El 2021 va debutar amb la publicació de Sarbatana (Nova Editorial Moll) i ara, l’escriptora Sara Rivera Martorell torna amb la seva segona obra, Xorca, on explora de manera ferma les contradiccions del cos humà. La presentació oficial d’aquest nou poemari tindrà lloc el dijous 15 d’octubre a les 19 hores a Es Local, espai situat al carrer Canonge Antoni Sancho 27-29 del barri de Son Cladera (Palma), en un esdeveniment d’entrada gratuïta però amb aforament limitat. En aquesta confessió íntima, l’autora despulla el seu procés creatiu, indissoluble d’un diagnòstic mèdic que li ha canviat el paradigma existencial, per oferir una reflexió punyent sobre l’acceleració de la societat actual i el contacte amb el desig.
El viatge des de la commoció i el cos desaccelerat
El segon llibre de Sara Rivera Martorell emergeix directament de les esquerdes d’una realitat ineludible i inoportuna. L’autora defineix l’obra com un trajecte profundament revelador: «Jo crec que és un poemari que viatja de la incomoditat al contacte en el desig». Aquest camí poètic no és accessori ni purament teòric, sinó que brolla d’un sotrac personal profund causat per una notícia imprevista. Amb una sinceritat gairebé descarnada, la poeta desgrana l’origen de la seva commoció i el xoc que suposa confrontar una biologia alentida davant d’un entorn que exigeix velocitat:
«Xorca neix d’un moment molt incòmode de la meva vida i és que fa dos anys em varen donar un diagnòstic de Parkinson precoç amb trenta-sis anys. Com que és bastant estrany perquè normalment és una malaltia que afecta població major i el 5 % dels casos ets gent jove amb menys de quaranta anys i em va tocar. Així és que parteix d’aquest moment incòmode i parteix de la reflexió de com una persona jove pot quedar entre cometes estèril per al sistema, per a la seva condició. Com encaixar amb el nou diagnòstic dins una societat que avança a un ritme tan ràpid quan el teu cos et condiciona que vagis lent. I com encaixar dins una societat dopaminèrgica, enganxada a la dopamina, quan el Parkinson és falta de dopamina.»
Tot aquest embat, lluny de silenciar-la, serveix de motor per a un pensament subversiu cap al propi cos. És justament aquí on neix la força gravitatòria del llibre: «Una mica, arran d’aquest moment, em plantejo com la meva incomoditat és també un lloc digne de ser desitjat. Aquest és un poc el punt de partida de Xorca, la incomoditat d’enfrontar-se a un sistema que esterilitza el que li convé i fertilitza tot el que li convé també».
«Xorca, per a mi és com transitar, com ser conscients d’allò que ens reprimeix, allò que ens oprimeix, allò que ens pren llibertats»
– Sara Rivera
La reapropiació de l’insult enfront de la normativitat
El mateix títol del poemari, Xorca, no amaga les seves intencions de reconfigurar l’estigma i llançar un dard directe a les exigències normatives sobre la vida de les dones. Rivera assenyala com aquesta inèrcia perdura i de quina manera el sistema desvalora allò que no produeix al ritme exigit:
«Partint de Xorca com a títol, que és la reapropiació d’un insult que se li feia a les dones que no tenien fills, no vol dir que fossin estèrils sinó que no tenien fills, en un moment en què la reproductivitat era el centre de la vida. Com el sistema cataloga aquestes dones de cossos inservibles.»
Aquest acte creatiu ha estat, doncs, un procés totalment visceral i reaccionari a un entorn hostil. Malgrat l’evident potència discursiva del seu missatge, l’autora refusa les etiquetes de mera activista enfadada i posa el focus en la reflexió:
«El faig des de la commoció, realment, el faig des del que em mou. Crec que sense veure una intenció molt reivindicativa dins la meva poesia, es qüestiona moltes coses, però no és des de la ràbia. És més des de la traducció de la incomoditat que jo visc i de les incomoditats que se’m desperten amb el sistema en què vivim. Llavors, per aquí és el que em mou, reivindicació o no, allò que em mou i allò que m’afecta a mi. Allò que m’incomoda.»
La vulnerabilitat com a eina implacable
Lluny de la resignació i la paràlisi, l’alteració en la salut es transforma en un element il·luminador per a l’artista, un impacte que neteja l’accessori i la centra exclusivament en l’immediat. La poeta ho formula com un canvi de lents brutal cap a la vida i l’escriptura:
«Ha estat un procés en el qual el poemari m’ha ajudat a elaborar una cosa tan complexa. I ha canviat i no tant. O sigui, si puc rescatar alguna cosa del diagnòstic és que crec que la vulnerabilitat de la salut porta implícitament, si ho saps interpretar així, un cop de vida. Com una empenta de dir, vinga, present, m’ha regalat molt de present, la vida és ara, no em puc permetre gaires fileres en el que he de fer. I això és un poc el que puc rescatar d’una cosa tan complexa i tan dramàtica.»
