Amb Los felices ochenta. Crónica de una generación desconcertada, el periodista i escriptor Daniel Vázquez Sallés revisita la seva pròpia memòria per traçar una crònica generacional que abasta des de la matinada en què va morir Franco fins a l’arribada d’allò que anomena l’“espejismo democrático”. El llibre, publicat per Folch&Folch, es presenta com una mirada irònica, crítica i sense nostàlgia sobre una dècada que ha estat àmpliament mitificada.
La pregunta que travessa el llibre és directa: “Qualsevol temps passat va ser millor?”. El títol, Los felices ochenta, no es correspon amb una mirada idealitzada, sinó amb una visió escèptica d’uns anys que, segons l’autor, han estat posats en “quarantena”.
Memòria personal i retrat generacional
Nascut a Barcelona l’any 1966, Vázquez Sallés converteix el seu relat vital en una radiografia col·lectiva. L’educació sentimental de l’autor esdevé un vehicle per parlar d’una generació que va créixer entre la por heretada i una nova moral on, segons ell, tot s’hi valia. El to del llibre oscil·la entre la sàtira, el desencant i la lucidesa.
“Franco va morir per un col·lapse multiorgànic. Dit així, sona a rebel·lió dels seus òrgans, tips d’aguantar un organisme amb tanta bilis.” Aquesta és una de les primeres frases de l’obra, que marca el registre irònic amb què Vázquez Sallés s’acosta als mites de la Transició i a les dècades posteriors.
La Transició i la cultura de l’oblit
L’autor qüestiona la narrativa oficial de la Transició i denuncia que la frase “la Transició que ens vam donar entre tots” va ser, segons ell, un “gran robatori ideològic” per a les generacions següents, educades per “oblidar-se de la Història amb majúscules”.
Aquest passatge de la memòria individual a la crítica del relat col·lectiu ocupa bona part del llibre. Vázquez Sallés revisa amb distància les estructures que es van mantenir sota l’aparença de canvi, i descriu un context en què el progrés es va confondre amb una transformació superficial.
Londres i la descoberta d’una altra llibertat
Un dels punts d’inflexió en el llibre és l’estada de l’autor a Londres durant l’efervescència de la New Wave. Aquell període marca una ruptura: allà, Vázquez Sallés descobreix una forma de llibertat “més irònica, més desafiant, més conscient del seu propi artifici”.
A través de la música, la moda i les nits a la capital britànica, l’autor entén que la cultura pot ser una forma de resistència i que viure sense por de ser una altra persona és també una postura moral.
L’humor com a resposta al desencant
“L’humor és l’únic que ens queda quan el desencant s’ha convertit en rutina.” Aquesta idea resumeix el to general de l’obra, on l’autor aplica una mirada irònica, amarga i desenganyada a la seva pròpia trajectòria i al context col·lectiu que el va envoltar.
En aquest sentit, Los felices ochenta no és un exercici de nostàlgia, sinó una mirada retrospectiva que no idealitza els referents ni les vivències. L’autor revisa les cançons, les pel·lícules, les modes i les creences d’una generació que va voler canviar el món i, segons ell, va acabar atrapada en el seu propi desencís.
Una generació davant el miratge del progrés
El llibre retrata una generació que va créixer amb l’esperança de transformar-ho tot i es va trobar amb una realitat que, segons Vázquez Sallés, havia canviat poc en profunditat. Los felices ochenta apunta a una època en què la moral del “tot s’hi val” va substituir els valors previs, mentre s’imposava una cultura de l’oblit i del maquillatge.
L’obra posa en qüestió l’èxit d’aquella modernització aparent i convida a reconsiderar el paper de la memòria, la cultura i la resistència en la construcció del present.
L’autor i el seu recorregut
Daniel Vázquez Sallés és escriptor i periodista, llicenciat en Ciències de la Informació. Ha publicat obres com Flores negras para Michael Roddick (2003), Comer con los ojos (2006), La fiesta ha terminado (2009), Lena (2018), Recuerdos sin retorno (reeditada el 2023) i El Príncipe y la muerte (2023).
Amb Los felices ochenta, torna al terreny de la crònica vital, on el relat autobiogràfic funciona com a eina per abordar processos col·lectius. El llibre se situa en un lloc incòmode entre la crítica i l’autocrítica, entre la memòria i l’assaig, entre l’humor i la decepció.
Segons Vázquez Sallés, la generació que va créixer durant els vuitanta ha après que la nostàlgia no serveix de refugi quan el desencant s’ha fet rutina.
