La vuitena edició del festival de cinema documental MajorDocs se celebrarà a Palma entre els dies 10 i 14 de novembre sota un eix temàtic contundent: «Un món en flames«. Per reflexionar sobre aquesta sensació de crisi perpètua, el certamen rebrà la investigadora menorquina Natalia Castro Picón, professora de la Universitat de Princeton i guanyadora del premi Anagrama d’Assaig pel llibre La fiesta del fin del mundo. Apocalipsis cultural en el periodo entre crisis (España, 2008 – 2023). En una conversa profunda i reivindicativa, l’autora dissecciona com els relats catastròfics han segrestat el nostre present, l’impacte demolidor de la precarietat a les Balears i de quina manera imaginar la fi de tot pot ser, paradoxalment, l’inici d’una revolució necessària.
El relat d’un món en flames
L’origen de la seva participació a MajorDocs neix de la necessitat d’entendre com narrem la nostra època. Castro Picón situa la seva anàlisi en un arc temporal molt específic que abraça des de la caiguda financera fins al col·lapse sanitari.
«La invitació ve donada per la publicació del llibre on analitzo els imaginaris apocalíptics als estudis culturals. Totes aquestes metàfores, relats, discursos i imatges en les quals es basa la forma de narrar el present», explica l’autora. «Treballo aquest període entre crisis, des de la crisi econòmica del 2008 fins a la crisi sanitària de la pandèmia el 2020. Sembla que aquest present només s’ha sabut narrar o ha trobat la forma d’explicar-se a través de la imaginació apocalíptica, que ha estat tan de moda durant tots aquests anys i que ho continua estant».
Lluny de veure aquest fenomen com una simple rendició, la investigadora hi detecta un motor de canvi latent. «El que intento fer en el llibre no és només parlar d’aquest efecte possiblement desmobilitzador o paralitzador dels imaginaris de l’apocalipsi, sinó pensar-los en la seva condició històricament revolucionària», afirma amb rotunditat. «El món s’acaba i comença tot el temps. La imaginació apocalíptica, en sentit antropològic, ha solgut ser en moltes cultures una forma de narrar una transformació radical. L’apocalipsi no és un relat sobre la fi, sinó un terreny de batalla cultural on aquests significants que estan en crisi lluiten. Diferents faccions amb diferents interessos lluiten per redefinir en què consistirà aquesta transformació, no per allò que està passant com pel que ve després o com rearticular el món comú».
«Vam deixar de ser protagonistes de la nostra vida i ens vam convertir en mers espectadors de la nostra pura tragèdia«
– Natalia Castro
La realitat sota el pacte del documental
Mentre que el seu assaig aprofundeix principalment en obres de ficció —novel·les, pel·lícules, obres de teatre o, fins i tot, un anunci de loteria—, la seva presència al festival mallorquí planteja un estimulant canvi de paradigma cap a la no-ficció.
«A MajorDocs no es tracta d’anar a fer una presentació del llibre, sinó de veure com això també està operant en el gènere del documental», assenyala Castro Picón. Aquest traspàs d’idees implica qüestionar les regles del mateix format audiovisual. «És interessant poder portar-ho a un gènere com el documental on se suposa que tenim, a priori, un pacte de realisme. On se suposa que la ficció no opera com a construcció discursiva, encara que òbviament és una cosa que ja està molt en qüestió. Veure com documentar la realitat pot ser també un relat apocalíptic, és un joc molt interessant«.
Espectadors de la nostra pròpia tragèdia
La lectura que fa la professora de Princeton identifica la pandèmia de la covid-19 com una fractura històrica i emocional ineludible. Un instant en què la percepció de la realitat va mutar definitivament.
«Tinc la sensació que en aquell moment vam entrar per una mena de portal que té a veure amb les pantalles de televisió, amb les pantalles en general. Vam deixar de ser protagonistes de la nostra vida i ens vam convertir en mers espectadors de la nostra pura tragèdia», sentencia l’escriptora.
Malgrat aquesta ferida oberta i l’emergència permanent, es nega a acceptar una derrota absoluta i mira cap als carrers com una prova viva de resistència. «Esdeveniments com els que han succeït després, tant les acampades per Gaza i contra el genocidi, els boicots a la Vuelta ciclista, i per descomptat el que està passant ara mateix a la Puerta del Sol, ens demostren que molt sovint el col·lectiu i la gent comuna pren partit. Prenen partit d’aquesta reconfiguració de com hauria de ser el món, de com haurien de ser les relacions socials, i tornen a fer-se protagonistes de la seva història».
