L’antropòloga i escriptora Natalia Mendoza publica avui, 26 de gener, El extravío de los signos (Editorial Periférica), un assaig que sacseja les nocions tradicionals sobre la violència a Mèxic. L’autora proposa una nova mirada des del desert de Sonora per entendre un fenomen que desborda les etiquetes de narcotràfic o crim organitzat, centrant-se en la necessitat del dol públic i l’elaboració ritual com a úniques vies per imaginar un futur col·lectiu diferent. L’obra arriba a les llibreries com un intent d’explicar el que succeeix al sud d’una de les fronteres més desiguals del món.
Més enllà de la crònica negra
El punt de partida de l’assaig se situa al desert de Sonora, una regió que l’autora defineix no com una excepció perifèrica, sinó com un lloc privilegiat per comprendre la contemporaneïtat. Segons defensa Mendoza a El extravío de los signos, la violència que ha marcat Mèxic durant les últimes dues dècades no es pot explicar únicament sota els conceptes de narcotràfic i delinqüència. Aquestes categories resulten insuficients per abordar una realitat complexa que inclou la gestió de la migració indocumentada, l’extracció de recursos forestals i l’ascens econòmic i militar d’una classe social prèviament desafavorida.
Aquesta violència presenta una qualitat fantasmagòrica. No encaixa en la definició clàssica de guerra —no hi ha contrincants delimitats, ni objectius polítics expressos, ni un desenllaç previsible—, però tampoc es limita a la simple criminalitat. La seva presència es manifesta de formes terribles, com l’aparició d’onze torsos mutilats en una carretera sense context, però mai es revela per complet. Aquesta falta de claredat imposa, segons el text, una relació particular amb la interpretació dels signes: obliga la societat a desxifrar empremtes i imaginar les parts ocultes d’un trencaclosques macabre.
Les dones i la càrrega de la recerca
Aquesta exigència d’adivinar i investigar es converteix en un jou especialment pesat per als familiars dels desapareguts, i molt concretament per a les dones. Mendoza destaca la tasca de les Mares Cercadores, centenars de dones que surten amb pales i varetes per localitzar restes dels seus éssers estimats en paratges remots.
L’autora argumenta que, encara que l’objectiu principal d’aquestes dones sigui calmar el seu dolor personal, la seva labor té conseqüències polítiques profundes. En desenterrar els cossos, treuen a la llum una violència que la consciència pública ha reprimit. L’assaig sosté que només a través del dol públic i l’elaboració ritual d’aquestes morts es podrà generar la possibilitat d’imaginar un futur que no sigui la repetició rutinària de la barbàrie.
La fallida del relat forense
Un dels punts clau de l’obra és la crítica a la insuficiència de les institucions de justícia i del que l’autora anomena “públic forense”. L’anàlisi científica de l’evidència material i la recerca de culpables penals, tot i ser fonamentals en l’era de la postveritat, no han aconseguit produir un relat que integri els fets en una visió de conjunt.
Mendoza assenyala que les institucions no han articulat una narració política àmplia que emmarqui els successos dins d’un procés històric. De fet, els signes que emanen de la justícia són rebuts amb escepticisme per la població. L’assaig també qüestiona la figura del testimoni protegit o penedit, una fórmula que a Mèxic no ha fructificat socialment ni institucionalment per validar el testimoniatge de les persones involucrades en les estructures mafioses.
Simbologia clàssica per a un drama modern
Per abordar aquesta relació entre dol i esdevenidor, Mendoza recorre a un andamiatge teòric que connecta la realitat mexicana amb la tragèdia grega. En lloc de centrar-se en les accions d’Antígona, l’autora es dedica a desxifrar les paraules de l’endeví Tirèsies, trobant un vincle entre la no sepultura dels cossos i la ineficàcia ritual com a patiment de la polis.
El llibre juga amb els significats de la noció grega d’asemon, que pot traduir-se com “sense sentit” o “sense rastre”, però també com “sense tomba”. Aquesta exploració teòrica serveix per evidenciar l’aridesa de la imaginació política contemporània, que requereix de la força simbòlica provinent de l’elaboració col·lectiva de la mort per ser eficaç.
L’obra, escrita al llarg de cinc anys, combina una veu analítica externa amb la recuperació dels gèneres discursius de la societat local d’Altar, el poble de Sonora on resideix l’autora. El extravío de los signos es presenta així com un intent de narrar el que ha succeït no com un tancament posterior, sinó com una força activa en el present per evitar la perpetuació de la violència.
