Viena. En van marxar cinc-cents nens i cinc-centes nenes. I ella, de fet, no havia de viatjar”. El destí, capritxós i cruel, es va manifestar en forma de virus: “Havia d’anar-hi el seu germà gran, el meu oncle, però es va posar malalt, va agafar una grip, i la meva àvia va dir: ‘Bé, doncs enviem la Nora'”.
L’arribada a Girona no va ser el conte de fada que es venia a l’època. La petita Nora Pichler, la més jove de tota l’expedició, va aterrar en una ciutat que la mirava com una raresa. L’esperava el Doctor Figueras, un metge reconegut, un home de “pasta” i profunda religiositat, una columna de la societat gironina. Però el primer contacte ja va dictar la sentència del que seria la seva vida: “Quan ella va arribar, la van tenir tres hores esperant a la consulta perquè aquest metge tenia visita a casa seva. Si adoptes una nena, el més lògic és que quan arribi la vagis ràpidament a rebre, no? Doncs va estar tres hores esperant que el meu avi acabés de treballar”.
Un dia, el seu germà biològic va recórrer dos mil quilòmetres en moto per veure-la. “Va arribar a casa del meu avi i ell li va dir que sí, que era l’adreça adequada, però que no havien avisat i que no podia veure la seva germana”
– Nora Ferran Pichler
“La feien fer de minyona”
Darrere l’aparença de caritat cristiana de la família Figueras, s’hi amagava una explotació domèstica sistemàtica. “Eren uns personatges molt coneguts a Girona, de cara a la galeria, però a la meva mare la feien fer de minyona”, confessa la seva filla amb una amargor continguda. Mentre les altres nenes austríaques que havien arribat a la ciutat sortien a jugar un cop acabada l’escola, la Nora tenia “tot prohibit”.
“Ella no anava a col·legi amb les nenes alemanyes… ella havia de treballar. Li feien fer de minyona de tot”. La imatge és punyent: una nena de sis o set anys pujada a una caixa perquè no arribava als fogons a remenar les cassoles. La “filla adoptiva” era, a la pràctica, una serventa sense sou ni drets. Una situació que es va allargar fins a la majoria d’edat. “Quan va fer divuit anys, ella volia anar al ball aquest de les debutants on anaven totes les famílies ‘bones’, i no la van deixar anar”.
El mur de silenci: cartes estripades i 2.000 quilòmetres
L’aïllament no era només físic, sinó emocional. La família adoptiva es va encarregar de tallar qualsevol lligam amb la seva sang a Viena. “Li trencaven les cartes. El meu avi, (Àustria) quan va tornar de la guerra, va abandonar la meva àvia i va formar una altra família. La meva àvia no tenia un duro i tenia dos fills; ja li anava bé que la meva mare estigués a Girona perquè era una boca menys”, explica la Nora.
La condició de l’adopció era que la nena anés cada estiu a Àustria i no perdés l’alemany. La realitat? “No hi va anar mai, va perdre l’alemany”. Un dia, el seu germà biològic va recórrer dos mil quilòmetres en moto per veure-la. “Va arribar a casa del meu avi i ell li va dir que sí, que era l’adreça adequada, però que no havien avisat i que no podia veure la seva germana”. Només la casualitat va evitar l’oblit total: la Nora era al balcó, ell la va reconèixer des del carrer. Així i tot, el retrobament va ser amarg: “Ja no s’entenien, es parlaven amb un diccionari”.
Una “bruixa” vestida d’àngel
La figura de la mare adoptiva, la senyora Figueras, sorgeix en la conversa com l’antagonista absoluta d’aquesta tragèdia. “Ella, sobretot, era realment una bruixa. A nosaltres no ens podia suportar, lògicament, i al meu pare tampoc”. La religiositat de la família era, segons el testimoni, una cuirassa per amagar la crueltat: “Eren molt religiosos, feien totes aquestes coses de processons, sempre estaven a primera fila, tenien un altar… però a la meva mare la van maltractar molt”.
Aquesta repressió va arribar al seu punt àlgid quan la Nora va decidir casar-se. “No van suportar que es casés”. Fins i tot després de morta, la família Figueras va mantenir el seu menyspreu deixant tot el seu patrimoni al Bisbat de Girona.
“No m’agradava gens dir-me Figueras. Ho vam aconseguir quan la meva mare ja era morta. El meu pare hi va lluitar moltíssim, i al final ho vam aconseguir i els tres germans ens diem Pichler”
– Nora Ferran Pichler
Benet Salellas i la memòria dels jardins
Tota aquesta història hauria quedat enterrada en el record familiar si no fos per una trobada en una barbacoa al barri de Sant Daniel. Allà, l’advocat i escriptor Benet Salellas va parlar amb el germà de la Nora, en Toni. “Algú li va dir a l’Isaki Lacuesta, el cineasta, que s’hauria de fer una pel·lícula sobre la vida de la Nora. En Benet va preguntar per què, en Toni li va explicar la història i en Benet es va emocionar”.
El resultat és Els jardins de la Nora, una novel·la que és “un 98% real”. El llibre s’ha convertit en un èxit a Catalunya, exhaurint edicions i obrint un debat necessari sobre la memòria històrica de Girona. “A Girona, la meva mare la coneixia tothom perquè era la ‘filla del Doctor Figueras’. La gent em deia: ‘Ai, ets la neta del Doctor Figueras, que és tan bon home que ens ve a visitar a casa un diumenge…’. Tenien una aparença molt digna, però de dignes no en tenien res”.
Justícia nominal: de Figueras a Pichler
La conversa acaba amb una reivindicació que és, alhora, un acte d’amor filial. Existeixen a Girona els Jardins del Doctor Figueras, precisament on la Nora va viure l’opressió familiar. “Aprofitant l’avinentesa, doncs a veure, si seria molt guai poder canviar el nom i dir-ne ‘Els jardins de la Nora’. Seria fantàstic”.
Més enllà dels noms dels carrers, la Nora Ferran Pichler ja ha guanyat la seva batalla particular: recuperar el cognom original. “No m’agradava gens dir-me Figueras. Ho vam aconseguir quan la meva mare ja era morta. El meu pare hi va lluitar moltíssim, i al final ho vam aconseguir i els tres germans ens diem Pichler”. Un cognom que avui sona a llibertat, a Viena i a la memòria d’aquella nena que mai va deixar de ser refugiada en la seva pròpia llar.