Així i tot, Rivera es mostra contundent en voler protegir l’essència literària de l’obra davant les temptacions reduccionistes. El diagnòstic no és la conclusió, és únicament la clau d’accés cap a l’alliberament personal:
«Xorca, per a mi és com transitar, com ser conscients d’allò que ens reprimeix, allò que ens oprimeix, allò que ens pren llibertats. I la part final és una reivindicació des del desig propi. O sigui que la part final tanca aquesta com l’antídot. Tota aquesta opressió i tota aquesta incomoditat és poder contactar amb el teu desig propi i qüestionar que tant hi ha de mi dins el meu propi desig. Perquè el desig també se’ns manipula. I si bé no és un poemari on la meva malaltia surti de manera explícita, surt encoberta en tota aquesta incomoditat, aquesta queixa. No és una exposició de la meva malaltia, tot i que per a mi internament sí que ha estat un procés que m’ha ajudat a elaborar-ho.»
«No ens mirem, no ens toquem, vivim d’una manera atropellada, ràpida, ignorant que les vides són per viure, no per resoldre»
– Sara Rivera
L’escolta ràpida i la pèrdua dels sentits
La poesia de Sara Rivera no vacil·la a l’hora de mostrar-se crua, utilitzant un llenguatge afilat per disseccionar els tabús d’una societat entumida que gira la cara davant del dolor físic o existencial. Aquesta negació a emmascarar la ferida obeeix a una crítica sòlida cap a les inèrcies buides del segle XXI:
«Per què emmascarar-la? Em sembla que ens falta transparència moltes vegades. I com aquesta pròpia incomoditat és difícil d’abordar. Com mirar cap al dolor és difícil d’abordar, com mirar cap a la profunditat és difícil d’abordar, com viure en presència és difícil d’abordar, aquests són els temes que a mi m’incomoden. Com sí, vivim a una escorça ràpida amb un sentit tancat, vivim en una societat addicta a un munt de coses i se’ns perd el que és important per a la vida. Viure amb els sentits oberts, no ens mirem, no ens toquem, vivim d’una manera atropellada, ràpida, ignorant que les vides són per viure, no per resoldre.»
Amb tot, el poemari erigeix un mur de protecció a la individualitat enmig del caos homogeni. La diferència incomoda el sistema, i per a l’autora, és imperatiu protegir aquest marge des de l’art:
«Crec que Xorca és una reivindicació de la singularitat. O sigui, si alguna cosa m’incomoda especialment és la voracitat del fet normatiu, com vivim en una societat que ens vol seriades, i des d’aquí fer desaparèixer tota la riquesa de la diferència. Llavors sí que d’alguna manera és un cant al fet singular i el que és particular que ens caracteritza. I la necessitat de protegir-ho.»
Joc, experimentació i la pausa ermitana
Com a gran esclat final a aquesta travessia de llums i ombres, la presentació de l’obra a Son Cladera defugirà dels formats encarcarats per transformar-se en un cant a la vida. Rivera anticipa una vetllada marcada per la catarsi, acompanyada d’una orquestració performativa on l’única norma és l’autenticitat:
«Plantejo la presentació del poemari com un espai de joc, ha estat un procés creatiu molt interessant. Ha estat complir una cosa que tenia pendent de complir des de feia temps, que era fer una cosa més experimental amb la poesia. I és la celebració que estic bé, que malgrat el que m’acompanya, soc una persona funcional, que crec en mi, que crec en el que vull, i que tinc projectes, fites, il·lusions, fantasies, i que a poc a poc doncs vaig cap allà. Llavors sí, és quasi una celebració amb un super equip que m’està acompanyant, ha estat plantejat des del no em vull jutjar, i sobretot vull fer el que em doni la gana de fer. Un espai de molta llibertat per reapropiar-nos de qui som i posar-ho en joc. Hem estat explorant amb música experimental. Llavors hi haurà una part de poemes acompanyats de música experimental, i hi haurà una part performativa que acompanyarà tota aquesta part més sonora.»
L’autora fa aquesta passa enmig d’un circuit literari local que es troba en plena efervescència, malgrat les traves turístiques i estructurals. Celebra el moment d’una creació jove a l’illa que s’encabeix allà on la normativitat encara no ho domina tot:
«A Mallorca s’estan fent moltes coses, crec que a Mallorca sí que es viu un moment de proliferació, hi ha molta producció jove, hi ha persones creant coses molt interessants i guanyant molts premis, hi ha clubs de lectura, crec que sí que estem proliferant i que no sé si mai és un bon moment per a la poesia, però la poesia està sempre amagada en els marges i això és el que la fa interessant per a mi. Ens afecta en l’àmbit personal. Tota aquesta incomoditat… pot xerrar del que ens travessa, ens afecta de forma directa.»
Al final d’aquest gran projecte vital i literari, la poeta es mostra conscient dels cicles naturals de l’escriptura, acceptant que l’exposició intensa ha de donar pas obligatori al repòs per tal de retornar al jo:
«Crec que després de parir un llibre, com que entro dins una etapa de repòs d’escriptura, i necessito com perspectiva, marge, per deixar que el llibre també xerri per si mateix. I amb aquest com a xoc. Hi ha com una etapa de més ermitana. Més eixuta. Ara la veritat és que estic escrivint menys. Sempre hi ha una mica que cau, però sí que escric bastant menys.»