Des de la seva residència actual als Estats Units, la mirada cap a la societat adquireix nous matisos. Tot i ser molt crítica amb la instrumentalització de les persones migrants i les polítiques frontereres a Espanya, adverteix un clima de persecució extrema per part de l’ICE cap a comunitats universitàries i barris americans. En contrast, assenyala que, almenys en els seus cercles, Espanya «encara se sosté com un lloc on és possible una certa esperança en el futur immediat«.
Menorca, l’arrelament i l’estiu del desastre
La trajectòria vital de Castro Picón està travessada pel seu vincle inesborrable amb les Balears. Encara que ha residit temporades a Madrid, Menorca continua sent el seu autèntic refugi.
«Menorca és el meu lloc d’arrelament, el meu lloc al qual tornar sempre. És l’únic lloc on em recordo de petita, d’adolescent, d’adulta i de més adulta», confessa amb tendresa, detallant que hi torna cada vegada que pot per visitar els seus pares.
Aquesta connexió íntima l’ha portat a escriure poesia sobre l’illa i, de fet, manté oculta una novel·la de ficció gairebé enllestida que dissecciona l’impacte d’aquella època convulsa. «Tinc una novel·la inèdita que es desenvolupa just a Menorca. És una novel·la sobre què passa precisament durant aquesta mateixa crisi econòmica que ens va afectar tant a la meva generació», revela.
El relat aborda les aspres limitacions d’un territori sense estructura universitària i amb una economia dedicada únicament al sector terciari. «Durant l’hivern no té gairebé vida i, llavors, arriba l’estiu i es converteix tot allò en una festa. El 2008 semblava un estiu molt divertit perquè la crisi va arribar tard, però ja de sobte el 2009 va ser un desastre. A nosaltres ens va atrapar amb divuit anys i era un ambient molt depriment, amb amics menorquins patint una situació de precarietat absoluta. Això ho contrasto amb aquestes històries de senyors, els casinos i les festes de les elits».
«L’important que és la cultura, l’audiovisual, la literatura i la creació. Precisament, si no fos tan important, ara mateix no estaria tant en risc»
– Natalia Castro
L’expulsió i el dret a la ciutat
L’activisme ha acompanyat Castro Picón des de sempre, impulsant associacions estudiantils com Puño y Letra en la seva joventut. Ara, aquesta pulsió combativa apunta directament cap al model d’explotació turística que està asfixiant el veïnat local, emparant-se en el concepte del «dret a la ciutat».
«La ciutat pateix una apocalipsi progressiu i constant que no s’atura. Tot el temps hi ha reformes i es comença a construir aquesta justificació utòpica de fer-ho tot més bonic i suposadament habitable. Però la realitat és que, mentre es va construint aquest suposat paradís que cada vegada ho és menys, amb menys comerç local i més marques corporatives, ens anem adonant que, si ho estan fent, no és per a nosaltres», denuncia amb indignació.
El confinament ja va ser un miratge tètric del que acabaria passant a barris absolutament turistificats. «Recordo anar al bar d’una amiga a Madrid després de la pandèmia. Ho estaven passant fatal perquè estaven en un barri ultra gentrificat. En el context del tancament no quedaven veïns, literalment no podien sostenir el negoci perquè només servien a gent que estava de pas», explica.
La situació, però, adquireix un to insostenible a la seva terra. «A Menorca és un problema greu. Conec casos de dones que treballen que se n’estan havent d’anar de l’illa perquè perden un lloguer i no en troben un altre. Al final, amb tot aquest maremàgnum de gent que ve de turista, jo no sé qui seran les persones que els serveixin. Ja és trist parlar d’unes persones locals servint a unes altres que no ho són, en lloc d’un teixit social sa, però és que ja no queda ni això».
Per concloure, l’autora confia que la seva conferència assoleixi l’objectiu de generar debats urgents sobre qui som i cap a on caminem. «L’important que és la cultura, l’audiovisual, la literatura i la creació. Precisament, si no fos tan important, ara mateix no estaria tant en risc».
