Llucia Ramis es troba en un moment de vulnerabilitat i celebració. Després de guanyar el IV Premi de No Ficció Libros del Asteroide, l’autora de Les possessions presenta a Palma la seva obra més exigent: Un metro cuadrado. No és només un llibre; és un mapa de la seva pròpia vida traçat a través de més de deu pisos de lloguer i tres dècades d’inestabilitat. Asseguda en la distància curta, Ramis reconeix un cert vertigen. “La veritat és que estic bastant nerviosa”, confessa amb una rialla que amaga la profunditat del pes que s’ha tret de sobre. “Estic molt contenta, però estic bastant nerviosa perquè és un llibre que m’ha donat molta feina”.
L’obra neix d’una pregunta que l’ha perseguida des que va aterrar a Barcelona amb divuit anys: a quin lloc pertanyem quan aquell lloc no ens pertany? En un context on l’habitatge ha deixat de ser un refugi per esdevenir un actiu financer, Ramis decideix no amagar-se més rere la ficció i posar veu a una generació que viu amb el compte enrere del contracte de lloguer tatuat a la pell.
Històries de por en silenci
Per a Llucia Ramis, la crisi de l’habitatge no és un epígraf en un diari d’economia, sinó una vivència que frega el gènere del suspens. “Saps què passa? Que, clar, jo com que he estat llogatera durant molts anys de la meva vida… jo crec que és una història de por”, explica amb una lucidesa tallant. “Quan parlem d’una llar, d’una casa, quan algú perd casa seva perquè hi ha un gran incendi, unes inundacions, un volcà o un terratrèmol, algú perd casa seva i sembla que ho ha perdut tot. Però amb el tema del lloguer, d’aquests desnonaments silenciosos, sembla que no hagi passat res”.
Aquest concepte, el del “desnonament silenciós”, és el nucli de la seva denúncia. No hi ha flames ni runes visibles, però l’efecte és el mateix: l’expulsió. “Són aquests desnonaments que es donen quan no pots pagar la teva renda perquè t’han apujat molt el preu, o perquè arriba algú, un fons d’inversió que ha comprat tot el bloc de pisos on tu vius i decideix convertir tots aquests pisos en pisos de luxe. Llavors te n’has d’anar a una altra banda”. En paraules de l’autora, és una catàstrofe invisible: “Sembla que no hagi passat res, però en realitat et trobes de sobte que no tens casa”.
“Aquesta por, aquesta dificultat per sentir-te com a casa teva, perquè no et sents del tot arrelat, no et sents del tot segur… aquesta inseguretat o aquesta inestabilitat contagia també la teva feina, contagia també les teves relacions”
– Llucia Ramis
El compte enrere de l’existència
Viure de lloguer avui dia implica, segons Ramis, signar un contracte amb l’angoixa. L’estabilitat emocional es fon amb la caducitat del document firmat davant l’administrador. “Des del moment que tu signes el contracte de cinc anys o de tres anys, després penses: ‘Ostres, i quan s’acabi aquest contracte?’. Comença un compte enrere”, reflexiona. “Em apujaran moltíssim el preu? Me’l mantindran? Me n’hauré d’anar a una altra banda?”.
Aquesta incertesa no es queda tancada entre quatre parets; impregna cada capa de la identitat de la persona. “Anar-se’n a una altra banda no significa només canviar de pis, també significa, potser, canviar de barri, canviar de ciutat, perquè clar, cada vegada tot és més car i cada vegada tot és més inaccessible per a les persones que tenim uns salaris mitjans”, lamenta. Com a periodista autònoma, l’autora connecta aquesta fragilitat habitacional amb la precarietat laboral: “Aquesta inestabilitat professional es tradueix també en aquesta inestabilitat habitacional. És un tema que fa molt de temps que em preocupa perquè, al final, s’escampa a tots els àmbits de la teva vida”.
Ramis descriu una mena de contagi emocional on la falta d’arrels sòlides afecta la feina i les relacions personals. “Aquesta por, aquesta dificultat per sentir-te com a casa teva, perquè no et sents del tot arrelat, no et sents del tot segur… aquesta inseguretat o aquesta inestabilitat contagia també la teva feina, contagia també les teves relacions”.
El mirall de la no-ficció
A diferència de les seves novel·les anteriors, on l’autora utilitzava la màscara de la ficció per explicar veritats personals, a Un metro cuadrado Ramis ha decidit despullar-se sense artificis. “La diferència amb els llibres anteriors és que abans em despullava, però deia que eren ficció, i aquest dic que no és ficció”, confessa amb ironia. “Aquesta vegada ho reconec, no em disfrès darrere d’un personatge que es fa passar per jo”.
