“L’altra història del futbol” és el títol d’un còmic escrit per Mickaël Correia amb guió de Jean-Christophe Deveney i il·lustracions de Lelio Bonaccorso, que ofereix una panoràmica sobre les relacions entre aquest esport i diferents moviments socials i polítics dels darrers 150 anys. Des de les fàbriques britàniques de la Revolució industrial fins a les protestes de la Primavera Àrab, el llibre es proposa mostrar com el futbol ha estat molt més que una indústria o un entreteniment.
Publicat en format de novel·la gràfica, el relat articula una història “des de baix” a través de figures com Pelé, Garrincha, Maradona, Arthur Kinnaird, o l’equip obrer Dick Kerr’s Ladies. Tots ells representen moments clau en què el futbol ha servit com a eina de resistència, empoderament col·lectiu i expressió política.
De les fàbriques a les masses
L’origen codificat del futbol, tal com l’exposa Correia, parteix de les elits britàniques del segle XIX. L’aristocràcia anglesa va reglamentar el joc amb una intenció pedagògica: ensenyar disciplina, jerarquia i treball en equip a la classe obrera. Aquest ús inicial com a eina de control social no va evitar que el futbol fos progressivament apropiat per les classes populars, que el van convertir en una plataforma d’identitat col·lectiva i d’autoorganització.
El cas de la URSS n’és un exemple recurrent al llibre. L’Spartak de Moscou, fundat pels germans Starostin, va esdevenir una icona del futbol obrer dins un sistema dominat per equips vinculats a la policia i l’exèrcit. El club va oferir un espai de resistència simbòlica, fins al punt que Nikolai Starostin va ser empresonat en un gulag, segons recull l’obra.
El paper de les dones i la repressió institucional
Un capítol destacat del llibre és el que tracta l’aparició del futbol femení durant la Primera Guerra Mundial. A partir de 1916, moltes dones que treballaven en fàbriques d’armament a Anglaterra van formar equips i van començar a disputar partits amb gran seguiment popular. El 26 de desembre de 1920, 53.000 espectadors van omplir el Goodison Park de Liverpool per veure un enfrontament entre el Dick Kerr’s Ladies i el St Helen’s Ladies.
Malgrat l’èxit, la Federació Anglesa va prohibir el futbol femení l’any següent, al·legant informes mèdics sobre els suposats perills per a la salut reproductiva de les jugadores. Aquesta prohibició no es va aixecar fins al 1971, coincidint amb la segona onada feminista i les revoltes del Maig del 68. El còmic estableix un vincle directe entre aquell esclat esportiu femení i el moviment sufragista que, en paral·lel, patia repressió i empresonaments massius.
Les grades com a catalitzador polític
La relació entre el futbol i la mobilització política és un dels eixos centrals de l’obra. Correia dedica pàgines a explicar el paper dels aficionats a l’Egipte de 2011, on els grups organitzats dels estadis van jugar un paper determinant en les protestes que van acabar amb la caiguda del règim de Hosni Mubàrak. Segons l’autor, aquests col·lectius eren dels pocs grups que ja tenien una experiència directa de confrontació amb la policia, coneixements logístics i capacitat d’organització, i van ser clau per ocupar la plaça Tahrir.
També s’hi documenten moviments similars a Tunísia i Algèria, on càntics i consignes sorgides a les grades van ser reutilitzades com a lemes de protesta. L’estratègia del poder en aquests països havia estat tolerar el descontentament dins els estadis com una forma de canalitzar tensions, però aquesta permissivitat es va girar en contra en el context de la Primavera Àrab.
Una contracultura global
El còmic recorre escenaris geogràfics diversos: Anglaterra, Brasil, Egipte, França, Argentina. En tots aquests contextos, s’hi identifiquen dinàmiques comunes on el futbol actua com a expressió de conflictes socials, lluites de classe, resistències de gènere i moviments anticolonials.
Un dels fils argumentals més insistents és la contraposició entre un futbol de masses, arrelat al carrer, i el futbol com a negoci. Aquesta dualitat apareix amb especial força en la figura de Diego Armando Maradona, que el llibre inclou com a símbol de la tensió entre el mite esportiu i la denúncia social.
El relat també es detura en figures com Matthias Sindelar, jugador austríac que es va oposar a l’annexió nazi; o el cas del futbol anticolonial practicat en colònies africanes i asiàtiques, on els partits sovint esdevenien actes de resistència política encoberta.
Els autors
Mickaël Correia (Tourcoing, 1983) és periodista independent i membre del mensual alternatiu CQFD. Ha tractat temes com la ZAD de Notre-Dame-des-Landes, els armilles grogues o la cultura popular en contextos de lluita. Ha publicat també a Le Monde diplomatique, La Revue du Crieur i Revue Dessinée.
El guionista Jean-Christophe Deveney (Hyères, 1977) ha estat reconegut recentment amb el Premi especial del jurat de la FIBD d’Angoulême 2025 pel títol Les Météores. L’il·lustrador Lelio Bonaccorso (Messina, 1982) ha col·laborat amb capçaleres com La Gazzetta dello Sport, Corriere della Sera i Wired.