Aquesta tria narrativa neix de la necessitat de donar una dimensió humana a les xifres macroeconòmiques. “Trob que la millor manera de fer-ho era així, explicant com m’havien afectat a mi personalment, intentant que tota l’estona sigui una crònica social. Faig un repàs per moltes anècdotes de la meva vida: la meva memòria es divideix entre els pisos on he viscut, les feines que he tingut i la gent amb qui he sortit. Això fa que tinguis moltes memòries, com tenir moltes vides, i que no sempre em reconegui en les persones que he estat”.
Del degoteig a la marea social
El fenomen que avui obre tots els telenotícies i afecta milions de persones no va aparèixer de cop, sinó que s’ha anat gestant com una ferida oberta durant l’última dècada. Fa uns deu anys, les notícies sobre desnonaments i la creació de sindicats de llogaters o plataformes de resistència es veien com un fet aïllat al qual “no se li feia gaire cas”. Tanmateix, a Barcelona la realitat cremava amb una intensitat diferent: “Això és el que va portar Ada Colau de ser antisistema a ser alcaldessa de la ciutat”, recorda Ramis, assenyalant com el dret a l’habitatge va esdevenir el motor d’un canvi polític sense precedents.
“Vens la platja, vens el mar, vens el cel, vens el bon temps, vens el paisatge… Tot això no és de ningú, no ho pots vendre. Però el turisme consisteix a fer això. Estàs convertint en producte una cosa que en realitat no és un producte”
– Llucia Ramis
De la llar a l’actiu financer
L’autora no es queda només en el relat íntim; hi ha una investigació profunda sobre com s’ha gestionat l’habitatge a l’Estat des de la crisi de la bombolla del 2008. Ramis critica durament la venda de pisos rescatats a fons d’inversió a través de la Sareb: “Es van malvendre aquests pisos a fons d’inversió que després els han utilitzat per fer lloguers que no estan a l’abast de la majoria de salaris mitjans que tenim nosaltres”.
Per a ella, el problema fonamental és el canvi de paradigma: “L’habitatge ha esdevingut producte. I sempre que les coses esdevenen producte, hi ha gent que vol fer negoci amb allò”. Denuncia la manca d’habitatge social i protegit, i com la gentrificació expulsa els ciutadans cap a la perifèria. “Tant les ciutats com el concepte de les cases han canviat la seva funció. Ja no són una llar, ja no són un lloc on estar arrecerat, on viure, sinó que han canviat la funció i ara són un actiu financer”.
Aquesta reflexió la porta a les seves arrels a Mallorca, comparant el mercat immobiliari amb la gestió turística. “Hi ha un moment que dic que el turisme consisteix a vendre el que no és teu”, diu citant l’antropòleg José Mansilla. “Vens la platja, vens el mar, vens el cel, vens el bon temps, vens el paisatge… Tot això no és de ningú, no ho pots vendre. Però el turisme consisteix a fer això. Estàs convertint en producte una cosa que en realitat no és un producte”.
Una reivindicació de la vida
Malgrat la duresa del diagnòstic, Ramis veu el llibre com un acte d’amor i de reconeixement a la xarxa social que ens sosté. “Jo l’únic que volia era explicar com es viu això des de dins”, afirma. “S’ha de reivindicar el teixit social, que és el que ens fa sentir nosaltres. El sentiment de pertinença, el sentiment identitari, és aquest teixit social. És aquesta capacitat de conèixer la gent que ens envolta, de parlar de tu a tu i fer una xarxa sòlida. Això és el que fa la cultura també”.
El llibre tanca amb una mirada agraïda cap a aquells trenta anys de mudances, malgrat les dificultats que la van portar, per exemple, a anar a viure amb una parella amb qui feia només dos mesos que sortia per dividir despeses. “És un llibre que per a mi ha estat el més difícil de tots els que he fet. Però sí que és veritat que és una autobiografia i una crònica, i també és una mena d’agraïment. Estic molt contenta de totes les persones que han passat per la meva vida, de com n’han estat d’importants per mi… no només les cases, sinó també les persones”.”.
Llucia Ramis presenta ‘Un metro cuadrado’ aquest dimecres 1 d’abril (19h) a la llibreria Rata Corner de Palma, acompanyada de Cati Moyà. Una crònica íntima sobre l’habitatge com a actiu financer i la pèrdua del dret a la llar. ‘Un metre quadrat’ sortirà el maig en català a Anagrama.
Foto: Joan Mateu Parra
